MEDIANOCHE EN MARBLE ARCH

Sèrie Pitt nº 28

Títol original: Midnight at Marble Arch
Autor: Anne Perry
Editorial: Ediciones B
Any primera edició original: 2013

Any primera edició Ediciones B: 2015

Londres, encara a 1896, com en el cas anterior de Thomas Pitt. A manera de simple curiositat apunto que la filla de Pitt, Jemima, ja té catorze anys, i el fill, Daniel, en té onze; pel que fa a l'esposa, Charlotte, sembla que en té quaranta, i dic que 'sembla' perquè amb les dones victorianes, i més si són de casa bona, no se sap mai. Pel que fa a l'edat de Pitt no hi ha pistes fiables, així que li suposarem entre quaranta-un i quaranta-cinc anys, que ve a ser una diferència d'edat acceptable entre una dona de bona família i un home d'orígens més aviat vulgars i de baixa estofa, com és el cas de Pitt.

En aquesta novel·la descobirm que

aquesta és la publicació (real) preferida

del fill de Thomas i Charlotte Pitt

Aquest cop la senyora Perry ens ofereix tres coses al preu d'una: una novel·la, amb els corresponents cadàvers graciosament escampats aquí i allà fent les delícies de grans i petits; un tractat d'antropologia victoriana francament interessant sobre la situació de la dona, més concretament de la dona violada; i una aproximació històrica a un episodi concret de l'irrepetible i sempre impresentable colonialisme britànic. Que consti que penso que els altres colonialismes també són impresentables, no creguin ara que en aquesta matèria tinc manies específiques.

Pel que fa a la novel·la només diré que, com sol ser habitual, és prou entretinguda, i les últimes pàgines es podrien qualificar fins i tot d'interessants, d'aquella mena de manera que se't fa un pèl difícil deixar el llibre encara que t'hagis d'ocupar necessàriament d'una altra cosa; és a dir, que per aquí, bé; i naturalment no em dedicaré a explicar-los la història, només faltaria.

En referència a allò del tractat antropològic sobre la dona victoriana violada, és de justícia dir que aquest llibre és inestimablement il·lustratiu i didàctic. Com a divulgadora de les característiques socials i morals de l'època victoriana la senyora Perry no té preu. No és la primera vegada que la senyora Perry aborda el tema, però la present aproximació complementa perfectament les anteriors.

Queda clar un cop més que la dona victoriana de classe benestant en realitat no pintava res de res, per molt que ocasionalment semblés que sí. L'única dona victoriana que sí que pintava alguna cosa era la pròpia reina Victòria, és clar, i pel que fa a les dones 'no benestants' el possible dubte ni es planteja: no pintaven res 'per imperatiu genètic', així que el fet que puguessin ésser violades tenia la mateixa trascendència que si durant la setmana plovia més o menys. Més bent dit: tenia menys trascendència que això.

Pel que fa a les dones de casa bona (senyores, noies, nenes, però no personal de servei, no ens equivoquéssim), cas que fossin violades el que calia fer, abans que res... era ocultar-ho (si la víctima pertanyia al personal del servei se la despatxava sense referències i avall; no calia complicar-se més la vida) Per damunt de tot estava l'honor de la família, i en segona instància, molt en segona instància, el de la pròpia víctima, de qui sempre es podia dir, i sembla que en la immensa majoria dels casos així es feia, que havia propiciat la situació i el pressumpte violador en realitat havia tingut la debilitat de cedir als instins naturals propis de tot home. No m'ho invento; és més, actualment encara hi ha personatges que pensen així, i el que és pitjor, entre aquests personatges, en ple segle XXI, hi ha fins i tot jutges, que potencialment es poden ocupar de casos de violació. I tornant a l'època victoriana, també és bo saber que la importància de salvaguardar l'honor de la família era tal que naturalment no es feia cap denúncia a la policía perquè inevitablement la situació es podria acabar fent pública i derivar en escàndol; però tampoc es feia intervenir el metge pels mateixos motius, així que si la víctima ("incitadora", segons alguns) moria, mala sort, però abans morta que deshonrada ella i família, no necessàriament en aquest ordre. Què? Els ha agardat? Doncs d'això va el tractat antropològic d'aquest llibre.

I ara, finalment, la referència històrica. L'any 1895 Cecil Rhodes, un dels empresaris i colonitzadors britànics més depredadors que hi ha hagut mai, va planejar una invasió al Transvaal, actual República Sudafricana, aleshores en mans dels boers holandesos. L'objectiu era provocar un aixecament dels treballadors britànics del Transvaal i fer-se amb el control de la colònia. Els motius eren econòmics naturalment; no oblidem que Cecil Rodhes és l'autor de la sublime frase "la filantropia està molt bé, però la filantropia més un cinc per cent és una oferta millor".

El poc honorable depredador Cecil Rhodes

Cecil Rhodes era extremadament ambiciós i d'idiota no en tenia un pèl. No seria ell qui envaís personalment el Transvaal, és clar. Per a tan noble causa va delegar en un tal Leander Starr Jameson, que aquest sí que era una mica tontet.

El "precipitat" Jameson

 

El cas és que Jameson va iniciar la invasió quan estratègicament no tocava i havent provocat l'alarma del Ministre de les Colònies de Sa Majestat, Joseph Chamberlain, que encara que això d'envair el Transvaal ja li semblava bé, tal com estava plantejat ja ho veia ell que acabaria en fiasco, i ell mateix i el Primer Ministre, Lord Salisbury ("Mare de Déu quan ho sàpiga!") en podrien sortir ben escaldats. Així que sembla que va ser el propi Chamberlain qui va moure els fils per a evitar que el tal Jameson obtingués el suport imprescindible dels treballadors britànics del Transvaal per als seus plans d'enderrocar el govern de la colònia. Resultat: la invasió va ser, efectivament, un fiasco de proporcions majúscules.

Joseph Chamberlain, atribulat Ministre de les Colònies

Lord Salisbury, Primer Ministre

(Mare de Déu, quan ho sàpiga!)

Conseqüències: els boers es van emprenyar moltíssim (normal); la Gran Bretanya, via la British South Africa Company, en la que Cecil Rhodes hi estava involucrat, és clar, va haver de pagar fortes indemnitzacions al Transvaal; personatges acabalats de Londres que posseïen inversions a la British South Africa Company o empreses associades es van veure fortament perjudicats; Jameson va ser jutjat a Londres i mentre els polítics i financers li maleïen els ossos, el públic en general tendia a considerar-lo un heroi perquè "havia arriscat la seva vida a major glòria de l'Imperi Britànic"; ah, i una altra bonica conseqüència va ser que aquesta potinera incursió va posar les bases de la que tres anys després seria la Segona Guerra Boer (a partir d'aquí consultin vostès mateixos la Wikipèdia, si us plau).

Ja veuen doncs, tenim entre mans un llibre molt completet que no només entreté sinó que és la mar d'educatiu. Pot un llibre ser més aprofitable? A que no.

EL IMPOSTOR

Títol original: El impostor
Autor: Javier Cercas
Editorial: Random House
Any primera edició: 2014

D'una banda aquesta és la història d'un mentider real que va pretendre convertir en realitat un munt enorme de falsedats i que geirebé ho aconsegueix.

També prova de ser la història de tots aquells que van permetre que les fenomenals mentides de l'impostor prosperessin i es mantinguessin perquè de fet les necessitaven per a seguir endavant ells mateixos; després, quan les gran mentides es van destapar, tots els "mantenidors" van abjurar de l'impostor, naturalment.

També és la història del propi llibre i de l'autor davant de la seva obra. De fet es pot llegir com un assaig de 427 pagines sobre els problemes ètics del senyor Cercas a l'hora d'escriure una no ficció titulada "El impostor" on la ficció ja la posa el propi mentider de tal manera que és impossible superar-lo en tal empresa.

Javier Cercas, autor i personatge

I també és la història de moltes altres coses, entre les quals la pròpia postura de cada lector en particular front al personatge (real) de l'impostor i l'ètica, o manca d'ètica, de les seves impostures. Vargas Llosa, per exemple, ha dit d'ell que és un monstre, encara que un monstre genial. Ja se sap que Vargas Llosa no és un senyor amb qui sigui gaire convenient compartir determinades opinions, independentment de si a un li agrada o no la seva producció literària, però em temo que aquest cop no va gaire desencaminat.

Enric Marco, personatge i autor

Enric Marco, l'impostor, va néixer el 12 d'abril de 1921, però ell va mantenir durant dècades la fal·làcia de que va néixer el 14 d'abril, "just deu anys abans de la proclamació de la Segona República". La primera mentida ja es refereix, doncs, a la data del propi naixement, perquè un 14 d'abril en tant que commemoració d'una República que va posar fi a una monarquia corrupta és molt més "comercial" que un més discret 12 d'abril. És clar que un 14 d'abril, però de nou anys abans que naixés Enric Marco, també va passar un fet remarcable: es va enfonsar el Titànic, però d'això no consta que Marco n'hagi fet mai cap esment.

Marco va estar a la Guerra Civil, sí, però perquè el van enxampar per a anar-hi, no per cap ànsia revolucionària. Quan va acabar la Guerra Civil va viure una certa situació de clandestinitat, sí, però no per ser activista antifranquista com menteix ell, sinó per a evitar que el tornessin a enxampar per a fer el servei miltar franquista. Durant la Segona Guerra Mundial va estar a Alemanya, sí, però no com a activista antinazi sinó com a treballador voluntari en virtut d'un conveni entre els governs de Hitler i Franco, cosa de la que Marco es va aprofitar per a seguir fugint del servei militar franquista. I finalment va estar empresonat a Alemanya durant un temps, sí, però per una causa judicial ordinària i no pas per haver conspirat contra el Tercer Reich.

I on no va estar mai, però mai, va ser en el camp de concentració de Flossenbürg. Ni en aquest ni en cap altre. Sí que hi va anar amb molta posterioritat, i hi va aconseguir una fotocòpia d'una pàgina del llibre de registre que després va manipular convenientment per a "demostrar" que hi havia estat internat, cosa que el va ajudar a arribar a ser president de l'Amical Mauthausen, una associació d'antics deportats espanyols.

Ah, i al començament del postfranquisme també va ser capaç de prendre el pèl d'una manera insuperable a la CNT: sense haver estat mai anarquista ni haver-se dedicat mai de la vida al sindicalisme de cap color va aconseguir que la CNT, sindicat anarquista més que històric, es cregués les seves troles fins al punt de fer-lo el seu Secretari General, primer a Catalunya i després a l'estat espanyol.

En fi, hi ha més coses és clar, però no es tracta de reproduir aquí tot el llibre. És comprensible que el senyor Cercas esperimentés problemes ètics a l'hora de decidir si escrivia aquest llibre o no; de fet, el senyor Cercas era el dipositari de tots els dubtes ètics que comporta la narració de la trajectòria d'Enric Marco. Pel que sembla, Enric Marco no en va tenir mai de problemes ètics amb la seva trajectòria; i ara, als seus noranta-quatre anys segueix sense tenir-ne.

Llibre sens dubte aprofitable, encara que probablement el senyor Marco no estaria d'acord amb aquesta qualificació per bé que ha admès que l'autor no ha mentit en cap moment ...i no oblidem que el senyor Marco és expert en mentides. 

*******************

ENTREVISTA A ENRIC MARCO A CATALUNYA RÀDIO

LA VENUS DE COBRE

Sèrie Falco nº 3

Títol original: Venus in copper
Autor: Lindsey Davis
Editorial: Edhasa
Any primera edició original: 1991

Abans d'entrar en matèria sobre aquesta novel·la em cal recordar, encara que només sigui molt per sobre, quelcom a què ja he fet referència en ressenyes d'anteriors episodis de la sèrie Falco: l'única relació entre el rigor històric i la senyora Davis és que la senyora Davis és l'assassina i el rigor històric és la víctima. Per a més detalls, vegin les referències dels llibres anteriors. Gràcies.

He de reconèixer que la meva aproximació a la tercera novel·la de la sèrie Falco ha estat francament inesperada, oi més tenint en compte que després de llegir el segon episodi vaig arribar a la conclusió que no calia córrer per a llegir-ne cap més. Bé, de fet es veritat que no he corregut gaire: el llibre anterior el vaig llegir a desembre de 2013. Per què he fet una altra incursió en la vida de Marcus Didius Falco, doncs? Fàcil: em vaig sorprendre a mi mateix en un d'aquells moments en que hom és conscient que no està per a res que faci pensar ni poc ni gens i que el que necessita de veritat és una cosa ben simple, que no plantegi cap problema i que al mateix temps distregui, tot això sense arribar a tenir la sensació de que el que estàs llegint no és redueix a una simple presa de pèl. Si hom es pren els llibres de la senyora Davis com una mera paròdia d'alguna cosa i descarta completament l'absurda idea de que la senyora Davis fa novel·la històrica, la sèrie Falco és ideal per a moments en els que el que es necessita és pura intrascendència. I a més, si pots comprar el llibre de manera instantània en format e-book per a desconnectar de tot immediatament, que és el que jo vaig fer, aleshores és que ja no es pot demanar més.

En aquest tercer episodi l'amic Falco es troba embolicat en foscos afers immobiliaris; dit d'una altra manera, a la Roma de l'emperador Vespasià ja existia Nunyus et Navarrus i sembla que aleshores, igual que ara, la pretensió d'eliminar especuladors i corruptes només era això, una pretensió sense possibilitats d'èxit.

Pel que fa al personatge, deu ser allò que el contacte repetit crea odis i afectes però la veritat és que Falco em comença a caure bé. Pobre home, viu envoltat de perills: els seus clients, que no són precisament exemples d'honestedat, són un perill; l'emperador Vespasià, amb els seus encarrecs ocasionals un pèl sortits de mare, és un perill; al propietari del pis on viu Falco (perquè a l'any 71 d.c. Falco viu en un pis) val més no trobar-se'l casualment pel carrer; la tintorera (la senyora de la tintoreria, no la bèstia marina) que viu als baixos de la finca de Falco sol ser una mica massa contundent; la mare de Falco és una d'aquelles mares que hom ha d'acabar acceptant que no se la treurà de sobre mai; la nòvia de Falco, quan treu a passejar una estoneta el seu caràcter, pot arribar a provocar certa alarma...

Bloc de pisos a la Roma Imperial.

Resulta que sí, que n'hi havia

 Pel que fa a Falco, de fet és un bon tipus. S'autoconsidera bo en el seu treball de detectiu privat, i la veritat és que no ho fa malament. Es conscient de les seves limitacions, i sense pretendre ser més que ningú, no permet que se'l trepitgi... a menys que el "trepitjador" sigui insalvablement més fort que ell, és clar, i tot i així ja sap trobar la via de posar a l'abusador en el seu lloc, encara que no sigui de manera immediata. Falco és dels que sap que moltes vegades la venjança és un plat que s'ha de servir fred. I a la intimitat, deixem-nos estar, Falco és un bonàs encara que potser a ell no li agradaria admetre-ho obertament.

I ara, la pregunta habitual: llibre aprofitable? Doncs ja he opinat al començament: la sèrie Falco és ideal per a moments en els que el que es necessita és pura intrascendència.

Ah, i no oblidin que no s'ha de caure mai en l'absurd de pensar que la senyora Davis fa novel·la històrica. Passin-ho bé.

HOUSE OF CARDS

Sèrie House of Cards nº 1

Títol original: House of Cards
Autor: Michael Dobbs
Editorial: Alba
Any primera edició: 1989

Any edició revisada: 2014

Any primera edició per Alba: 2014

Segons explica ell mateix, l'any 1987 el senyor Michael Dobbs era cap de gabinet de la senyora Thatcher (sí, ella). En plena tercera campanya electoral seva, la senyora Thatcher estava especialment insuportable (quan no hi havia eleccions només solia estar horrorosament inaguantable) i manifestava sovintejats accessos de mala llet indiscriminada; un d'aquests accessos va fer blanc en el seu cap de gabinet, el senyor Dobbs, a qui per la simple raó de que passava per allà li van caure al damunt totes les bronques que guardava acumulades la cap de govern des de primera hora del matí (la que s'havia d'haver endut el senyor Thatcher, ves a saber per què; la del lleter; la del majordom que li va servir massa tèbies les torradetes de l'esmorzar; la del poble britànic amb aquesta mania de fer eleccions periòdicament, recordant-li allò de "polvus eris et polvus reverteris", però en anglès, és clar; la de l'oposició parlamentària que es negava a votar favorablement un augment de la seva assignació per a laca per al cabell (al·legant que Winston Churchill mai de la vida havia demanat tal cosa...)

La senyora Thatcher, primera importadora de laca de la Gran Bretanya

Total, que el senyor Dobbs, que ja començava a estar fins el monyo de la senyora Thatcher, després de polir-se tres ampolles de vi (ho diu ell, no jo) ja havia creat l'embrió d'una novel·la en la que el personatge principal tenia com a objectiu carregar-se al Primer Ministre, i si podia ser amb humiliació i traïdoria, millor. Aquest personatge es diria Francis Urquhart; les seves inicials, per tant, serien F U, que en anglès signifiquen "fuck you", és a dir "que et donin pel sac". Tampoc no és casualitat, i tampoc no ho dic jo: el senyor Dobbs li estava dient "que et donin pel sac" a la senyora Thatcher, cosa que en definitiva també vam fer uns quants milers de milions de persones més d'aquest planeta, entre les que humilment em compto, però sense tanta literatura.

L'actor Ian Richardson com a Francis Urquhart

La novel·la se situa temporalment un cop desapareguda d'escena la senyora Thatcher. El Primer Ministre que hi apareix, per tant, és el seu successor, i aquest és el blanc de les sofisticades salvatjades de Francis Urquhart. A la realitat el successor de la senyora Thatcher (PM de 1979 a 1990) va ser John Major (PM de 1990 a 1997), però a la novel·la, el successor de Thatcher -que malgrat que per poc era encara Primera Ministra quan es va publicar el llibre- es diu Henry Collingridge i no té res a veure amb el senyor Major, que ni tan sols s'havia estrenat encara en el càrrec.

El que desitjava el senyor Dobbs era carregar-se -imaginàriament, és clar- a la Primera Ministra d'una manera més aviat tirant a perversa i maligna, però això no vol dir que hagués de cometre la imprudència d'utilitzar-la directament com a personatge amb nom i cognom. Per molt encès que hom estigui no s'ha de perdre mai el senderi.

Lord Michael Dobbs

D'altra banda resulta que el Primer Ministre imaginari que s'inventa el senyor Dobbs no és tampoc cap monstre, fins i tot es podria dir que és una bona persona; per tant és impossible que la senyora Thatcher pugués denunciar mai davant un tribunal que Henry Collingridge era una representació seva, perquè ella sí que era un monstre i no era bona ni era persona.

I per descomptat, qui també és un monstre és Francis Urquhart, qui a més broda elegantíssimes frases per a la història com per exemple aquesta: "Qualsevol grau de crueltat és imperdonable. Per això no té cap sentit ser cruel a mitges". O aquesta altra: "Jesús ens va dir que perdonéssim als nostres enemics, i ¿qui sóc jo per a dur la contrària al Totpoderós? Però en la seva infinita saviesa no va fer ni mig maleït comentari sobre perdonar als nostres amics i encara menys a les nostres famílies". No és encantador?

La novel·la del senyor Dobbs no fa concessions a l'avorriment; tots i cadascun dels personatges estan més que ben trobats; la trama es posa interessant des del primer moment; els paràgrafs introductoris de cada capítol, en els que Francis Urquhart es dirigeix directament al lector, són d'un cinisme demolidor i per això mateix són impagables; i el que fa més por és que tot plegat està basat en l'experiència real del autor, és a dir, de l'ex-cap de gabinet de la Primera Ministra del Regne Unit de la Gran Bretanya i Irlanda del Nord.

Llibre aprofitable? No ho dubtin ni un instant. Ah, i una altra cosa: recomanaria que no es perdessin la sèrie que va fer la BBC l'any 1990 sobre aquest llibre; és una molt bona adaptació i una de les millors sèries britàniques de la dècada dels 90. Pel que fa a la sèrie nordamericana... si us plau, no és moment de parlar de vulgaritats.

*******************

Introducció del primer episodi de la sèrie de la BBC, on Francis Urquhart, mirant "tendrament" un retrat de la senyora Thatcher, comença dient: "Res no dura per sempre"

*******************

 

Capsa dels DVD de la sèrie britànica

LLIBRE ACTUALITZAT: "IRLANDA DEL NORTE"

Coberta original

 

Molt amablement el senyor Luis Antonio Sierra ha comunicat a aquest blog que el seu llibre "Irlanda del Norte", ressenyat aquí, s'ha actualitzat i editat en format digital. Bones idees totes dues. Aquí tenen l'enllaç de l'edició digital per si n'estan interessats.

Coberta actualitzada

DEL SOMNI AL SILENCI

Títol original: Del somni al silenci
Autor: Agustí Giralt
Editorial: Riera de Magòria
Any primera edició: 2012

A la fotografia de la portada del llibre es veu un guàrdia civil assegut a la Plaça Espanya de Barcelona apuntant directament al carrer Creu Coberta amb una metralladora carregada i en perfecte estat. Any 1933. Motiu: una vaga de transports.

Així les gastaven a la dècada dels trenta, objecte de l'estudi d'aquest treball que geogràficament se circumscriu a una localització molt concreta: els barris de Sants, Hostafrancs i La Bordeta de Barcelona.

El 'Somni' del títol es refereix a totes les il·lusions que es van alliberar amb la caiguda de la dictadura de Primo de Rivera i la proclamació de la República. El 'Silenci' del títol fa referència a que al final va guanyar el guàrdia civil de la foto de la portada. 

1931 Carrer Creu Coberta - Proclamació de la República

 

Època terriblement convulsa la dels trenta, i a segons quins llocs com Sants, Hostafrancs i La Bordeta, amb característiques pròpies que encara la feien més salvatge, si és que això era possible. En aquests barris estaven representats tots els corrents polítics del moment i cal recordar que en aquells dies de corrent polític 'moderat' no n'hi havia cap. El 'civilitzat debat parlamentari' o bé no existia o bé estava situat en una òrbita absolutament allunyada de la del ciutadà del carrer.

Les coses es 'debatien' a base de linxaments a les cantonades; incendis de mansions i fàbriques dels potentats del barri; trets des del campanar de l'església de la Plaça Màlaga (avui Plaça Bonet i Muixí) fets pel capellà, que amb un arsenal bastant apanyadet pel que sembla, es dedicava a defensar els 'valors eterns'; empenta al capellà de l'església per a accelerar la seva reunió amb el Senyor i posterior confiscació del sant arsenal; intent d'erradicació dels Hermanos Maristas instal·lats a Sants (sense èxit perquè al final de tot això, recordem-ho, va guanyar el guàrdia civil de la portada del llibre), etc; si algú que viu al carrer de Premià o al carrer de Riego o a la Plaça Osca, està llegint això, el convido a imaginar com seria d'entretingut que els col·legues del guàrdia civil de la portada el bombardegessin amb obusos des de la Plaça Espanya i encertessin. Doncs bé, no estic parlant d'una situació hipotètica, això va passar de veritat; i és que als treballadors de Sants, quan es decidien a mobilitzar-se, no se'ls aturava fàcilment.

1936 - Sta Maria de Sants, des de la plaça Ibèria

És clar que no només de barbaritats vivia la població del barri. Durant els anys trenta el moviment associatiu, les cooperatives, els canvis de fons en l'estructura social i laboral, l'educació, l'esport, els ateneus etc. van viure autèntiques revolucions; malauradament amb la guerra civil - ja saben, la que van guanyar els col·legues del guàrdia civil de la portada- tot va acabar reduït a cendres.

1933 - Carrer de Sants amb Carrer Riego

Ateneu Enciclopèdic Sempre Avant

De tot això parla aquest monogràfic que, efectivament, és molt aprofitable. Ara bé, cal que els potencials lectors tinguin present que malgrat que en aquest treball es tractin temes que són bastant, diem-ne, 'universals', geogràficament se centra en una localització molt concreta; dit d'una altra manera: si vostè, lector, és de Sants, Hostafrancs o La Bordeta li pot treure molt de suc a aquest llibre; en canvi, si vostè és de més enllà de la Plaça Espanya "i territoris d'ultramar", possiblement no li resultarà tant atractiu.

EL CANTO DEL CUCO

Sèrie Cormoran Strike nº 1

Títol original: The Cuckoo's Calling
Autor (alias): Robert Galbraith

Autor (nom real): J.K. Rowling
Editorial: Espasa
Any primera edició original: 2013

Any primera edició per Espasa: 2015

 

Londres. Una top model passa a fondre's amb el Cosmos pel bonic procediment de fer un aterratge forçós des del balcó de casa seva fins al carrer, complint escrupulosament els principis de la llei de la gravitació universal. Suïcidi? Assassinat? Emotiu homenatge a Isaac Newton? Això és el que haurà d'esbrinar el detectiu Cormoran Strike complint l'encàrrec del desconsolat germà adoptiu de la voladora eventual.

Encarem el comentari un cop està clar que no és cap secret en absolut que l'autora d'aquesta novel·la és J.K. Rowling, la retorçada i truculenta creadora de Harry Potter.

Primera qüestió: per què la senyora Rowling es fa dir senyor Galbraith?

Probablement perquè a la senyora Rowling li agrada jugar, i el joc de "ara publico una cosa amb pseudònim i venc 1000 còpies; després quan 'es descobreix' que l'autora real sóc jo el llibre ja té la propaganda feta i venc unes altres 140.000 còpies de cop i volta", aquest joc, dic, és econòmicament rodó, no se li pot negar. Ah, per cert, que les xifres de vendes esmentades són reals.

Segona qüestió: aquesta novel·la s'ha de llegir com si fos de la senyora Rowling, o bé és millor llegir-la com si fos d'un tal Galbraith que no hi té res a veure?

Doncs mirin, jo em decantaria per la segona opció. "The Cuckoos's Calling" està molt lluny de la línia dels "Harry Potter" i del llibre posterior, "Una vacant imprevista" ("The casual vacancy"), històries totes aquestes carregades d'una considerable mala bava, que enganxen des de la primera línia i en les que no hi manquen traïdores punyalades a l'esquena del lector en els moments en que aquest té la guàrdia més baixa.

"The Cuckoos's Calling" s'acosta més a la línia de "Qui ha enredat Roger Rabbit?". De fet el nom del detectiu protagonista, Cormoran Strike, és bastant de dibuix animat, i el propi personatge té un 'què-sé-jo' difús que en molts moments l'aproxima a Eddie Valiant, l'investigador contractat per Rabbit. En més d'una ocasió hom espera que dins de la novel·la algú deixi anar la famosa frase de la pel·lícula que diu "portes alguna cosa dins la butxaca del pantaló o és que te n'alegres de veure'm?", cosa que afortunadament no arriba a passar.

Denmark Street, on hi ha l'oficina de Cormoran Strike

Amb tot això no vull dir que aquesta història no valgui la pena, de cap manera; opino que és entretinguda i passa bé, però ja està, no cal esperar cap obra mestra. D'altra banda seria molt inhumà exigir a algú, inclosa la senyora Rowling, que no produeixi res que no sigui una obra mestra.

Llibre aprofitable? Sí, si es pretén passar unes estones entretingudes. Ah, dues coses més abans d'acabar; la primera, que la secretària de Cormoran Strike també és una mica tipus "Roger Rabbit", però cau simpàtica; i la segona, que la "K" de J.K. Rowling també és una invenció. Aquesta senyora quan es mori se n'anirà a l'infern, no és la primera vegada que ho dic.