EL DEGOLLADOR DE HYDE PARK

Sèrie Pitt nº 14

Títol original: The Park Headsman
Autor: Anne Perry
Editorial: Debolsillo (Random House Mondadori)
Any primera edició original: 1994

Any 1890. Quan Londres encara no s'ha recuperat dels fins treballs de Jack l'Esbudellador a algú se li acut practicar el bonic esport de decapitar gent a Hyde Park. Aquest és el segon crim del llibre. El primer crim és la "traducció" del títol, bàsicament perquè entre degollar i decapitar hi ha una diferència; si més no estètica, perquè, reconeixem-ho, el resultat per a la víctima és el mateix.

Doncs això, que hi ha un decapitador bastant dedicat a la seva feina i a Pitt li toca carregar amb el mort (o millor dit, els morts). Aquest cop no hi ha cap trama sociològica digna de menció, es tracta simplement de seguir la intriga generada per aquests crims.

Novament la senyora Perry construeix un relat interessant de tal manera que sembla confirmar-se que sí, que finalment ha après a escriure novel·les d'intriga, cosa que els seus lectors agraim moltíssim.

Protagonistes: Pitt, la seva dona Charlotte, i la seva cunyada Emily. Amb l'aparició co-protagonista de l'assistenta Gracie, el bo de Jack Radley i Micah Drummond; i l'aparició especial de Lady Vespasia Cummig-Gould i de Caroline, la sogra de Pitt, que aquest cop no només aconsegueix deixar muda a l'harpia de la iaia Ellison, sinó que arriba a causar-li un memorable col·lapse; cada vegada em cau millor la tal Caroline...

Ah, i naturalment les converses entre les augustes senyores que surten en el llibre no tenen desperdici: amb només una goteta del verí que destil·len n'hi hauria prou per a causar l'extinció fulminant de qualsevol cosa que es mogués.

Llibre entretingut i interessant; i s'ha de reconèixer que Pitt té una paciència digna de Job, sense la qual segurament no sobreviuria, pobre home... 

HISTORIA DE ESPAÑA CONTADA PARA ESCÉPTICOS

Títol original: Historia de España contada para escépticos
Autor: Juan Eslava Galán
Editorial: Planeta
Any primera edició: 2005

L'anomenada història d'Espanya sempre ha estat un embolic increïble de difícil comprensió i digestió, probablement perquè la tal Espanya es troba geogràficament en un lloc de pas densament transitat des de l'època de Pangea fins ara, i a tothom li ha semblat estratègica, des dels romans imperials fins als nordamericans, també imperials, passant pels àrabs, tant partidaris ells, en altres temps, de la bona vida.

D'altra banda, des del matrimoni de Ses Catòliques Majestats (ja saben: "de Isabel y Fernando, el espíritu impera, moriremos besando, la sagrada bandera"; quina animalada, senyor...), des del matrimoni de Ses Catòliques Majestats, deia, sempre hi ha hagut personatges de tota mena que s'han empenyat en sostenir que Espanya era "una e indivisible", a més de "grande y libre", és clar, quan mai ha estat res de tot això, com ho demostren totes les cròniques que s'han anat acumulant al llarg del temps.

Doncs bé, el senyor Eslava Galán tampoc ha pogut evitar la temptació d'escriure (com tants d'altres) una Història d'Espanya, i aquest llibre n'és el resultat. L'ha resumit en 460 pàgines en les què ha pretès encabir-ho tot, des del primer mico salvatge (l'Australopithecus Afarensis) fins el penúltim mico salvatge (José María Aznar).

I què passa quan es prova de ficar tan immensa quantitat de coses en una capsa tant petita? Doncs d'entrada que no hi caben totes, i per tant se n'ha de fer una tria. Hi ha diverses vegades en aquest llibre que es passa d'una etapa a l'altra a tal velocitat i amb tal superficialitat, que allò que sobreviu no s'acaba d'entendre, com sempre, i és clar, ens quedem més o menys com estàvem abans.

Això sí, hi ha coses curioses, com la llista completa dels reis gots, que l'autor inclou aquí amb l'unic objectiu de què qui la sabia i se n'havia mig oblidat la refresqui, o qui no en tenia ni idea de què era això quedi convenientment informat...; o bé la revelació de què la resistència de Numància va durar... fins que els propis numantins van obrir les portes als romans al crit de "passin i serveixin-se vostès mateixos", cosa que els romans van fer sense manies; o que la batalla de Covadonga no va ser tal batalla sinó, com a molt, una mena de botellón -i no dels més espectaculars- encapçalat per un senyor que es deia Pelayo a qui simplement li anava la marxa, sense més pretensions; o de què Alfons XII, el melancòlic rei aquell de la frase "dónde vas Alfonso Doce, dónde vas triste de ti", es va acomiadar de la seva dona, la reina María Cristina, en el llit de mort, amb la gens melancòlica frase: "Cristinita, ya sabes, guarda el coño, y de Cánovas a Sagasta y de Sagasta a Cánovas". Per cert, Doña María Cristina, efectivament, guardó el coño. 

En fi, que per a passar una estona entretinguda el llibre està bé, però per a informar-se realment de l'anomenada Història d'Espanya potser seria convenient consultar, a més, altres fonts. 

FLAVIA DE LOS EXTRAÑOS TALENTOS

Títol original: The sweetness at the bottom of the pie
Autor: Alan Bradley
Editorial: Planeta
Any primera edició: 2009

No faré comentaris sobre la discrepància entre el títol real del llibre i el que figura a la coberta de l'edició de Planeta. I Déu sap que això m'està costant un esforç sobrehumà.

"La dolçor a la base del pastís" narra la història d'una nena d'onze anys, la tal Flavia, experta en química, que troba un quasi-cadàver al jardí de la mansió victoriana-eduardiana on viu, allà per l'any 1950. En aquesta mateixa mansió hi viuen el seu pare, un senyor no precisament afectuós, que conviu amb la seva col·lecció de segells; les seves germanes Ophelia i Daphne que conviuen amb elles mateixes (cadascuna pel seu cantó); Dogger, el jardiner, que ni ell mateix sap amb què o qui conviu; i la senyora Mullet, que de fet no conviu amb ningú de la casa ja que és una treballadora domèstica que fa la seva feina i després marxa cap a casa seva on l'espera un marit típic i tòpic; de fet tan típic i tòpic com ella mateixa.

La trama consisteix en descobrir qui ha assassinat al titular del cadàver (això del quasi-cadàver dura ben poc) del jardí, i naturalment és Flàvia qui fa les deduccions pertinents i resol el cas, deixant a la policia a l'alçada d'entitat secundària anecdòtica.

El llibre no és especialment brillant; és més aviat un d'aquells llibres que al cap de poc temps s'oblida fàcilment i que si no s'ha llegit tampoc no passa res. Entretingut només fins a cert punt; tirant a soso diria jo. A les llibreries s'hi poden trobar coses bastant millors sense regirar gaire.

EL CASO DE FARRIER'S LANE

Sèrie Pitt nº 13

Títol original: Farrier's Lane
Autor: Anne Perry
Editorial: Debolsillo (Random House Mondadori)
Any primera edició original: 1993

L'estil del redactat confirma que el llibre l'ha escrit la senyora Perry, encara que costi de creure: és interessant, el final (o els finals, segons com es miri) està ben trobat i a més fa pensar, no només en l'Anglaterra victoriana, sinó en ara mateix.

Un jutge és assassinat mentre assisteix a una representació teatral. Amb aquesta excusa la senyora Perry parla de la xenofòbia, de la pena de mort, dels prejudicis amb majúscules, de com la justícia no és (ni ha estat mai) igual per a tothom, de com poden ser de letals les persones quan estan diluïdes en una massa, de com poden ser de vergonyantment miserables els càrrecs polítics... de tot això, ni més ni menys. I el que és realment horrible és que encara que l'acció d'aquesta novel·la estigui situada a finals del segle XIX, tot el que s'explica és absolutament vigent en la mentalitat de milions de persones (?) del segle XXI.

Pel que fa a la vida privada dels protagonistes, l'inspector Pitt i la seva dona Charlotte segueixen tan acaramelats com sempre (sort que tenen), la mare de Charlotte ens sorprèn revelant-nos que també és humana (mooolt humana) i arriba a fer callar a la seva sogra (cosa que provoca unes terribles ganes d'ovacionar-la), i Lady Cumming-Gould aquesta vegada no hi surt. Això sí, hi ha una aparició tipus "special gest star", encara que molt breu però important, del propi Oscar Wilde in person!

En fi, ja tenia ganes de dir-ho d'un llibre de la senyora Perry: llibre recomanable, i no només per a distreure's. 

EL SÍMBOLO PERDIDO

Sèrie Robert Langdon nº 3


Títol original: The Lost Symbol
Autor: Dan Brown
Editorial: Planeta
Any primera edició: 2009

A la portada d'aquesta edició de l'editorial Planeta hi ha una frase que diu: "La novela más esperada después de El Código da Vinci". Estic segur que això és totalment cert per a aquelles persones que tinguin a casa una taula de quatre potes, una de les quals sigui notablement més curta que les altres tres; el gruix del llibre podria resoldre d'una manera eficaç el molest balanceig de la taula en qüestió i fer possible la seva recuperació per a ser usada novament de cara a les finalitats per a les què va ser dissenyada.

És una americanada. És una tonteria. És fum. És una presa de pèl. És infantil. És un guió de Hollywood de quarta categoria. No sé quin concepte tindran de sí mateixos els honorables membres de les lògies masòniques repartides arreu del món, però si jo fos ells posaria una denúncia al senyor Brown per pintar-los com si fossin una mena d'il·luminats mig idiotes tocats del bolet. I el cas és que el senyor Brown no pretenia donar aquesta imatge, però li ha sortit així.

És un llibre trampós fins a la sacietat, amb morts que no són morts, deduccions absolutament gratuïtes i inversemblants, girs injustificats, situacions que s'estiren desenes de capítols quan en realitat no donen ni per a mitja pàgina, personatges completament estúpids, com la tarada de la capomàfia de la CIA i, en moltes ocasions, el propi protagonista de la novel·la. Si fins i tot el propi George Washington -conegut terratinent esclavista del segle XVIII- sembla una mena de Bruixa Pirula elevada als altars!

És en definitiva el treball d'un senyor que ha prostituït l'escriptura a major glòria del dòlar. És un llibre innecessari.

CHANTAJE EN BELGRAVE SQUARE

Sèrie Pitt nº 12

Títol original: Belgrave Square
Autor: Anne Perry
Editorial: Debolsillo (Random House Mondadori)
Any primera edició original: 1992

Un usurer xantatgista és assassinat i a l'inspector Pitt se li encarrega la feina de demostrar... que un membre de l'alta societat no hi té res a veure. Notem el petit detall: no es tracta de demostrar qui ha estat el culpable, sino qui no ho ha estat. Realment la reina Victòria es va lluir amb el seu model de societat; la justícia social no era el seu fort, precisament. Si les sospites haguessin recaigut sobre qualsevol altre pobre desgraciat l'haurien penjat sense fer gaire preguntes i prou. Però com que està en joc la reputació d'un lord (això de l'assassinat, queda fatal en determinats cercles... si es descobreix; si no es descobreix, no), la policia remou cel i terra per a demostrar que les proves inculpatòries de que disposen no se sostenen. Preciós, oi?

Apart de les corresponents defuncions, en el llibre trobem també situacions d'amors impossibles bastant rocambolesques i la inefable participació justiciera de la senyora Pitt, la seva germana i la "special gest star" habitual, Lady Cumming-Gould (és eterna aquesta dona).

Pel que fa al final s'ha de reconeixer que aquest cop la senyora Perry sorprèn. Amb un cert mal gust, però sorprèn. En fi, llibre entretingut per a distreure'ns una mica de les absurditats gens aristocràtiques que ens trobem cada dia.

CONFESIONES DE UNA VIEJA DAMA INDIGNA

Títol original: Confesiones de una vieja dama indigna
Autor: Esther Tusquets
Editorial: Bruguera
Any primera edició: 2009

Segona part del collage autobiogràfic de l'autora (la primera és "Habíamos ganado la guerra", també comentada aquí). Aquest cop Esther Tusquets examina les seves experiències des dels anys 60 fins ara. Hi ha coses força curioses, com per exemple la història de l'editorial Lumen (la que va publicar en el seu moment les impagables tires de Mafalda), les raons per les quals Esther Tusquets no va formar part mai de l'editorial Tusquets, les fragilitats d'Ana María Matute o algunes peculiaritas -en opinió de l'autora- de la personalitat de Carlos Barral, també anomenat "Carlos el Magnífico".

Com en l'entrega anterior, Esther Tusquets segueix en la línia del títol d'aquella mítica radionovel·la que es deia "Los ricos también lloran". No seré jo qui negui als rics el dret de plorar, només faltaria, però més d'una vegada ja ens agradaria als que no som rics estar en les seves desafortunades situacions (si més no, en les de la senyora Tusquets); no sé per què, però quan els "rics" fan el ploricó a mi m'agafa un certa irritació intestinal.

Això sí, s'ha de reconeixer que la senyora Tusquets explica les seves aventures i desventures d'una manera molt digna, la qual cosa, paradoxalment, l'acosta moltíssim a la categoria de vella dama indigna a la que aspira. I saben què? quan sigui gran jo també vull ser una "vella dama indigna". Llàstima que econòmicament no m'ho podré permetre mai.