Títol original: In One Person
Autor: John Irving
Editorial: Tusquets
Any primera edició original: 2012
Any primera edició per Tusquets: 2013
El catàleg de les formes
d'orientació sexual humanes és molt ampli, molt més ampli del que
hom es pugui imaginar. I el grau de rebuig i fins i tot odi cap a
aquesta diversitat sexual ha estat històricament -i encara és-
immens; també és completament absurd, inadmissiblement injust,
etcètera...
Ja no és acceptable que es
digui que el rebuig és conseqüència de la por a allò que és
desconegut; a aquestes alçades de la pel·licula això pot ser
veritat pel que fa a una part minoritària de la població
'rebutjadora', però pel que fa a l'altra part, la majoritària, no
és així: el rebuig és conseqüència d'un adoctrinament (em nego a
usar aquí la paraula 'educació') perpetrat per grups dominants molt
concrets i reduits, i usat com a instrument -d'allò més efectiu,
per cert- per a perpetuar el propi domini sobre el gruix general de
la població; ja saben: no hi ha res més efectiu per a dominar algú
que tenir-lo ben agafat per allà on s'ajunten les cames, tant és
que aquest algú sigui home o dona.
Hauran observat que fins ara he
usat la paraula “rebuig” varies vegades i en canvi no he usat
gens la paraula “intolerància”. La tolerància (i, per tant, la
intolerància) no pinta res aquí. Ningú té cap dret de cap mena a
“tolerar” l'orientació sexual de ningú altre. Aquest dret no
existiria ni tan sols en cas que l'orientació sexual fos elegible,
cosa que, per cert, no és.
“In one person” està
explicada en primera persona pel protagonista, William Dean, qui
s'adreça directament al lector des de la primera fins a l'última
pàgina, i ho fa d'una manera que li dóna una força molt especial a
la història, la seva història, relacionada, entre d'altres coses,
amb orientacions sexuals, però feta sobretot d'emocions.
William, o Bill, o Billy,
regala al lector la seva història des de 1955, en que ell té 13
anys, fins a 2010, en que en té 68. La primera cosa que crida
l'atenció de les paraules de Bill és el seu to irònic; la veritat
és que aquest to irònic enganxa bastant, però també pot fer caure
al lector -com em va passar a mi- en una impressió equivocada: no,
no es tracta d'una novel·la irònica; es tracta d'una novel·la
dura, cada cop més dura, que diu moltes coses i que pot impactar
directament en la línia de flotació de qui la llegeix. Per cert,
“impactar” és una paraula que no li agrada gens a Bill.
La història de Bill no és
només 'la seva història'; és la seva, la dels seus companys, la
dels seus amics, la dels seus no amics, els seus amants, les seves
amants, la seva família... Cadascun dels personatges que hi surt
brilla amb llum pròpia, i aviso, aquesta llum no és precisament
apagada, ni molt menys. És com si no hi hagués personatges
secundaris; no, cap personatge és secundari, encara que n'hi ha que
son innegables locomotores, com Elaine, o la senyoreta Frost, o l'avi
de Bill o l'estimat-odiat Kittredge.
Un recordatori: repeteixo que
aquesta història està escrita (i molt ben escrita) des de les
emocions. Això té un preu: a partir de certa alçada del llibre és
fàcil quedar fora de combat.
En un moment donat el relat de
Bill arriba inevitablement als anys vuitanta. Va ser el moment en què
es va començar a conèixer la SIDA. Diu Bill: “Si per a vostès,
durant els anys de mandat de Reagan (1981-1989), la vida no es va
veure entelada per l'experiència de veure morir de sida algun
conegut, el seu record d'aquells anys (o de Ronald Reagan) no serà
igual que el meu”. I estic segur que té raó. Després d'aquesta
introducció Bill segueix parlant d'aquella època terrible en què
una cosa molt grossa estava passant però ningú sabia en definitiva
què era; només se sabía que hi havia molta gent que estava morint
“sense causa aparentment justificada”; es van 'identificar' tres
col·lectius de risc, els de “les tres h”: Homosexuals, Haitians
i Hepatítics-C. Així anava la cosa. No van trigar a sortir els qui
veien una 'explicable manifestació de Justícia Divina' en tot allò,
dirigida naturalment als depravats dels maricons; ara bé, sempre
m'he preguntat què podria tenir aquest Déu implacable (per molt
cavernari que fos) contra els haitians o contra els hepatítics-c;
quan va sorgir la “quarta h”, la dels Heroinòmans, el concepte
de Justicia Divina va quedar encara més reforçat. Té collons la
cosa.
Jo recordo aquella època, però
no la recordo tal com es podria llegir en un assaig o una
investigació sobre el tema: la recordo tal com l'explica Bill, des
de la por, des de la ràbia, des del desconcert, des de
l'enfonsament, des de les emocions; i ho recordo perquè aquest relat
ha reactivat -i de quina manera- aquesta part adormida de la meva
memòria. I sí, al meu voltant va morir gent de sida. I també,
conservo un record molt 'particular' de Ronald Reagan.
Jo no he viscut, ni molt menys,
totes les situacions que explica Bill (i algunes, juro que les
envejo), però n'hi ha que sí, i n'hi ha d'altres que m'han tocat de
prop. Tal com ho veig existeix la possibilitat de que després de
llegir aquesta història hi hagi uns quants lectors que vegin
remoguda, en major o menor mesura, la seva línia de flotació
-aquest llibre no és inocu-, encara que també estic segur que hi
haurà molts d'altres lectors que aquest llibre no els dirà res, o
molt poc, i és que es connecta amb Bill, o no es connecta. Però si
hi connecten, prenguin-s'ho amb calma.
Llibre aprofitable? Però
vostès que creuen que he de contestar jo a aquesta pregunta després
d'haver escrit tot això?
Post scriptum:
Hauran notat que no he fet
referència a la creativa traducció del títol original que apareix
a l'edició de Tusquets; tampoc no em molestaré a fer-la ara,
total...
D'altra banda els recomano, pel
que més vulguin, que no llegeixin l'explicació de la contraportada
de l'edició de Tusquets: si es fa un concurs per a trobar algú que
escrigui una explicació més estúpida i fora de lloc que aquesta,
segur que queda desert.
