Llibres Aprofitables (o no)

LA SOMBRA

2012-01-15T12:32:00.000+01:00

Títol original: The Shadow Man
Autor: John Katzenbach
Editorial: Zeta (Ediciones B)
Any primera edició original: 1995
Any primera edició a Zeta: 2010

Sisè llibre d'aquest autor, escrit després de "Just Cause" (o "Juicio Final", segons Ediciones B) i bastant abans de "The Analyst" (o "El Psicoanalista" segons la mateixa editorial), novel·les totes dues comentades en aquest mateix blog.

Interessant història. Imagini's vostè la ciutat de Miami, que és com una mena d'enorme discoteca per a post-adolescents passats de voltes i al mateix temps un geriàtric immens on els iaios nordamericans amb diners juguen a que no són tan iaios (veure "Las Chicas de Oro" -"The Golden Girls"-, sèrie de TV emesa entre 1985 i 1992, creada per la mai prou valorada senyora Susan Harris). Doncs bé, en aquesta ciutat (estèticament molt millorable, francament, dit sigui de passada) uns ancians jueus immigrats de l'època de la Segona Guerra Mundial es troben amb la desagradable sorpresa de que un dels seus antics torturadors, un altre jueu ara també jubiladíssim i que havia treballat per als nazis, és a la ciutat per a acabar les "feines" que no va poder acabar a Berlín en el seu moment per culpa de la, per a ell, inoportuna entrada dels russos.

Ningú no sap quina cara fa l'assassí i ni tan sols ningú (o gairebé) està convençut de que aquest senyor encara sigui viu. El cas però és que un seguit de defuncions, a sobre aparentment degudes a causes naturals, semblen indicar que l'assassí en qüestió sí que és viu, i que dedica el seu temps lliure a un hobby no gens saludable per a la comunitat en general. És a dir, es tracta de la persecució a cegues d'algú que teòricament no hauria d'existir. La proposta no està gens malament.

Com tampoc està gens malament el desenvolupament de la història, amb el seu component d'intriga en alguns punts més que inquietant. El senyor Katzenbach sap escriure. Naturalment no els desvetllaré més aspectes de la trama. Si els volen saber s'hauran de fer amb el llibre (el procediment és cosa seva, jo no m'hi fico). Si volen passar estones bastant entretingudes aquest llibre és una manera prou aprofitable de fer-ho.

EN CASA

2011-12-25T12:58:00.000+01:00

Títol original: At Home. A short history of private life
Autor: Bill Bryson
Editorial: RBA
Any primera edició original: 2010

És com aquelles històries dels iaios de tota la vida. Imagini vostè que està prenent el te amb un iaio de tota la vida i aquest li comença a parlar del nou televisor que li ha regalat el seu fill. Al cap de cinc minuts, sense saber com ha passat, el monòleg del iaio estarà centrat en el descobriment de la patata. ¿Com s'ha arribat al descobriment de la patata partint del televisor de 32 polzades que el iaio té a la sala al costat de la reproducció en guix pintat de la Sagrada Família? Misteri.

Doncs aquest llibre és així. L'autor, un nordamericà transplantat a la Gran Bretanya, es va comprar en el seu moment una casa en el camp profund de Nordfolk, Anglaterra, i aleshores li va agafar per investigar els orígens de la casa, que resulta que va ser construïda -si més no en la seva versió original- l'any 1851. I l'home es va embrancar i embrancar i va fer un llibre, i li va posar de títol "A Casa. Una breu història de la vida privada". De fet, això de "breu" és molt relatiu: segons l'autor, el llibre té cinc-centes pàgines; en l'edició de RBA que estic comentant el llibre té unes sis-centes pàgines, sense comptar els annexos.

El senyor Bryson, seguint un ordre rigorosament canònic, inicia l'explicació de casa seva començant pel vestíbul... i al segon paràgraf del capítol del vestibul ens trobem, sense saber com, enmig de la caiguda de l'Imperi Romà. I tot és així.

Amb això no vull dir que el llibre no valgui la pena, de cap manera. De fet és un llibre la mar d'entretingut, que parla de tot, absolutament de tot, inclòs -literalment- el descobriment de la patata, com en el cas del iaio de què els parlava al principi. Alguna vegada se'ls havia acudit pensar en la complicació que va suposar la invenció de la forquilla? O que en determinada època beure un got de llet era un acte, com a mínim, suïcida? O que George Washington tenia uns gustos més aviat cridaners pel què fa a la pintura de les parets? O com s'ho feien les primeres cases electrificades si no existien les centrals elèctriques? Doncs això.

Pel que fa a la documentació, jo diria que la rigorositat del senyor Bryson és, si més no, opinable. El senyor Bryson, per exemple, encara està convençut de que la invenció del telèfon correspon a Graham Bell, quan de fet el que va fer el senyor Graham Bell va ser patentar-lo, és a dir simplement robar descaradament l'invent al senyor Antonio Meucci, que era el creador real, fent us -a més- d'uns jocs bruts absolutament escandalosos. Si en una cosa com aquesta la documentació falla d'una manera tan estrepitosa (havent-hi fins i tot papers pel mig que demostren la realitat) hom no pot evitar posar en dubte la veracitat de la infinita resta d'històries que explica el senyor Bryson.

Tot i així el llibre és francament entretingut i està escrit d'una manera molt amena, amb els seus punts ocasionals d'ironia i amb explicacions sorprenents que, si bé pot ser que no siguin del tot certes (per allò de la documentació), sí que podrien ser versemblants. Diguem que el senyor Bryson és molt hàbil explicant contes que podrien ser veritat o no (el mercat americà el té assegurat; no oblidem que en el seu moment els nordamericans es van arribar a creure a Richard Nixon i a George W. Bush; amb això ja està tot dit) i ha aconseguit fer un llibre entretingudament aprofitable.

EL HOMBRE INQUIETO

2011-12-06T22:59:00.000+01:00

Wallander - 10

Títol original: Den Orolige Mannen
Autor: Henning Mankell
Editorial: Tusquets
Any primera edició: 2009

1963 (quan Kurt Wallander era un adolescent de 15 anys). Stig Wennerström, un espia suec que treballava per a la Unió Soviètica, és detingut a Estocolm. Tage Erlander, Primer Ministre suec, se n'assabenta quan torna d'unes vacances; un exèrcit de periodistes l'assalten a l'aeroport, tot just aterrar, i li demanen que faci unes declaracions. Tage Erlander no en sabia res de res. Es queda plantat amb cara de Buster Keaton (és a dir, amb cara de pal, per si vosté no sap qui era Buster Keaton)

Inicis dels anys 80 (quan Kurt Wallander tenia 35 anys i ja era policia). Submarins no identificats entren i surten de les aigües territorials sueques amb una facilitat insultant. El Primer Ministre Olof Palme fa gala d'uns notables atacs de fúria entre d'altres coses perquè els informes que demana sobre la qüestió li resulten incomprensibles i sospita, amb una certa raó, que li estan prenent el pèl.

2007. Kurt Wallander, amb 59 anys, és avi. La seva filla Linda ha tingut descendència i Henning Mankell, l'autor del llibre, ens ha fet a tots el favor de normalitzar-la una mica; efectivament, Linda Wallander ja no és aquella borde-tonta inaguantable d'episodis anteriors. Fins i tot sembla una persona.

Espies, submarins, la néta, l'ex borde-tonta i la família del company de l'ex borde-tonta són els elements d'una novel·la que, com és habitual en Mankell i la seva sèrie sobre el policia d'Ystad, aporta intriga interessant però també una important dosi d'humanitat centrada en el seu personatge principal.

La Guerra Freda ja fa temps que s'ha acabat, la Unió Soviètica ja no existeix i la República Democràtica Alemanya tampoc, però... ¿s'han esvaït les conseqüències d'aquell passat? I d'altra banda Kurt Wallander s'ha fet gran. Des de la seva primera història, datada l'any 1969, fins aquesta de 2007-2008 han passat gairebé quaranta anys. Els lectors hem acompanyat Wallander gairebé durant tota la seva vida, com si haguéssim estat uns intrusos impertinents, sense cap respecte per la seva intimitat. I això és el que fa que les novel·les de Wallander siguin especials. En aquesta darrera entrega hom no pot sostreure's d'una atmosfera d'epíleg continuat. Hi ha contínues referències al passat de la vida de Wallander, com si ens estiguéssim acostant realment al final...

Fa uns anys Mankell va dir que ja n'estava cansat de Wallander i que no tenia intenció de tornar a escriure sobre ell; encara que molts lectors ens temiem que la seva amenaça podia ser certa guardàvem l'esperança de que es repensés. Doncs bé, aquest llibre és la prova de que s'ha repensat... i de que, ara sí, s'ha acabat. No pateixin, Hennig Mankell no mata Wallander... però calia que fes el què fa? I a més Mankell ho fa molt "natural", com sempre, cosa que, si volen que els ho digui, encara fa més ràbia.

I no, no seré més concret. No voldran que cometi el sacrilegi d'explicar el final del llibre, oi? Si el volen saber els tocarà llegir-lo, i no faran mal fet.

ADDENDA FOTOGRÀFICA: ELS PERSONATGES REALS

Stig Wennerström, coronel de la Força Aèria Sueca. Va espiar per a la Unió Soviètica des de la dècada de 1950. Va ser descobert l'any 1963 gràcies a la irredenta tafaneria de la seva senyora de la neteja... que en el seu moment va ser reclutada per la Seguretat Sueca. Prenguin nota, per si alguna vegada se'ls acut buscar "algú de confiança" per a les feines de la casa.

Tage Erlander, Primer Ministre suec de 1946 a 1969. Es va trobar de cop i volta amb l'escàndol del senyor Wennerström sense saber d'on li havia caigut. És de suposar que no li va fer gens de gràcia. Es desconeix si va prescindir de la seva senyora de la neteja, pel que pugués ser.

Olof Palme, Primer Ministre suec (successor de Tage Erlander) de 1969 a 1976 i de 1982 a 1986, any en què va ser assassinat. Va ser un home molt controvertit; en determinats cercles de dretes se'l va arribar a acusar -falsament, que se sàpiga- d'espiar per a la Unió Soviètica. A hores d'ara encara no s'ha resolt el cas de la seva mort i sembla que hi ha interessos per tal d'aconseguir que això segueixi essent així. Igualet que amb Kennedy.

MILLENNIUM, STIEG Y YO

2011-11-10T18:56:00.000+01:00

Títol original: Millénium, Stieg et moi
Autor: Eva Gabrielsson & Marie Françoise Colombani
Editorial: Destino
Any primera edició: 2011

El títol oríginal del llibre és el que és i aquest cop fins i tot l'editorial traductora l'ha respectat, cosa de la què hem de donar gràcies a tots els déus de la impremta, pels segles del segles, amén.

Però resulta que aquesta vegada el títol original no acaba d'estar gaire ben trobat. En comptes de "Millennium, Stieg y yo" s'hauria d'haver dit "Yo, yo y yo" (és a dir "Moi, moi et moi")

La senyora Gabrielsson és la vídua de facto (que no de jure, i aquí està el quid de la qüestió) del senyor Stieg Larsson, el creador de la sèrie Millenium entre altres moltes coses. Amb el seu llibre la senyora Gabrielsson ha pretès reivindicar la memòria del seu marit i la legítima propietat de la seva obra; si més no aquesta sembla que era la seva intenció, però el que li ha sortit és una altra cosa. Per a començar, en el llibre apareix el nom de la senyora Eva amb grans lletres seguit d'un afegit amb tipografia de cos visiblement més reduït que diu "en col·laboració amb Marie Françoise Colombani". Doncs bé, deixant apart el fet de què el títol original del llibre és en francès i no en suec hi ha altres elements (difusos, ho reconec) que conviden a pensar que l'escriptora és la senyora Colombani i, en realitat, la "col·laboradora" és la senyora Eva. Una col·laboradora imprescindible, això sí, ja que es tracta de la seva pròpia història.

I és justament això: la seva pròpia història; no necessàriament la de Stieg Larsson ni la de Millenium. La senyora Eva presenta, d'entrada, una visió completament hagiogràfica del seu desaparegut marit. Stieg Larsson era un sant, un catàleg de virtuts, un defensor de la humanitat, un ésser dedicat a combatre la injustícia com fos, era el paradigma de la integritat... i va gaudir de la gran sort de tenir-la a ella com a companya. La senyora Eva el va ajudar en tot, sense defallir. Fins i tot moltes de les coses que apareixen a Millenium son producte, directament o indirectament, de les idees de la senyora Eva: personatges, localitzacions, episodis que van viure tots dos...

I a partir de la mort del seu marit la senyora Eva ha patit traïcions de tota mena. De fet, sembla ser que sí, que la família de Stieg Larsson, especialment el seu germà en primer lloc i el seu pare en segon, son una colla d'aprofitats sense escrúpols que s'han llençat sobre l'herència de l'escriptor i periodista sense cap mena de mania. Però segons la senyora Eva aquests no han estat els únics malvats de la pel·lícula. Amics, col·laboradors i socis del difunt Stieg s'afegeixen a la llista de depredadors.

No hi ha cap motiu per a posar en dubte moltes de les coses que explica la senyora Eva, però d'una altra banda el seu relat és potser massa extremat. Els bons, inclosa ella, són molt bons, i els dolents són molt perversos. A més el relat, l'hagi escrit realment ella o la senyora Colombani, té un punt egocèntric i histèric que acaba fent-lo un pèl irritant; fins i tot s'hi cita la referència de la pàgina web on hom hi pot accedir per a fer donatius a la causa de la senyora Eva, cosa que, com a mínim, és poc elegant.

Llibre aprofitable? Si vosté és amic íntim de la senyora Eva, sí; si no, no és imprescindible que el llegeixi.

JUICIO FINAL

2011-11-04T16:28:00.000+01:00

Títol original: Just Cause
Autor: John Katzenbach
Editorial: Zeta (Ediciones B)
Any primera edició original: 1992
Any primera edició a Zeta: 2010

Pel que fa a la novel·la estrangera hi ha dues coses a les que les editorials els encanta jugar: una, canviar el títol original dels llibres (la traducció de "Just Cause" no és "Juicio Final"); i l'altra, alterar l'ordre de publicació dels llibres amb una alegria digna de millor causa.

Ediciones B va publicar "El Psicoanalista" l'any 2003, un any després de la publicació de la versió original. "Juicio Final" ha estat publicat l'any 2010... però l'original és de 1992. Això es nota. Si hom llegeix "Juicio Final" després de "El Psicoanalista" no és estrany que pensi que el senyor Katzenbach ha perdut amb el temps, quan resulta que es tracta justament de tot el contrari. "Juicio Final" no arriba a l'elaboració de "El Psicoanalista", però és simplement perquè va ser escrit deu anys i bastants llibres abans.

Tot i així "Juicio Final" té la seva gràcia. Dos condemnats en el corredor de la mort; un d'ells sembla completament sonat; l'altre sembla el paradigma de la inocència. Ja es poden imaginar per on va la cosa.

Katzenbach sap mantenir el misteri fins gairebé la meitat del llibre, però un cop arribats aquí ja s'intueix per on anirà el final; la qüestió en tot cas és "com" serà el final, no "quin". I el missatge de fons és també bastant, diem-ne, discutible: la pena de mort és inacceptable... si no s'aplica bé. Si s'aplica bé, no hi ha problema. I si no s'aplica, per error de la màquina judicial, i el "malvat" se'n surt, sempre és lloable que hi hagi algun "justicier" que arribi allà on la justícia institucional no ha arribat. Una mica tipus "Dexter", només que Dexter (el personatge de Jeff Lindsay) ja sap i reconeix que el seu hobby d'anar-se carregant "malvats" constantment és fruit d'uns impulsos que no pot controlar i d'una manca absoluta de sentit moral. En canvi, els personatges de "Juicio Final" estan convençuts de que fan el bé. Molt americà (dels Estats Units) tot plegat. Personalment em quedo amb Dexter; està més sonat que els personatges de "Juicio Final" però paradoxalment és més coherent.

Llibre aprofitable, però sense arribar a grans pretensions.

LA VOZ Y LA FURIA

2011-10-26T19:07:00.000+02:00

Títol original: En annan sida av Stieg Larsson
Autor: Stieg Larsson
Editorial: Destino
Any primera edició original: 2011

La traducció real del títol original és "Un altre aspecte de Stieg Larsson", no "La voz y la furia". Partint de la base hipotètica de que l'editor de Destino no és idiota -i faig un esforç important per a partir d'aquesta base- només queda una conclusió lògica: l'editor de Destino creu que els lectors sí són idiotes. La veritat és que ja n'estic molt fart de totes aquestes estratègies insultants de marketing que consisteixen, entre d'altres meravelles, en enganyar al personal -un cop més- a base de canviar el nom de les coses.

I centrant-nos ja en el tema val a dir que, evidentment, el llibre com a tal no l'ha escrit el senyor Larsson, que es va fondre amb el cosmos per via d'infart l'any 2004; ara bé, el contingut sí que és d'ell ja que es tracta d'un recull d'articles periodístics seus publicats majoritàriament a la revista Expo, fundada per ell mateix a la dècada de 1990. De fet el llibre original -"En annan sida av Stieg Larsson"- està editat per Expo, i prologat pel seu actual director, Daniel Poohl.

Stieg Larsson és mundialment conegut per la trilogia "Millenium" però de fet les tres novel·les de "Millenium" van ser escrites entre els anys 2001 i 2004, mentre que el volum literari i periodístic del senyor Larsson és molt superior i anterior a les històries protagonitzades per la inefable Lisbeth Salander i el maltractat Mikael Blomkvist.

Llegint el recull d'articles de "Un altre aspecte de Stieg Larsson" (o "La voz y la furia", si prefereixen el títol absurd inventat per Destino) hom té la impressió d'estar llegint els escrits de Mikael Blomkvist a la revista Millenium. Dit en altres paraules: la revista Expo i Stieg Larsson són els referents reals de la revista fictícia "Millenium" i el periodista fictici Mikael Blomkvist.

Quins són els temes que preocupaven a Larsson?: l'extrema dreta, el racisme i la violència contra les dones; tot això centrat a la societat sueca però sense perdre de vista que són qüestions universals. Les dues bèsties negres de Larsson són dos partits polítics suecs d'extrema dreta: Sverigedemokraterna ("Democràcia Sueca") i Nationaldemokraterna ("Democràcia Nacional"). Llegint alguns dels articles del recull presentat en aquest llibre hom no pot evitar sentir-se una mica inquiet perquè hi troba coses preocupantment familiars; per exemple, darrerament, al sud dels Pirineus -immediatament al sud dels Pirineus, no cal baixar gaire- han començat a sorgir certs postulats i partits polítics molt semblants als "demokaterna" esmentats abans... i estan guanyant vots, igual que a Suècia.

D'altra banda, la feliç i tòpica imatge d'una Suècia idíl·lica, paradís immutable de l'harmonia social, que ja quedava desmentida en la ficció de Millenium, acaba de desaparèixer gairebé del tot en els articles recopilats en aquest llibre. Henning Mankell, amb el seu famós inspector Wallander, també anava per aquesta mateixa línia. És a dir, que l'assassinat d'Olof Palme no va ser només un "desgraciat incident aïllat" obra d'un "desequilibrat" a qui, per cert, mai no s'ha pogut identificar; i per descomptat, aquest estat de coses no es limita territorialment només a Escandinàvia.

Llibre aprofitable i que en certa manera fa les funcions d'alarma preventiva... si és que encara hi som a temps de prevenir alguna cosa.

SEIS SOSPECHOSOS

2011-09-17T11:14:00.000+02:00

Títol original: Six Suspects
Autor: Vikas Swarup
Editorial: Anagrama
Any primera edició original: 2008

Estem a la Índia contemporània, a començament del segle XXI. Un important i extremadament corrupte home de negocis és assassinat a la seva mansió en el decurs d'una festa.

Hi ha sis sospitosos: un ex-alt funcionari que intermitentment queda posseït pel pressumte esperit de Gandhi, la qual cosa no deixa de ser un problema perquè l'ex-alt funcionari, en estat diem-ne normal, ve a ser la cara oposada del pare de la Índia moderna; una exitosíssima actriu de Bollywood que mostra una imatge molt superficial però que té un cert transfons fosc; un aborigen d'una tribu de les illes Andaman (existeixen) que encara viu pràcticament a la prehistòria -l'aborígen i la tribu- i que té com a enemic principal... a Benestar Social; un lladre especialitzat en telèfons mòbils que viu a la misèria; el Ministre de l'Interior de l'estat d'Uttar Pradesh, que a més és pare de la víctima; i un nordamericà idiota, però que molt idiota.

Aquest és el segon llibre de Vikas Swarup. El primer va ser "Q & A", que es va arribar a convertir en pel·lícula guanyadora d'Oscar amb el títol "Slumdog Millionaire". Vikas Swarup organitza el llibre en diferents parts: primer, en no més de sis pàgines i mitja, presenta l'assassinat consumat; a continuació descriu un retrat de tots sis sospitosos; en tercer lloc s'ocupa dels motius que cadascun d'ells pot haver tingut per a cometre el crim; després planteja com hauria pogut produir-se el crim des de la perspectiva de cada sospitós; i finalment dóna la seva pròpia "solució", que de fet podria haver estat aquesta o qualsevol altra.

Vista així, la cosa promet ser atractiva, i ho és, però no tant com pot semblar si el llibre es llegeix des d'un punt de vista "europeu" (als efectes d'aquest comentari facin, si us plau, un titànic esforç d'imaginació i considerin que allò que hi ha entre els Pirineus i el nord d'Africa és Europa). La trama té molts moments divertits a més d'altament crítics contra aspectes com la corrupció política, les terribles desigualtats socials o "l'american way of to be" (aquí l'autor és immisericorde), però no sembla una lectura destinada a trascendir més enllà del moment. Ara bé, si hom és ciutadà indi segur que la lectura cobra tota una altra dimensió: la crítica a l'establisment politico-social indi és brutal; si a la Península Ibèrica (ja saben: Portugal, Espanya, Gibraltar i Andorra) es publiqués una cosa així les tertúlies radiofòniques i els pamflets habituals -és a dir, els diaris- tindrien tema de guerra dialèctica durant, com a mínim... una setmana; més no, perquè segur que no trigaria a sortir qualsevol altra cosa que deixaria aquesta obsoleta.

"Seis sospechosos" és un llibre entretingut i sarcàstic, però també profundament crític. Justament és aquesta darrera faceta la que el fa llibre aprofitable.

LA GUERRA DE VIETNAM

2011-08-30T13:23:00.000+02:00

Títol original: The Vietnam War remembered from all sides.
Autor: Christian G. Appy
Editorial: Crítica
Any primera edició de l'original : 2003

Durant la primera meitat de la dècada dels anys 70 tots dinàvem i sopàvem amb la guerra de Vietnam. Era un clàssic dels informatius. A Espanya els telediarios estaven dominats per dos grans temes: la guerra de Vietnam i "la brillante ejecutoria de Su Excelencia el Jefe del Estado" que seguia i seguia "llevando con mano firme el timón de la nave patria".

En aquella època jo entrava en l'adolescència (cosa que no hauria de dir en un lloc públic com aquest, però ja està fet) i començava a descobrir els telediarios. Instantàniament em vaig adonar que allò de "la brillante ejecutoria" era una cosa avorridíssima que no hi havia qui s'empassés sense acabar caient en un accés profund de narcolèpsia, i que allò de la guerra de Vietnam era una cosa estranyíssima que no aconseguia entendre de cap de les maneres.

Què hi feien allà els americans? Contra qui estaven fent una guerra? Per què hi havia un Vietnam "del Nord" i un altre "del Sud"? No era més fàcil que n'hi hagués un de sol? Qui eren els "bons" i els "dolents" d'aquella pel·lícula? I els americans amb qui anaven i per què? I per què parlaven de russos, si els russos no s'hi barallaven a Vietnam? I quina mena d'invent era aquella cosa tan bèstia del NAPALM? I per què collons li donaven el Premi Nobel de la Pau al doctor Kissinger (americà) i a Le Duc Tho (vietnamita), si eren justament els que estaven en guerra? I sobretot: per què no hi havia manera de que allò s'acabés? Era una guerra eterna, omnipresent des de que vaig començar a entendre alguna cosa dels telediarios fins, com a mínim, cinc anys després!

NAPALM

El que jo no sabia aleshores, com tantíííssimes altres coses, és que l'any 1970 la guerra de Vietnam ja en feia vint-i-cinc que durava i l'havien començat els francesos! Si algú m'hagués dit això segurament jo hauria acabat convençut de que mai de la vida seria capaç d'entendre un telediario i m'hauria dedicat a preocupar-me d'altres qüestions.

L'any 1975 la guerra de Vietnam va acabar. No m'ho podia creure. Realment allò tenia un final?. I inevitablement vaig seguir sense entendre res de res. Amb 500.000 soldats, durant anys i anys, els americans "havien perdut la guerra"? I aquella guerra monstruosa s'acabava simplement perquè un senyor que es deia Nguyen Van Thieu fugia a tota velocitat de Saigon? I ja està? Quins capítols m'havia perdut?

Ara, a començament del segle XXI, apareix aquest llibre, i això no li ho agrairé mai prou al senyor Appy; ara ja ho entenc més, encara que el que entenc em revolti l'estómac. El seu treball sobre la guerra de Vietnam no és qualsevol cosa, està més que bé. D'entrada no es tracta d'un assaig pur i dur fet a base de relats històrics vistos des de lluny i d'explicacions extretes de desenes de milers de documents. No, és una cosa molt diferent i, en la meva opinió, bastant més valuosa i efectiva. És un recull d'entrevistes fetes a persones que van participar directament, per activa o per passiva, a la guerra. Persones de tots els bàndols; per això el títol original en anglès del llibre és "La guerra de Vietnam recordada des de tots els costats". Que hi apareix el general Westmoreland? Sí, però la seva veu en el llibre és només una de tantes i no precisament la més destacada. Hi ha buròcrates americans, soldats de Vietnam del Sud, guerrillers del Vietcong, ex-estudiants antiguerra dels Estats Units, ex-soldats americans que arrel de la guerra es van fer pacifistes, civils i ex-militars que encara no entenen perquè no es va aprofitar l'ocasió "d'acabar amb el comunisme", ciutadans de Vietnam del Sud que van veure destruïdes les seves vides per la repressió del seu propi govern, vietnamites del Nord que no volien aquella guerra però que tampoc no volien perdre la dignitat perquè era pràcticament l'única cosa que tenien... i resulta que molts d'aquells participants tampoc no entenien res.

En una de les entrevistes s'explica una anècdota molt significativa. La relata un funcionari del Pentàgon que no va veure mai clara aquella guerra i que es va negar a penjar en el seu despatx un gran mapa de Vietnam, com sí que feia la majoria dels seus col·legues. En comptes del mapa de Vietnam hi tenia un mapamundi. Explica aquest funcionari que freqüentment era visitat en el seu despatx per altres funcionaris que pretenien explicar-li estratègies relacionades amb el conflicte; indefectiblement arribava el moment en què aquests senyors li demanaven que desplegués el seu mapa de Vietnam per a poder explicar-se millor. Ell els responia que no tenia cap mapa de Vietnam i que utilitzessin el mapamundi que hi havia penjat a la paret. Doncs bé, una part important dels visitants era incapaç de situar Vietnam en el mapamundi, i l'altra part deia "Amb aquest mapa no es pot, Vietnam és massa petit", a la qual cosa el funcionari que explica aquesta història responia "Precisament! D'això és tracta!"

Llibre del tot aprofitable. Una bona ocasió per a descobrir, un cop més, que en nom de la llibertat s'han comès autèntiques atrocitats. I el que sembla increïble: el llibre respira moltes emocions, però cap d'elles és l'odi.

"La guerra és l'infern"

MEMORIAS DE ADRIANO

2011-08-13T11:38:00.000+02:00

Títol original: Mémoires d'Hadrien
Autor: Marguerite Yourcenar
Traducció: Julio Cortázar
Editorial: Edhasa
Any primera edició original: 1951
Any primera edició per Edhasa: 2009

Mareguerite Yourcenar imagina les que haurien pogut estar les memòries de l'emperador romà Adrià (76-138) cap al final de la seva vida. Encara que els fets que s'expliquen en el llibre són rigorosament històrics, la transcripció del pensament de l'emperador és, és clar, subjectiva, si bé té el seu punt de versemblança.

Adrià va viure seixanta-dos anys i va governar des dels quaranta-un anys (any 117) fins a la seva mort. Per a ell August, el gran i carismàtic primer emperador, era un personatge que quedava lluny però no remot; al cap i a la fi, per a Adrià, August era només "del segle passat". En canvi per a Adrià el Coliseu de Roma era una obra de "nova construcció": es va acabar quan ell tenia quatre anys.

La imatge que es desprèn d'aquestes "memòries" és la d'un Adrià en el fons bastant segur de sí mateix i encantat d'haver-se conegut. Se sap membre de l'èlite romana i per tant destinat, de la manera més natural, als més alts designis, entre ells la titularitat del tron imperial. Adrià parava poc a Roma; habitualment viatjava allà on hi hagués legions defensant fronteres, o a llocs que per a ell eren especialment predilectes, com ara Grècia. Es deixava influenciar més aviat poc, per a no dir gens. Tenia idees pròpies i estava convençut de que aquestes idees eren les úniques coherents. També tenia dubtes, és clar, però fins i tot els seus dubtes eren els únics sobre els que valia la pena reflexionar i al cap i a la fi ell era l'únic que els podia dissipar. D'aparença moderada, Adrià podia ser extraordinàriament inflexible quan prenia decisions. No devia ser fàcil conviure amb Adrià, un home que fins i tot va voler assegurar la seva herència a dues generacions vista.

Però, naturalment, Adrià no estava sol; com tothom, va viure envoltat de personatges que van conformar el seu escenari en particular i el de la seva època en general. Aquests personatges, amics i enemics, aparèixen citats en les seves "memòries". A tall d'exemple en citaré quatre:

TRAJÀ

Va ser antecessor i oncle llunyà d'Adrià. L'any 98 Adrià (22 anys en aquell moment) va voler comunicar personalment a Trajà que Nerva, l'aleshores emperador, acabava de morir (de mort natural, causa inusual pel que fa als emperadors de l'època) i que per tant, ell, Trajà, era el nou emperador. Les relacions entre Adrià i Trajà mai no van ser fàcils. Tots dos tenien un sòlid caràcter i freqüents (encara que no insalvables) diferències d'opinió; tot i així sembla ser que sempre es van guardar respecte mutu. Durant el regnat de Trajà, Adrià va ocupar una gran diversitat d'alts càrrecs i va acumular així una important experiència que li seria molt útil en el futur com a governant de l'Imperi.

Però hi havia una cosa de Trajà que "posava una mica dels nervis" a Adrià: no hi havia manera que Trajà es decidis a nomenar-lo oficialment successor; aquesta circumstància es mantindria fins a la pròpia mort de Trajà... o més enllà, segons com es miri.

PLOTINA

Era la dona de Trajà i la valedora d'Adrià davant del seu marit. La relació entre Adrià i Plotina sempre va ser molt fluïda, basada en una admiració mútua. Plotina valorava en gran manera les qualitats humanes i polítiques d'Adrià i viceversa. Es podria dir que Plotina jugava el paper d'àrbitre entre Trajà i Adrià, amb un cert decantament cap a aquest últim però salvaguardant les opinions del seu marit cosa que, s'ha de reconèixer, no devia ser gens fàcil. Decididament Plotina era una dona hàbil i intel·ligent. Hi ha certs dubtes sobre quin va ser el seu paper pel que fa a l'ascensió d'Adrià al tron imperial: d'una banda es diu que Plotina va arribar, finalment, a convèncer Trajà de que nomenés a Adrià com a successor; d'una altra banda també es diu que en morir Trajà, Plotina "va dir" que el seu últim acte havia estat nomenar Adrià per a la successió, cosa que no està del tot clar que fos certa (una cosa així com la que va fer Lívia, la dona d'August, respecte de Tiberi, només que de Lívia se sap que era una bruixa pèrfida i en canvi a Plotina no se l'ha tingut mai com a tal). El cas és que si Adrià va arribar al tron va ser en molt bona part gràcies a la mà de Plotina.

ANTINOO

Existeixen molt poques referències sobre la vida d'Antinoo (110?-130) prèvia a la seva relació amb Adrià. El que sí sembla clar és que Antinoo va ser l'única persona que Adrià va estimar de manera apassionada. Tant és així que, en tant que persona no noble, Antinoo s'ha convertit en un cas únic en la història de l'art per la gran quantitat i qualitat de representacions seves que Adrià va fer crear i que han perdurat en el temps.

Adrià va conèixer Antinoo l'any 124 en un dels seus viatges. Antinoo tenia aleshores uns catorze anys i Adrià i ell van esdevenir amants fins l'any 130 en què, a l'edat aproximada de vint, Antinoo va morir ofegat al Nil en estranyes circumstàncies. Segons algunes versions Antinoo va ser assassinat arrel de possibles cospiracions per part de membres de l'entorn de l'emperador; altres versions diuen que Antinoo es va suicidar en sacrifici ritual en favor d'Adrià. Sigui com sigui Adrià no va poder superar mai aquella mort, que el va afectar més que cap altra, i va viure sempre amb el record etern del seu jove amant.

Antinoo va arribar a ser deïficat i va tenir culte propi. Amb el temps l'església catòlica -sempre tan "caritativa"- va convertir la relació entre Adrià i Antinoo en el paradigma de la degeneració moral. Paradoxalment, una de les més colossals i espectaculars estàtues d'Antinoo es conserva en perfecte estat en els Museus Vaticans.

MARC AURELI

Com ja s'ha apuntat anteriorment Adrià va arribar a voler assegurar la seva herència fins i tot a dues generacions vista. Primer, l'any 136 -quan Adrià tenia 60 anys- va pensar en Luci Aeli, però Luci va morir dos anys després, uns mesos abans que el propi Adrià. La designació definitiva, per tant, va recaure en un altre, Antoní Pius, a qui li va fer prometre que en el seu moment es faria succeir pel seu fill Marc i que aquest Marc governaria conjuntament amb Luci Ver, fill del difunt Luci Aeli, el primer candidat al tron en qui ell havia pensat.

Doncs bé, Marc Aureli és el Marc per a qui Adrià escriu les seves "memòries" en el llibre de la senyora Yourcenar. En base al to que utilitza Adrià quan es dirigeix a Marc, es desprèn que el considera un jove (17 anys en aquell moment) molt capaç i una bona elecció per a governar l'Imperi Romà en el futur. Segons sembla, no es va equivocar; qui sí que es va equivocar va ser el propi Marc Aureli, en designar com a successor el seu fill Còmode, un autèntic animal paranoic de l'estil de Calígula.

"Memorias de Adriano" és sens dubte un llibre aprofitable. Val la pena llegir-lo amb calma i situant-se, en la mesura que sigui possible, en l'atmosfera de l'època del seu humà i imperial protagonista.

ADDENDA PRIMERA:

RELACIÓ D'EMPERADORS ROMANS
DES DEL PRIMER FINS A MARC AURELI

Octavi August (emperador: 27 ac - 14 dc)
Tiberi (emperador: 14 - 37)
Calígula (emperador: 37 - 41)
Claudi (emperador: 41 - 54)
Neró (emperador: 54 - 68)
Galba (emperador: 68 - 69)
Otó (emperador: any 69)
Viteli (emperador: any 69)
Vespasià (emperador: 69 - 79)
Titus (emperador: 79 - 81)
Domicià (emperador: 81 - 96)
Nerva (emperador: 96 - 98)
Trajà (emperador: 98 - 117)
Adrià (emperador: 117 - 138)
Antoní Pius (emperador: 138 - 161)
Marc Aureli (emperador: 161 - 180)

ADDENDA SEGONA:

Grandiosa estàtua d'Antinoo deïficat que es troba
"en presó incondicional" dins dels Museus Vaticans.

LA GUERRA FRÍA. UNA BREVE INTRODUCCIÓN

2011-07-31T17:04:00.000+02:00

Títol original: The Cold War. A very short introduction
Autor: Robert J. McMahon
Editorial: Alianza Editorial
Any primera edició original: 2003

Aquest llibre és exactament allò que diu el títol: una breu introducció al que va ser el que ara es coneix com a Guerra Freda. És una repassada ràpida però molt il·lustrativa, i útil sobretot per a aquells que van néixer amb posterioritat a 1975 i que per tant no guarden una memòria directa i viscuda d'aquells estranys temps en què la humanitat va estar en perill real d'extinció de la manera més bèstia i a la vegada més tonta.

Dir que la Guerra Freda la va començar Stalin seria caure en el simplisme, però no en l'error absolut. Stalin no era precisament un senyor equilibrat, però tampoc era idiota. Va ser capaç de fer-se amb el poder a Rússia aprofitant la debilitat d'un Lenin malalt. Es va inventar la Unió Soviètica (és un invent seu, no de Lenin), amb ella va reproduir l'antic Imperi Rus, i així es va convertir en Tsar; comunista però Tsar al cap i a la fi. Després de la Segona Guerra Mundial va veure una oportunitat d'or per a ampliar el seu imperi, i entre genocidi i genocidi (era un dels seus hobbys predilectes) es va dedicar a posar els pèls de punta a la humanitat tota, amb la inestimable col·laboració -bàsicament- dels Estats Units i un altre imperi, el britànic.

Pel que fa als Estats Units, no van trigar a veure -cecs no eren- que la Unió Soviètica s'havia convertit en un perill gens teòric per al sistema capitalista que ells abanderaven (i que ha acabat causant, a començament del segle XXI, una de les més grans catàstrofes econòmiques que mai s'hagin vist). Per tant no van dubtar a defensar la "civilització occidental" a base de posar-la a la punta de la destrucció (crisi dels missils de cuba de 1962, co-protagonitzada per Kennedy i Jrushchov), jugar una llarguíssima i mortal partida d'escacs coneguda com a Guerra de Vietnam, dur els preparatius de guerra a l'espai (Ronald Reagan i la seva joguina preferida, la Iniciativa de Defensa Estratègica, coneguda per la població espectadora com a "Guerra de les Galàxies"), o convertir Amèrica del Sud en un enorme parc temàtic de les tiranies, amb un llistat de dictadors protegits per Washington que per poc no supera al llistat de noms que surten a la Biblia (llibre que, per cert, és el preferit de la dreta ultramontana americana com en el seu moment el Llibre Roig de Mao va ser el best-seller indiscutit de la Xina continental; ni Das Kapital va tenir tant d'èxit a Rússia)

En la introducció del llibre el senyor Mc Mahon ja adverteix al lector que hi trobarà a faltar coses, però que això és inevitable ja que el què ha pretès fer és aportar una visió general del que va ser la Guerra Freda. És d'agrair la seva honestedad i també l'habilitat amb què ha assolit el seu objectiu. En aquest treball no és parla, per exemple, del fet que la dictadura del general Franco no va sobreviure gairebé quatre dècades gràcies a la intel·ligència del personatge (no s'han trobat rastres de tal cosa) o gràcias a la Divina Providència (com al propi personatge li agradava de repetir fins a l'avorriment) sinó gràcies a les polítiques del senyor Winston Churchill i del seu amic el general Eisenhower dins del context de la Guerra Freda; però és clar, això forma part de les conseqüències locals del periode en qüestió i aquestes conseqüències no es poden encabir en una visió general; necessitarien l'espai corresponent a tota una enciclopèdia i no precisament de les breus.

Llibre aprofitable, i fins i tot recomanable, per a fer-se'n una primera idea de tot plegat. A partir d'aquí fins i tot poden agafar ganes d'aprofundir.

ADDENDA GRÀFICA

La Guerra Freda va començar amb aquests senyors (Truman / Stalin)...

...i va acabar amb aquests altres senyors (Bush / Gorbachov)

EL GUARDIÁN ENTRE EL CENTENO

2011-07-19T19:29:00.000+02:00

Títol original: The Catcher in the Rye
Autor: J. D. Salinger
Traductora: Carmen Criado
Editorial: Edhasa
Any primera edició original: 1951
Any primera edició a Edhasa: 2007

La paraula "catcher" del títol original no té traducció en castellà -de vegades aquestes coses passen- i per tant el títol "El guardián entre el centeno", nom amb que és coneguda aquesta novel·la en la seva versió castellana des de gairebé sempre, és una diem-ne solució d'emergència que no acaba de funcionar. Holden, el protagonista de la història, no pretén guardar res; el fragment original i literal d'on l'autor va extraure el títol diu:

"Anyway, I keep picturing all these little kids playing some game in this big field of rye and all. Thousands of little kids, and nobody's around - nobody big, I mean - except me. And I'm standing on the edge of some crazy cliff. What I have to do, I have to catch everybody if they start to go over the cliff - I mean if they're running and they don't look where they're going I have to come out from somewhere and catch them. That's all I do all day. I'd just be the catcher in the rye and all. I know it's crazy, but that's the only thing I'd really like to be."

La traducció seria:

"De tota manera, segueixo imaginant a tots aquests nens petits que juguen a algun joc en aquest gran camp de sègol i tot això. Milers de nens petits, i no hi ha ningú amb ells - ningú gran, vull dir -, excepte jo. I estic dret a la vora d'una mena de precipici enorme. El què he de fer és agafar (atrapar, deturar, "catch") tothom que comenci a anar cap al precipici. Vull dir que si corren i no miren per on van, he de sortir d'algun lloc i atrapar-los ("catch"). Això és el que faria tot el dia. Seria "qui agafa" entre el sègol ("be the catcher in the rye") i tot això. Sé que és una bogeria, però és l'única cosa que realment m'agradaria ser ."

Però això és una metàfora. Què vol atrapar realment Holden? Qui és realment Holden?

Holden Caulfield, tal com el descriu el senyor Salinger, és un adolescent de setze anys enormement desorientat. És una tempesta d'emocions. Odia, menysprea, valora, estima, analitza (tot i que fa com que menysprea a tothom que es dedica a analitzar), busca, no troba, no troba, no troba...

Personalment penso que seria un gran error intentar d'entendre Holden. Seria matar-lo. A Holden "se l'ha de viure" tal com es mostra, tal com s'expressa. I parlant de l'expressió, aquest cop declaro la meva admiració per la traductora, Carmen Criado, al mateix temps que, aquest cop també, lamento enormement no saber prou anglès com per a llegir aquesta magnífica història en versió original; ha de ser molt difícil traduir una història com aquesta i a més intueixo que les traduccions van caducant amb el temps, per la contínua evolució del llenguatge col·loquial, i per tant s'han d'anar renovant.

Renuncio, per tant, a donar la meva visió particular de Holden Caulfield. Seria traïr-lo i seria traïr la visió personal, única, de cadascun dels lectors que s'acostin a aquest llibre. Aquesta història és massa emocional com per a cometre el crim d'intentar diseccionar-la de la manera que sigui. Ni tan sols donaré la meva opinió sobre el fragment del llibre que he transcrit anteriorment, que la tinc, i no és precisament superficial. És una llàstima que en infinitat d'ocasions s'hagi convertit aquest llibre en objecte de "comentari de text"; les emocions no s'haurien de trivialitzar d'aquesta manera.

Llibre aprofitable? Depèn de la sensibilitat personal de cadascú. Per a mí, evidentment que sí.

Nota:
Holden Caulfield pren la idea del camp de sègol d'un poema escrit al segle XVIII per Robert Burns. De fet Holden diu d'entrada que és una cançó, no un poema, però la seva germana de deu anys el corregeix. El poema en qüestió, que no és tampoc cap meravella literària, és el següent (original i traduït):

Comin Thro' The Rye

O, Jenny's a' weet, poor body,
Jenny's seldom dry:
She draigl't a' her petticoatie,
Comin thro' the rye!

Comin thro' the rye, poor body,
Comin thro' the rye,
She draigl't a' her petticoatie,
Comin thro' the rye!

Gin a body meet a body
Comin thro' the rye,
Gin a body kiss a body,
Need a body cry?

Gin a body meet a body
Comin thro' the glen,
Gin a body kiss a body,
Need the warl' ken?

Gin a body meet a body
Comin thro' the grain;
Gin a body kiss a body,
The thing's a body's ain.

Traducció:

Caminant entre el sègol

Jenny es una pobra noia molla,
Jenny no està seca gairebé mai:
arrossegava els enagos,
caminant entre el sègol!

Caminant entre el sègol, pobra noia,
caminant entre el sègol,
arrossegava els enagos,
caminant entre el sègol!

Si dues persones es troben
caminant entre el sègol,
si dues persones es besen,
¿Ha de plorar algú?

Si dues persones es troben
caminant per la vall,
si dues persones es besen,
¿Ha de saber-ho el món?

Si dues persones es troben
caminant entre el gra;
si dues persones es besen,
només és cosa seva.

DESPUÉS DEL REICH

2011-07-13T22:56:00.000+02:00

Títol original: After the Reich. From the liberation of Vienna to the Berlin airlift.
Autor: Giles MacDonogh
Editorial: Círculo de Lectores / Galaxia Gutenberg
Any primera edició original: 2007

Aquest llibre explica la història (hauria de dir "Història", amb majúscula) del que va passar a Europa Central després que va caure el Reich de Hitler. Immediatament després. Literalment cinc minuts després. La imatge que se'ns ha servit tradicionalment ens diu que el mes de maig de 1945 els Aliats van entrar a Alemanya, Hitler se'n va adonar que ho tenia tot perdut, es va suïcidar al bunker de la Cancelleria mentre els russos s'aproximaven inexorablement al centre de Berlín, els russos van arribar al centre de Berlín i la Segona Guerra Mundial a Europa es va acabar. Al Pacífic encara seguiria uns mesos.

Efectivament, la Guerra a Europa s'havia acabat però, a Alemanya sobretot, l'horror va continuar durant un parell d'anys més com a mínim. Aquesta és la part que no s'acostuma a explicar i que el senyor MacDonogh ha decidit treure a la llum.

D'entrada cal no perdre de vista que la població civil alemanya va ser víctima de Hitler des de l'any 1933, és a dir, sis anys abans que ho fos la resta d'Europa, descomptant Àustria i els Sudets. Els alemanys van seguir essent víctimes del nazisme des de 1939 fins a 1945. I l'any 1945 els van "alliberar" de tal manera que el terror es va accentuar encara més.

L'Exercit Soviètic va entrar a Alemanya pulveritzant tot el que trobava al seu pas. L'índex registrat (és un dir, aquestes coses no es registren) de violacions, robatoris, tortures, assassinats i internaments en camps de concentració durant els primers temps després de "l'alliberament" van fer que, en comparació, les animalades dels vençuts nazis quedessin, en ocasions, a l'alçada de jocs de nens.

Els soviètics van ser els més bèsties, de lluny, però els britànics, els nordamericans i els francesos no es van quedar gaire enrere. Aquests tres altres Aliats potser no es van dedicar a violar tot allò que es movia ni a robar tot allò que els venia de gust (malgrat que indefectiblement cadascú es va endur la seva quota pertinent) però van imposar sobre la població civil règims draconians dirigits a que tots els alemanys -de tota edat, sexe i condició- se sentíssin culpables dels crims nacionalsocialiestes com si els haguessin comès ells mateixos amb les seves pròpies mans; també els van reduir a la condició de no persones (havien de caminar pel mig del carrer, ja que les voreres estaven reservades als "alliberadors"), els van sotmetre a restriccions alimentàries inhumanes i, entre moltes altres coses, els van deportar amunt i avall del territori segons les seves conveniències polítiques. Ah, i no parlem dels actes no gens incruents de revenja comesos per polonesos i txecs, per exemple. L'increment de suïcidis entre la població civil alemanya va ser notable.

El que va passar a la Segona Guerra Mundial va ser abominable, però el que van fer els Aliats sobre la població civil d'Europa Central un cop la van tenir sota control provoca autèntica repugnància.

Llibre aprofitable, per a provar de col·locar les coses una mica més en el seu lloc. De monstres i dimonis n'hi va haver molts, però de sants, ni un.

LOS CRÍMENES DEL NO-DO

2011-07-06T19:11:00.000+02:00

Títol original: Los crímenes del NO-DO
Autor: Carles Schenner
Editorial: Principal de los Libros
Any primera edició: 2011

Aqesta vegada, ho confesso, abans de començar a escriure la ressenya sobre aquest llibre, se m'ha acudit mirar què n'havien dit prèviament d'altres persones. Després de fer-ho em temo que seré una veu discrepant. El llibre ha rebut elogis -normalets, sense llençar les campanes al vol tampoc- i fins i tot algú ha escrit que era un bon llibre per a qui estigués interessat en saber com eren els anys foscos del franquisme. Doncs em sembla que més aviat no; és una opinió personal, naturalment.

"Los crímenes del NO-DO" explica la història d'uns inspectors de la Brigada de Investigación Criminal de la policia franquista que entre els anys 1956 i 1957 investiguen -un d'ells a Madrid- una sospitosa "epidèmia" de suïcidis i -l'altre inspector des de Barcelona- uns fets relacionats amb els disturbis universitaris i la vaga de tramvies de l'època (aquests dos últims fets, autèntics).

No dubto que l'autor s'hagi més o menys documentat sobre el moment històric que ha provat de recrear. Està clar que sap que hi havia un senyor que es deia Agustín Muñoz Grandes, o un altre que es deia Juan Bautista Sánchez González, o un troglodita que es deia Felipe Acedo Colunga, o que existia una cosa que es deia Falange Española i que també estava plena de troglodites; fins i tot s'ha mirat més d'un NO-DO, cosa que vol dir que és un dels escassos mortals -en vies d'extinció- que encara saben què és el NO-DO.

Però una cosa és tenir totes aquestes eines a l'abast i una altra molt diferent saber-les usar d'una manera creïble. Perquè el que falla en aquest llibre (sempre segons la meva del tot subjectiva opinió) és justament la credibilitat. L'inspector que treballa a Barcelona és del tot inversemblant. No només no hauria durat ni cinc minuts a la Brigada d'Investigació Criminal sinó que ni tan sols hauria tingut cap possibilitat d'arribar-hi; troglodites com Acedo Colunga se n'haurien encarregat, que això sí que ho sabien fer molt bé. L'inspector de Madrid potser sí que hauria durat cinc minuts en el seu lloc de treball... però set, no.

Pel que fa a la conspiració que hi surt a la trama, és tan delirant i barroera que fins i tot el general Franco -que no destacava precisament pel seu sentit de l'humor- se n'hagués mort de riure. Carmen Polo no; era més estirada que un pal d'escombra aquella dona.

I pel que fa al final... bé... com a llarguíssima escena de trets de pel·lícula americana de sèrie B en blanc i negre podria passar. Com a fragment de novel·la escrita ja és més indigest. I com a fragment creible dins del context del marc històric, se sosté més aviat poc.

Pot ser un llibre aprofitable en cas d'avorriment majúscul i en absència d'altres alternatives.

PARÍS, 1919. SEIS MESES QUE CAMBIARON EL MUNDO

2011-06-13T12:34:00.000+02:00

Títol original: Pacemakers. The Paris Conference of 1919 and its attempt to end war
Autor: Margaret Macmillan
Editorial: Tusquets
Any primera edició original: 2001

Deixarem apart la inveterada mania que tenen els editors de canviar els títols originals dels llibres; ja cansa. "París, 1919" és un extens, dens i molt interessant assaig sobre la Conferència de Pau que va pretendre posar final a la Primera Guerra Mundial ...i que en realitat va escriure el pròleg de la Segona. Un breu exercici d'ubicació:

La Primera Guerra Mundial va acabar -per dir-ho d'alguna manera- quan al 1918 Alemanya va demanar un armistici, és a dir una "pausa indefinida". Alemanya no es va rendir. Els països Aliats, que van veure, igual que Alemanya, que aquella barbaritat podria haver continuat sine-die sense que ningú n'obtingués res més que un sagnant i etern desgast, van acceptar la proposta d'armistici però immediatament -estaven en situació de poder-ho fer- van adoptar una clara posició de poder i van endegar la "Conferència de Pau" de París a la seva manera.

El que havia de ser un gran fòrum de negociació entre tots els paísos que van participar a la guerra amb l'objectiu de restablir la pau a Europa, es va convertir, des del primer dia, en una altra cosa molt diferent.

Per a començar, la Conferència, durant tot el temps que va durar, va estar controlada únicament per tres potències, França, Gran Bretanya i Estats Units, amb una certa influència (poca) d'Itàlia. Encara pitjor: en realitat la Conferència va estar controlada únicament per tres persones: George Clemenceau, Primer Ministre francès; David Lloyd George, Primer Ministre britànic; i Woodrow Wilson, President dels Estats Units. El Primer Ministre italià, Vittorio Emanuele Orlando, va acabar fart dels altres tres i finalment els va deixar plantats amb un metafòric (alguns diuen que literal) cop de porta.

Clemenceau era un iaio eternament enfadat, amb una forta necessitat de revenja, molt francès i de vegades extraordinàriament maleducat que es mirava a la resta del món com si fos estúpid (la resta del món, no pas ell).

Lloyd George era un senyor gairebé nul geogràficament parlant. Primer Ministre de l'Imperi Britànic (és a dir, de pràcticament mig món), el posaven davant d'un mapa i es perdia. No calia que fos un mapa d'Àsia; ja començava per perdre's a Europa. Cal tenir en compte que aquest senyor va contribuir a decidir el destí de centenars de milers de persones que no sabia ni on eren.

Wilson, segons els seus propis col·legues, era una mena de predicador. Va ser el creador dels famosos Catorze Punts i de la idea de la Societat de Nacions. Estava convençut de que ell portava la "solució" a Europa i per extensió a la resta del món. La resta del món no participava precisament d'aquest convenciment. De fet, el Punt Catorzè, justament el referent a la Societat de Nacions, va ser rebutjat pel seu propi Congrés perquè era un perill per a la Doctrina Monroe, doctrina que es podria sintetitzar en la frase "Amèrica per als americans" -traduït: "Amèrica per als Estats Units"- i sostenia que els Estats Units tenien dret a intervenir a qualsevol país i fins i tot expandir-se per on creguéssin oportú per tal de preservar la seva sobirania. A l'extrem, la Doctrina Monroe es basa en l'anomenat "Destí Manifest", línia de "pensament" que sosté que els Estats Units han estat elegits per Déu per a controlar el món i per tant el seu expansionisme no és més que l'acompliment de la Voluntat Divina. Tal com sona.

A Orlando, el Primer Ministre italià, li va tocar el paper de pidolaire. A canvi de que el seu país entrés en guerra al costat dels Aliats va obtenir promeses de concessions territorials i colonials per via de tractats secrets que després els altres convertirien en paper mullat. Es va passar gairebé tota la Conferència de Pau plorant per les cantonades i reivindicant infructuosament que li donessin la part del botí que figura que li tocava, i tot això mentre Gabrielle d'Annunzio li tocava els nassos atrinxerat al Fiume i feia d'inspirador polític de Mussolini (qui després de la seva mort es reencarnaria en un pallasso de tercera anomenat Berlusconi)

***

Donc bé, aquests senyors van fer i desfer Europa durant sis mesos des de les seves habitacions dels hotels de luxe de París gatejant -literalment- sobre enormes mapes. Cal dir que Lloyd George, malgrat que es perdia mentre gatejava, sabia distingir entre el mapa i el terra.

En aquesta Conferència de Pau es van liquidar imperis (com l'austro-hongarès o l'otomà), es van crear i/o homologar països (com Txecoslovàquia o Polònia) i es van plantar les llavors de futurs esdeveniments històrics que acabarien creixent saníssims (com la Segona Guerra Mundial, l'inacabable conflicte de Palestina i Israel, el també inacabable embolic de l'Orient Mitjà, la revolució d'Ataturk o la futura ascensió de Mao Zedong al poder).

Tot això, i més, està explicat en aquest llibre que la senyora Macmillan ha escrit basant-se en una més que considerable documentació. És un llibre indubtablement aprofitable i certament il·luminador.

DEXTER POR DECISIÓN PROPIA

2011-06-04T10:38:00.000+02:00

Sèrie Dexter - 4

Títol original: Dexter by design
Autor: Jeff Lindsay
Editorial: Umbriel Editores (Ediciones Urano)
Any primera edició original : 2009

Dexter està convençut de que no és humà (per allò de que no sent emocions o de que el seu sistema de valors és, per a dir-ho d'alguna manera, diferent) però en realitat sí que té característiques molt humanes... com la d'equivocar-se estrepitosament de tant en tant. I en aquest llibre comet el petit error de reduir a fricandó a qui potser no calia. Això, és clar, genera conseqüències bastant molestes, sobretot per a ell i la seva germana, qui -dit sigui de passada- fa poc que ha descobert qui és en realitat Dexter i qui va ser en realitat el seu pare, coses aquestes que li produeixen un comprensible dilema moral.

D'altra banda, la seva flamant esposa continua essent una bleda, però els nens... ah! els nens... això ja és una altra cosa; dos encantadors petits monstres en formació. La resta de personatges creats per Jeff Lindsay també són tot un poema, com per exemple el sergent Doakes, convertit en una mena de cyborg discapacitat després d'una poc recomanable experiència viscuda en el llibre anterior; bé, per a Dexter l'experiència del sergent Doakes no va ser "poc recomanable"; va ser "interessant". Tot és relatiu en aquesta vida.

Llibre aprofitable però amb dos advertiments: primer, per a llegir-lo és imprescindible haver llegit abans els tres anteriors; i segon, no comparin amb la sèrie de televisió, són enfocs paral·lels (i, com ja sabem, les línies paral·leles no tenen cap punt de connexió per molt pròximes que estiguin l'una de l'altra)

BLANC BO BUSCA NEGRE POBRE

2011-05-10T17:48:00.000+02:00

Títol original: Blanc bo busca negre pobre
Autor: Gustau Nerín
Editorial: La Campana
Any primera edició: 2011

Introducció didàctica: una ONG és una Organització No Governamental, és a dir, que no està integrada dins de cap Administració Pública. Per exemple: la Guàrdia Civil no és una ONG; l'Agència Tributària no és una ONG; Intermón-Oxfam sí és una ONG; Pallassos Sense Fronteres sí és una ONG; qualsevol cosa Sense Fronteres sí és una ONG; i el Banco de Santander també és una ONG. No facin aquesta cara i tornin a llegir la definició si us plau.

Gustau Nerín és un antropòleg que s'ha implicat professionalment en aquest nebulós univers de la cooperació, l'ajut per al desenvolupament, les ONG... a l'Àfrica, i està clar que el que ha vist no li ha agradat gens. Aleshores ha escrit aquest llibre, que resulta que és bastant coherent.

"Blanc bo busca negre pobre" és una devastadora crítica, no contra els cooperadors sobre el terreny sinó contra el sistema de cooperació. Sosté Nerín, amb arguments, que la "cooperació" s'ha convertit en una indústria que mou molts diners i que busca el benefici econòmic d'uns pocs (els qui controlen les ONG, per exemple) a qui, en definitiva, els importa un rave el desenvolupament de ningú i molt menys el de l'Àfrica.

El concepte clau és el de "projecte". Un "projecte" és un pla concebut, teòricament, per a impulsar el desenvolupament d'una determinada zona o població (en aquest cas africana) partint de la base de què els "pobladors necessitats" estan tots asseguts sobre una pedra comunitària esperant un determinat manà salvador -cosa que, ja d'entrada, és falsa- que els arribarà per via del blanc bo procedent del Nord. Què passa a la pràctica? Doncs a la pràctica passa, per exemple, que s'han arribat a portar quiròfans a llocs d'Àfrica amb un índex de necessitat d'intervencions quirúrgiques gairebé nul. Això sí, els quiròfans han aparegut, però el material i el personal per a fer-los funcionar, no. Resultat: s'han podrit. Però el "projecte" ha resultat tot un èxit. Per què? fàcil: perquè el projecte ha generat uns beneficis econòmics considerables gràcies a les subvencions que s'hi han dedicat per a dur-lo a terme.

I qui s'ha beneficiat d'aquests dividends? Evidentment la "població necessitada", no. Potser sí que necessitaven alguna cosa, però no pas aquesta. Aleshores, qui ha sortit guanyant? Una pila de gent: el govern que ha subvencionat l'ONG, perquè li ha suposat una potenciació d'imatge -i d'influència a la zona- molt rendible; el govern del país receptor, perquè ha cobrat un sucós suborn per a "deixar-se ajudar" i permetre que el blanc bo del Nord surti a la televisió embolicat en una aura de santedat i progressisme, cosa que li permetrà demanar i aconseguir més subvencions, part de les quals aniran a parar directament a les butxaques dels alts gestors de les ONG que han dut a terme l'inútil projecte; també han sortit guanyant les universitats de qualsevol lloc d'Europa que es dediquen a vendre uns caríssims "masters en cooperació"; ah, i la gran multinacional d'alimentació que ha incrementat notablement les seves vendes gràcies a haver patrocinat la gran campanya de vacunació contra la malària... en un lloc on mai no hi ha hagut malària (de tota manera les vacunes també estaven caducades, així que tampoc passa res)

Que el "projecte" no tingui cap relació amb les necessitats on s'aplicarà no té cap mena d'importància. El que importa és que hi hagi un "projecte". Els "projectes" mouen muntanyes... de diners per als projectistes.

I les campanyes adreçades directament al ciutadà? Ja saben, allò de "Amb només cinc euros teus pagues tres carreres universitàries a un nen orfe i afamat, i al mateix temps fas apareixer un somriure a la cara de la seva iaia paralítica. Col·labora!". A veure: d'on es pensen vostès que surten els diners per a pagar les campanyes publicitàries de les ONG? Els seus cinc euros de vostès no fan apareixer cap somriure a la cara de la iaia, perquè la bona senyora ni els ensuma. Els seus cinc euros de vostès fan apareixer un somriure a la cara del Director General de "Marketing Media" qui, per cert, no és paralític i per això pot conduir el seu cotxe de gamma alta sense problemes.

Doncs bé, tot això és "Blanc bo busca negre pobre". En opinió de l'editor d'aquest blog, servidor de vostès, aquest és un llibre aprofitable. En opinió d'altres persones, en canvi, que estan convençudes de que criticar les ONG és com abandonar un nen de mesos enmig d'una autopista, aquest és un llibre gairebé sacríleg. Així doncs decideixin vostès si llegeixen el llibre o no en funció de la seva particular sensibilitat.

EL EXPERIMENTO BARCELONA

2011-04-28T20:02:00.000+02:00

Títol original: El Experimento Barcelona
Autor: Jordi Bordas & Eduardo Martín de Pozuelo
Editorial: Planeta
Any primera edició: 2011

Fet real: l'any 1994 es crema el Gran Teatre del Liceu de Barcelona. Fet real: l'any 1996 es crema el teatre de La Fenice de Venècia. Fet real: tots dos incendis es produeixen en circumstàncies sorprenentment semblants (entre elles que no hi havia aigua per a apagar-los, que els edifics van cremar en dues hores, i que s'hi estaven fent obres de reparació potencialment nefastes). Fet real: tots dos incendis van tenir importants repercusions polítiques i econòmiques.

Trama de la novel·la: aquí hi ha massa semblances per a que tot això sigui fruit de la casualitat.

El camp de treball habitual de Jordi Bordas i Eduardo Martín de Pozuelo, els autors, no és la ficció literària, sino el periodisme d'investigació. Treballen, des de fa molts anys, per a un diari tan poc sospitós de sensacionalisme com La Vanguardia. El cas és que durant uns dies en què possiblement no tenien res millor a fer, els senyors Bordas i Martín es van dedicar a comparar les dades de què disposaven referides als incendis dels dos famosos teatres operístics, i es van anar endinsant... endinsant... fins que van arribar a tenir la impressió de que quan existeix un nombre una mica massa elevat de coincidències relacionades amb dos fets diferents potser és el moment de pensar que entre aquest dos fets podria haver-hi una relació.

Aleshores, els senyors Bordas i Martín, van agafar els ingredients que ja tenien (les investigacions reals sobre els incendis), hi van afegir uns quants condiments (un parell o tres de trames completament fictícies) i van cuinar "El Experimento Barcelona".

De la mateixa manera que "Carmencita o la buena cocinera", la novela dels senyors Bordas i Martín també podria tenir un títol amb una "o" afegida. Per exemple: "El Experimento Barcelona o cómo poner un títere en el Palazzo Chigi". El Palazzo Chigi és la presidència del govern italià, i el titella és Silvio Berlusconi. I com diu la famosa frase, especialment afortunada en aquest cas, "se non è vero è ben trobato". Si més no, això és el que diuen els propis autors i fins i tot el controvertit jutge Baltasar Garzón, que sostenen que de fet la realitat supera la ficció i que el lector és molt lliure de creure o no la trama delictiva principal que descriu el llibre, però que si s'ho creu probablement no s'allunyarà gaire de la realitat.

En la novel·la actua una societat secreta i masònica anomenada la Corporazione. Aquesta Corporazione se semblaria bastant a la lògia Propaganda Due (P-2) que es va fer involuntàriament famosa arràn de l'escàndol de la fallida del Banco Ambrosiano (1982) en la que va estar involucrat el Vaticà i el seu indescriptible arquebisbe Paul Marcinkus. Des d'aleshores fins a l'actualitat hi ha hagut situacions similars a aquella, però si una virtut indiscutible té el Vaticà és que aprèn ràpidament de determinats errors i per tant, des d'aleshores, si s'ha d'evitar que determinades informacions vegin la llum s'evita com sigui ("com sigui" inclou mètodes "adequadament expeditius") i ja està.

Per cert que una de les informacions relacionades amb la història que explica aquest llibre i que gairebé no ha vist la llum, per exemple, és que la versió oficial de les causes de l'incendi del Gran Teatre del Liceu no se sosté. És com l'explicació que va fer la comissió Warren sobre l'assassinat de Kennedy: impossible. Per tant, ja sabem com no van assassinar a Kennedy i com no es va cremar el Liceu. Pel que fa a l'incendi del teatre, la impossibilitat de la versió oficial va ser avalada judicialment.

Pel que fa a personatges que surten en el llibre, n'hi ha que són reals i n'hi ha que no. Una pretesa periodista de nom Petra Lahora, si assembla molt a una senyora real (?) de nom Pilar Rahola. I un important i "fictici" empresari de nom Carlos Cabré Serrats, també s'hi assembla molt a un empresari real de nom Carles Ferrer Salat, president de la patronal a l'època dels fets.

En definitiva, llibre bastant entretingut i, després de llegir-lo, pensi vostè el que vulgui.

ELS SECRETS DE LES PLACES DE BARCELONA

2011-04-11T22:45:00.000+02:00

Títol original: Els secrets de les places de Barcelona
Autors: José Luis Caballero & David Escamilla
Editorial: L'Arca
Any primera edició: 2010

Hi ha dues coses que destaquen en aquest llibre: la primera, una quantitat inversemblant d'errors de tipografia, impròpia de res que s'hagi editat en ple segle XXI tenint en compte les avançades tecnologies de què disposem, algunes d'elles fins i tot manejables per qualsevol àvia mínimament desperta. Guttemberg (1398-1468) s'hauria escandalitzat.

La segona, el recurs a una geografia urbana francament creativa. Per exemple: per a que el carrer Olzinelles de Barcelona arribi al carrer Creu Coberta de la mateixa ciutat, tal com indica el llibre, caldria fer una remodelació de part del districte de Sants-Montjuïc de tals dimensions que causaria meravella a tota Europa, sense deixar de banda el prohibitiu cost en euros que implicaria pagar les pertinents indemnitzacions als veïns necessàriament expropiats per a la realització de tan magna obra.

Els autors mantenen en aquest llibre la mateixa estructura que ja van utilitzar en una obra seva anterior, "Els secrets dels carrers de Barcelona", és a dir una breu explicació sobre la plaça de què estan parlant seguida d'un apartat que titulen "l'anècdota". El cas és que en diverses ocasions -més de les que es podrien disculpar- no troben cap anècdota referida a la plaça en qüestió i aleshores deriven cap a una altra "anècdota" relacionada amb algun carrer pròxim o amb el nom del senyor o senyora a qui se li ha dedicat la plaça i en la que mai no hi va viure (ni allà ni en una proximitat raonable). Tret de la plaça Karl Marx -que de fet no és ni una plaça, sino una rotonda descomunal- totes les altres places de la ciutat tenen prou antiguitat com per a que sigui difícil de creure que no disposin d'una anècdota pròpia. De Barcelona es pot dir de tot, però no es pot dir que sigui una ciutat sosa.

En fi, que potser aquest llibre no sigui la millor manera de conèixer els secrets de les places de Barcelona, anecdòtics o no.

RIÑA DE GATOS - Madrid 1936

2011-03-25T23:40:00.000+01:00

Títol original: Riña de gatos - Madrid 1936
Autor: Eduardo Mendoza
Editorial: Planeta
Any primera edició: 2010

Març de 1936. Un expert britànic en temes d'art accepta un encàrrec poc clar que consisteix en valorar un quadres pertanyents a un aristòcrata espanyol. Per a tal fi s'haurà de desplaçar a Madrid just després de les eleccions generals de febrer guanyades pel Front Popular. El clima social i polític a Madrid en aquells moments és extraordinàriament tens i Anthony Whitelands, l'expert britànic, serà arrossegat per l'huracà tant si vol com si no (que és que no, però en cap moment li demanen l'opinió).

No és fàcil decidir si aquesta història és una comèdia dramàtica o bé és un drama còmic, però sigui el que sigui està francament bé. Els personatges, tots ells, són un poema, tant els inventats com els reinventats. Pel que fa als inventats, els seus noms no tenen preu: el Duque de la Igualada, la Marquesa de Cornellá (que ni deu saber on para Cornellà ni falta que li fa), Pedro Teacher, el Teniente Coronel Marranón... I els reinventats (personatges reals passats per l'òptica d'Eduardo Mendoza) també són impagables: el general Mola "molt en el seu paper"; el general Franco, nedant i guardant la roba (com no podia ser d'altra manera), i amb aquell to inaguantable que el caracteritzava; el general Queipo de Llano convençut de que està envoltat d'una colla d'idiotes (i de que "Franquito" -o "paca la Culona", com està històricament comprovat que li agradava dir-li- és el més idiota de tots); Manuel Azaña, que diu que "de joven me habria cambiado por Rodolfo Valentino"...

Però sobre tots ells destaca el "Superboy": José Antonio Primo de Rivera y Sáenz de Heredia, Tercer Marqués de Estella. Els asseguro que mai se m'hauria acudit imaginar a Primo de Rivera tal com el pinta el senyor Mendoza, però un cop vista la interpretació del personatge... per què no?

Llibre entretingut, amb un llenguatge molt característic, amb el seu punt d'intriga, el seu punt d'ironia, el seu punt de retrat creïble d'un moment històric molt concret... en definitiva, llibre aprofitable.

ELS SECRETS DELS CARRERS DE BARCELONA

2011-03-10T12:17:00.000+01:00

Títol original: Els secrets dels carrers de Barcelona
Autors: José Luis Caballero & David Escamilla
Editorial: L'Arca
Any primera edició: 2009

Els autors han escollit uns noranta carrers de Barcelona i de cadascun d'ells n'expliquen la localització, en fan una breu ressenya del seu orígen històric i n'expliquen el que ells en diuen "l'anècdota", és a dir algun fet curiós relacionat (de vegades molt tangencialment) amb la via en qüestió.

Opinió naturalment subjectiva: aquest ve a ser un llibre d'abast limitat, bàsicament apte per a ciutadans de Barcelona que vulguin fer una primeríssima i molt limitada introducció a la història de la ciutat. És dubtós que pugui interessar a algú que no visqui a Barcelona.

Fet no subjectiu: el llibre conté algunes inexactituds difícilment excusables, com per exemple (i no és l'únic) un peu de foto que sota la imatge d'un dibuix fet sobre rajoles que es troba en un dels carrers de la ciutat diu: "Antiga placa del carrer de Santa Anna que donava la benvinguda als vianants". La placa (que no és una placa) mostra una llegenda a la seva part superior que diu "Carrer de Santa Anna", i una altra llegenda a la part inferior que diu "Benvinguts-Bienvenidos". El bilingüisme de la segona llegenda de la no-placa ja dona una pista sobre la seva "antiguitat"; no pot ser anterior a 1976 que és quan va començar el debat-debate enervant-enervante sobre l'ús públic del català/castellà que encara arrosseguem ara... i segurament per molts anys.

Com a introducció més que lleugera sobre el tema el llibre pot ser vàlid, però si realment hom es vol il·lustrar sobre la història de Barcelona des de la perspectiva dels seus carrers hi ha dues altres fonts magnífiques i molt recomanables a les que es pot recòrrer i que encara ara són vigents malgrat que llunyanes en el temps: una, "Las calles de Barcelona", de Víctor Balaguer, editat l'any 1865 i de la que existeix una increïble edició facsímil de 1982 a càrrec de Monterrey Ediciones (Madrid); i una altra, "Barcelona Pam a Pam", d'Alexandre Cirici (que es va aprofitar vilment dels treballs dels seus estudiants universitaris per a compilar-lo), editat per Teide l'any 1971, en versió corregida d'una obra anterior de 1952.

UNA PARTE DEL TODO

2011-02-28T13:45:00.000+01:00

Títol original: A fraction of the whole
Autor: Steve Toltz
Editorial: Ediciones B
Any primera edició original: 2008

He descobert que no tinc sentit de l'humor. Cap ni un. A l'instant d'acabar el llibre m'he quedat una estona sense saber què fer ni què dir. He llegit les frases de propaganda (tipus "La crítica diu...") que l'editor ha insertat a la sobrecoberta. No m'ha quadrat res. He anat a internet. He buscat comentaris del llibre en tres idiomes (català, castellà i anglès). Tampoc no m'ha quadrat res. Gairebé indefectiblement tots els comentaris que he vist parlaven de "històrià enginyosament irònica", "còmicament divertida" -cita textual- o "esbojarradament hilarant".

En conclusió: o bé jo no tinc cap sentit de l'humor, com ja he dit abans, o bé l'índex d'analfabetisme entre els col·lectius d'editors, crítics i opinadors literaris d'aquest planeta és escandalosament alarmant.

"Una parte del todo" no fa cap gràcia. És una de les històries més terribles que hagi arribat a llegir. I és una història magnífica.

Jasper escriu la seva biografia, fins ara curta però molt intensa, des d'una presó. No sabem per què Jasper és a la presó, ho descobrim al final del llibre, però en el moment de descobrir-ho hom està ja tan estupefacte que el detall penitenciari no té cap importància.

La biografia de Jasper no es pot comprendre sense conèixer la del seu pare, la del seu oncle i, en part, la dels seus avis. Això és el llibre. Jasper és només "una part del tot".

És una història que parla de "nimietats" com l'amor pervers (entengui's 'amor' en el sentit més ampli), la potència destructora de les societats que es pretenen més civilitzades (una societat pot ser un monstre sense cap, i moltes vegades ho és), les filosofies vitals, l'absurd de les filosofies vitals, la mort (del dret i del revés), la il·lusòria independència de l'individu, la lluita inútil contra la dependència de l'individu, l'odi com a part essencial de l'amor i viceversa... és a dir, un munt de dimensions humanes fonamentals que l'autor tracta sense anestèsia i de tal manera que jo he estat completament incapaç de veure-hi el costat divertit, i molt menys hilarant. Amb molta generositat puc concedir "un cert sentit irònic", però res més.

"Una parte del todo" és un gran llibre, una història magnífica -com ja he dit abans i en la meva particular opinió, naturalment-, però no només ho és pel contingut, sinó també, i d'una manera especial, pel llenguatge, un llenguatge directe, sense cap ambigüitat, amb molta força, que atrapa, que toca la fibra. Desconec com és la versió original en anglès, però aquesta vegada la traductora, Magdalena Palmer, ha fet una feina digníssima; per una vegada aquest blog no demana el retorn de la Inquisició per al col·lectiu de traductors i agraeix sincerament a la senyora Palmer la seva feina.

Llibre aprofitable? Sí, però si us plau no el llegeixin al metro, es mereix un entorn més íntim. Ah, i si li troben la dimensió hilarant, també si us plau facin-m'ho saber. Aquesta incapacitat meva per a interpretar el sentit de l'humor m'ha deixat francament preocupat.

EL SECRETO DE COTTISHAM

2011-02-20T14:00:00.000+01:00

Sèrie Perry-Christmas nº 3

Títol original: A Christmas Secret
Autor: Anne Perry
Editorial: Debolsillo (Random House Mondadori)
Any primera edició original: 2006

Tercera història de nadal (i pel que fa a servidor de vostès, última) de la senyora Perry relacionada amb personatges de la sèrie Pitt. El nadal en sí ja és prou horrible; no cal empitjorar-lo gratuïtament amb històries tontes com aquesta.

Dominic Corde -ex-cunyat de Pitt que un dia va "veure la llum" i es va fer capellà- és assignat temporalment a una parròquia d'un poble perdut de l'Anglaterra profunda com a substitut del rector titular que, suposadament, és de vacances. Dominic es planta allà amb la seva dona (més aviat "doneta"), i és ella qui comença a adonar-se que en aquella idíl·lica comunitat hi ha alguna cosa que no acaba de quadrar.

Primera: només començar la novel·la hom es troba amb un detall que fa pensar que aquesta història de nadal (i probablement les anteriors) no interessen en absolut ni a la pròpia autora. La data. La senyora Perry situa la narració en el mes de desembre de 1890. Impossible. Si hom repassa la cronologia de la sèrie principal -la sèrie Pitt-, tasca d'altra banda bastant àrdua, se n'adona de que aquesta història no encaixa ni amb calçador a menys que se la situï no abans de 1892. Si la pròpia autora no és capaç, d'entrada, ni de referenciar cronològicament allò que escriu és que aquí hi ha un problema. El cas és que la senyora Perry no és tonta, la seva obra -normalment molt ben documentada- ho demostra; per tant, cobra cos la sospita de que ella mateixa consideri aquestes mini-històries de nadal com un tribut que hagi de pagar a no se sap qui, i que de fet no l'importin un rave.

Segona: la "doneta" del reverend Corde és una mala imitació de l'altra "Doneta" -així, amb majúscula-, és a dir de Charlotte, l'esposa de l'inspector Pitt. La senyora Corde comparteix amb la senyora Pitt les seves inquietuts detectivesques d'estar per casa, però la separa de la senyora Pitt el fet de que la dona del policia no és tan bleda, ni de lluny.

Tercera: en la meva opinió -subjectiva, és clar- la història és inconsistent. Molt. Un poble on tot, fins i tot les inexistents gallines, és d'allò més típic; on tothom guarda les aparences però en realitat ningú no se les creu i ningú no pregunta, per si de cas; i amb un final que té com a únic objectiu acabar el llibre d'alguna manera.

Llibre aprofitable? Depèn: té vostè prou material combustible a casa com per a encendre una barbacoa? El paper crema molt bé.

LA HIJA DE ROBERT POSTE

2011-01-29T22:52:00.001+01:00

Títol original: Cold Comfort Farm
Autor: Stella Gibbons
Editorial: Impedimenta
Any primera edició original: 1932
Any primera edició a "Impedimenta": 2010

"Cold Comfort Farm" (títol original que per a variar no té res a veure amb el títol traduït) és un llibre que presenta vàries curiositats, entre elles, malhauradament, la de ser poc traslladable fora del context en què va ser creat.

L'autora, Stella Gibbons, odiava cordialment determinats escriptors britànics consagrats de la seva època, tals com D. H. Lawrence, Thomas Hardy, Mary Webb o, anant una mica més enrere en el temps, les pròpies germanes Brontë, així que va materialitzar la seva venjança personal contra ells escrivint "Cold Comfort Farm".

Ella mateixa escriu un pròleg en forma de carta adreçada a un dels suposats autors "exquisits", en el què "amb humilitat" li diu que mai no estarà a la seva alçada... afortunadament. De tota manera dedica el llibre a ell i als seus col·legues, i per a "fer-los més fàcil la lectura a ells i als crítics" li anuncia que ha marcat amb un, dos o tres asteriscos els paràgrafs que ella considera que són més "literaris", tal com fa la Guia Michelin amb els restaurants. Efectivament, quan el lector arriba a un d'aquests fragments precedits d'asteriscos es troba amb un redactat retorçadament barroc i imfumable, cosa que, d'altra banda, respon completament a la intenció de l'autora.

És clar que si un no està familiaritzat amb la literatura romàntica britànica de finals del segle XIX i començament del XX, es perd una considerable part de la càrrega satírica que la senyora Gibbons va bolcar en la novel·la. D'altra banda, l'acció transcorre en un context rematadament rural de l'Anglaterra profunda, de tal manera que els girs lingüístics de la zona, que també són part important de la sàtira, es perden irremissiblement en la traducció.

"Cold Comfort Farm" narra la intromissió d'una noia londinenca de casa bona en la vida paralitzadorament tradicional i absurda dels habitants d'una granja perduda en un poble deixat de la mà de déu. El llibre va ser publicat l'any 1932 però l'autora situa l'acció "en un futur immediat". Així doncs, és curiós veure com la senyora Gibbons fa referència a una "passada guerra anglo-nicaragüenca de 1946", però no fa cap referència a una possible Segona Guerra Mundial. En un altre moment la senyora Gibbons també descriu la conversa telefònica entre dos personatges del llibre i diu que el que està parlant des de Londres pot veure a la seva interlocutora a través de la pantalla de televisió, però la interlocutora no pot veure al personatge de Londres perquè parla des d'un telèfon públic de poble i, és clar, els telèfons públics de poble no tenen aquesta prestació. Aquí sí que la senyora Gibbons va tenir visió de futur amb aquesta peculiar anticipació de les videoconferències.

Llibre aprofitable? Segurament que sí, si hom està familiaritzat amb el context literari i l'entorn rural de l'Anglaterra de començament del segle XX. En cas contrari molt de l'atractiu que pot tenir aquest llibre s'esfuma.

UNA VISITA NAVIDEÑA A ROMNEY MARSHES

2011-01-21T19:08:00.000+01:00

Sèrie Perry-Christmas nº 2

Títol original: A Christmas Guest
Autor: Anne Perry
Editorial: Debolsillo (Random House Mondadori)
Any primera edició original: 2005

Un cop més "Debolsillo-Random House-Mondadori" ha perdut l'oportunitat de deixar de fer el ridícul amb aquesta mania seva de canviar el títol original de les obres que publica, i un cop més el títol original, "Un convidat de Nadal" -convidada, en aquest cas-, és l'opció que més coherentment respon a l'argument del llibre.

La convidada en qüestió és ni més ni menys que la senyora Ellison, la iaia insuportable de la família política de l'inspector Pitt. L'acció se situa l'any 1891, entre la novel·la nº 20 ("Los escándalos de Half Moon Street") i la novel·la nº 21 ("El complot de Whitechapel") de la sèrie Pitt.

Molt en contra de la seva voluntat, la vella Ellison es veu obligada a passar el Nadal a la residència, diem-ne rural, de la seva ex-jove (la sogra de Pitt) i el segon marit d'aquesta, Joshua Fielding. Naturalment es produeix una mort sospitosa (si no no hi hauria història) i la senyora Ellison decideix investigar pel seu compte. A partir d'aquí tota la credibilitat del personatge s'esfuma completament. En el seu moment la senyora Perry es va inventar una vella Ellison molt característica i en aquesta mini-novel·la simplement la nega, la traeix. La senyora Ellison no és així; no pot ser així; impossible.

"A Christmas Guest" té tota l'aparença de ser el producte d'una obligació contractual de la senyora Perry amb el seu editor i res més. El personatge principal no és creïble, la història en sí no té gran consistència i el final és previsible. Fins i tot fa l'efecte que la pròpia senyora Perry no tingués cap ganes d'escriure aquest episodi de Nadal (ni probablement cap altre)

Aquest llibre està resenyat aquí perquè està tangencialment relacionat amb la sèrie Pitt, si no no hi seria. Vostès mateixos.

ANATOMÍA DE UN INSTANTE

2011-01-08T13:32:00.000+01:00

Títol original: Anatomía de un instante
Autor: Javier Cercas
Editorial: Mondadori
Any primera edició: 2009

L'instant en qüestió és el que apareix a la portada d'aquesta edició del llibre: interior del Congrés dels Diputats; a la dreta, guàrdies civils armats i un home enfront d'ells que aparentment els planta cara (efectivament, els plantava cara); tots els escons vermells aparentment buits; en els escons blaus de primera fila, uns quants ministres del govern tirats per terra i una figura, una única figura, asseguda al seu escó amb aparent total normalitat, com si no passés res, com si estigués en un univers paral·lel totalment aliè a la realitat: és el primer ministre Adolfo Suárez. A partir d'aquí i sobre aquest instant el senyor Cercas escriu un llibre de 437 pàgines, més unes altres vint-i tres de bibliografia i anotacions.

Alguns dels qui vam "viure" l'intent del cop d'estat del 23 de febrer de 1981 vam quedar marcats per una mena de fascinació que amb el temps ens ha dut a regirar una quantitat notable de literatura buscant, potser, explicacions a coses que no acabàvem d'entendre: per què, com, qui, amb qui, què hagués passat si allò hagués sortit com els colpistes pretenien... però hi ha un parell de coses que cap dels llibres que s'han escrit des d'aleshores reflecteix: què sentiem, què pensavem.

Un exemple per a il·lustrar-ho una mica: actualment hi ha un cert consens general per a considerar la figura d'Adolfo Suárez com la d'un gran estadista que va aconseguir l'heroïcitat de retornar la democràcia a un lloc i en un temps en que tal cosa semblava impossible; Adolfo Suárez apareix ara, per a molts, com un home intel·ligent, amb un pla preconcebut molt hàbil, que va obrar una mena de miracle del qual encara ens estem beneficiant tots. Però aquest no és l'Adolfo Suárez que jo recordo. L'Adolfo Suárez que jo recordo és un senyor que havia estat Secretari General del Movimiento (per tant, amb credencials democràtiques nul·les) i que sí, efectivament, va fer coses absolutament sorprenents quan estava al govern (com legalitzar el Partit Comunista, per exemple, que no és poc), però que en el dia a dia es mostrava com algú irritantment continuïsta i que actuava segons la seva pròpia conveniència. Molt probablement aquesta visió és del tot injusta, però és la que jo, i molts altres, teniem.

Doncs bé, la virtut del llibre del senyor Cercas (una d'elles, que en té moltes) és la de rescatar les sensacions en què uns quants ciutadans d'aquells moments estàvem ìmmersos, incloses la de la irritació i l'avorriment -potser injustos, però legítims- que indefectiblement ens produïa el senyor Suárez quan apareixia a la premsa, la ràdio i la televisió. Això sí, he de reconèixer que el fet de que el senyor Suárez ens parlés "de vostè" als ciutadans quan feia les seves intervencions em va impressionar molt favorablement. Cap polític abans havia tingut aquest gest d'elemental educació. Avui dia el Rei encara no ho fa.

El llibre no gira només a l'entorn de la figura d'Adolfo Suárez, malgrat que aquest sigui potser el focus més important. També són molt interessants les informacions, comentaris i especulacions que el senyor Cercas fa sobre el senyor Tejero, el general Armada, el general Milans del Bosch, el Rei o sobre els serveis secrets i el seu més que confús paper en aquella trama. En canvi, de la sortida de to amb què el senyor Fraga va obsequiar la galeria quan va intuir que el segrest del Congrés s'estava acabant, no n'escriu ni una paraula; és del tot comprensible: va ser una pallassada sobre la que no val la pena perdre el temps.

En definitiva, llibre aprofitable, però encara més si vostè va viure aquell instant ni que fos des del sofà de casa seva.

L'instant del senyor Suárez

EL VIAJE DEL PERDÓN A GLEN ORCHY

2010-12-26T13:03:00.000+01:00

Sèrie Perry-Christmas nº 1

Títol original: A Christmas Journey
Autor: Anne Perry
Editorial: Debolsillo (Random House Mondadori)
Any primera edició original: 2003

Va haver-hi un temps en què era típic de les sèries de televisió nordamericanes incloure "l'episodi de Nadal". Indefectiblement es tractava d'un episodi difícilment suportable on no hi podia faltar la neu, l'abet i tooots el personatges habituals fent coses o bé idiotes o bé lacrimògenes. L'episodi solia acabar amb una escena coral amb tothom contentíssim com si hi hagués hagut un consum massiu de substàncies psicotròpiques.

Doncs bé, la senyora Perry, o bé el seu editor, van decidir en un moment donat fer també els seus episodis de Nadal dins de les seves sèries de llibres. Tots tenen un títol que comença amb les paraules "A Christmas...", en aquest cas "A Christmas Journey", títol que, com no podia ser d'altra manera, es perd irremissiblement en la traducció de Random House Mondadori.

L'episodi que ens ocupa, i que correspon a la sèrie Pitt, se situa a l'any 1852. És a dir, per a entendre'ns: Thomas Pitt era probablement un nen de bolquers; la seva dona Charlotte no havia ni nascut; feia només 37 anys del final de l'aventura napoleònica i en feia quatre de les sonades i fracassades revoltes europees antiabsolutistes de 1848; la reina Victòria encara no era vídua; i lady Vespasia Cumming-Gould estava fresca com una rosa amb els seus trenta anys acabats de fer.

Com tots els "episodis de Nadal" aquest és intrascendent i gairebé m'atreviria dir que innecessari. Si bé és cert que no deixa de ser curiós fer un salt enrere en el temps i veure a lady Vespasia per un foradet quan era jove, la veritat és que hauria estat molt més interessant veure-la en plena acció en les barricades revolucionàries de Roma de l'any 1848 (un memorable capítol de la seva vida que algun dia la senyora Perry ens hauria d'explicar), en comptes de trobar-la aquí enmig d'una festa de Nadal d'una colla de membres desvagats de l'alta societat tan hipòcrites i impresentables com sempre.

En definitiva, llibre que pot tenir un molt relatiu interès per als seguidors de la sèrie Pitt, però em temo que poc o cap per a la resta de la humanitat en general.

LOS PAPAS Y EL SEXO

2010-12-21T19:24:00.000+01:00

Títol original: Los Papas y el Sexo
Autor: Eric Frattini
Editorial: Espasa
Any primera edició: 2010

El títol és una mica equívoc. De fet el tema no és tant el sexe com el poder, i en el cas dels papes en particular, i de l'església catòlica en general, el sexe ha estat sempre una eina substancial de poder.

Eric Frattini fa una ràpida repassada de tots els papes que han existit, de Sant Pere a B-16 (que com vostès veuen té nom de bombarder), tant els oficials com els no oficials; i de cadascun d'ells explica breument les barbaritats més notables que han llegat a la Història de la Humanitat. Algunes d'aquestes barbaritats han estat de caire directament sexual, però no totes.

Una de les coses que queda més que clara és que això de que el papa és elegit per l'Esperit Sant és una camama que no s'aguanta. Fins entrada l'Edat Mitjana aquesta història de l'Esperit Sant no havia passat mai per la imaginació de ningú, i molt menys per la de cap papa. Encara més: una veu autoritzada va més enllà; es tracta de la d'un cardenal que l'any 1978 va declarar amb una certa ironia que "no és precisament l'Esperit Sant qui dicta als cardenals el nom del nou Papa". El cardenal que va declarar això va ser Joseph Ratzinger, i el papa elegit l'any 1978 "in absentia" de l'Esperit Sant -com tots els seus predecessors- va ser Karol Wojtyla.

Aquesta relació de papes de l'església catòlica que fa Eric Frattini ens remet a una galeria dels horrors que faria empal·lidir l'historial de tota la llista d'interns d'un penal de màxima seguretat: papes fetitxistes, incestuosos, pederastes, proxenetes, sàdics, violadors (sense distinció de sexes, que en això són molt universals, com la pròpia església), zoofilics, assassins, lladres a gran escala, nepotistes, simoniacs... i al mateix temps hipòcrites fins al paroxisme.

Ses Santedats no s'han despentinat gens quan han enviat -literalment- a la foguera a practicants de l'esport de l'adulteri (del qual ells han estat plusmarquistes mundials) o a homosexuals (sobren comentaris); o quan han condemnat taxativament la prostitució, mentre ells cobraven elevades taxes a les prostitutes per client fet, i als clients per a obtenir bules més o menys declarades per a poder anar amb prostitutes (negoci rodó, es miri com es miri); o quan han condemnat la violació (sempre i quan aquesta no hagués passat per caixa -vaticana, s'entén- o no l'haguessin comés ells mateixos -una constant al llarg dels segles); o quan han posat el crit al cel per casos de pederàstia... comesos per algú que no estigués literalment en nòmina de l'església catòlica.

Per cert, que el primer document en què s'instrueix explícitament a totes les diòcesis del món a mantenir en secret les acusacions d'abusos sexuals comesos dins de l'església catòlica, i que s'ha mantingut vigent des d'aleshores, va ser fet redactar i aprovar l'any 1962 per Angelo Roncalli. Efectivament, Joan XXIII.

En definitiva, es pot dir que el llibre "Los Papas y el Sexo" es un document didàctic i il·luminador... però em temo que no se'l pot qualificar de sorprenent.

UN CRIMEN EN BUCKINGHAM PALACE

2010-12-19T17:09:00.000+01:00

Sèrie Pitt nº 25

Títol original: Buckingham Palace Gardens
Autor: Anne Perry
Editorial: Plaza & Janés / Debolsillo (Random House Mondadori)
Any primera edició: 2008

Londres 1893. Una prostituta és trobada assassinada a l'armari de la roba blanca. El fet no passaria de ser un altre cas rutinari de la policia metropolitana si no fos perquè l'armari de la roba blanca es troba... a l'ala de convidats del Palau de Buckingham. I aquí és on es fa necessària la intervenció de l'inspector Thomas Pitt de la Brigada Especial -és a dir dels Serveis Secrets- a qui se li demana que faci el favor de resoldre el cas en pocs dies, abans que la Reina Victoria torni d'Osborne on es troba descansant, no se sap ben bé de què (i ningú no s'ho pregunta; ningú no es pregunta mai res sobre la Reina Victoria, només faltaria)

Com sol passar en la majoria de les històries de Thomas Pitt, la trama fictícia gira al voltant d'un context real. En aquest cas el context real té dos eixos: el ferrocarril del Cap a El Caire, i el Príncep de Gal·les.

Pel que fa al ferrocarril del Cap a El Caire, realment va existir un projecte per a construir-lo i el projecte data, certament, de finals del segle XIX. Tenia com a finalitat unir els territoris britànics de l'Africa -des de l'extrem sud (Ciutat del Cap) fins l'extrem nord (El Caire)- amb l'objectiu d'explotar massivament l'enorme continent en benefici de la minúscula metròpoli victoriana.

Els territoris britànics estan en groc. Feu click a la imatge per a veure-la ampliada.

Naturalment, un dels partidaris més entusiastes del projecte era l'impresentable Cecil Rhodes, magnat, colonialista, imperialista, racista, genocida, és a dir, un cavaller britànic del seu temps, que es va "inventar" un país anomenat Rhodesia (actuals Zambia i Zimbabwe), i que va llegar al món frases tan brillants com "la filantropia està molt bé, però la filantropia més un cinc per cent de benefici és molt millor".

Il·lustració representant la natural modèstia de Cecil Rhodes. Feu click a la imatge per a veure-la ampliada.

El cas és que el ferrocarril del Cap a El Caire no va passar de projecte per diverses raons, entre elles que la línia nord-sud dels territoris britànics africans estava interrompuda pel Congo, propietat privada del rei Leopold de Bèlgica (vegeu "El fantasma del rey Leopoldo"), i per l'Àfrica Oriental alemanya, i ni el rei Leopold ni l'Alemanya prussiana estaven disposats a facilitar la voracitat britànica en detriment de la seva pròpia voracitat. A més, França i Portugal tampoc no estaven disposades a que el presumpte tren britànic fes nosa a les seves expansives ànsies colonials.

I anem ara al segon eix real d'aquesta història: el Príncep de Gal·les.

Edward, Príncep de Gal·les, en una fotografia de 1890

La imatge que la senyora Perry dóna del Príncep de Gal·les és francament lamentable però sembla ser que respon a la realitat. Albert Edward de Saxònia-Coburg i Gotha encara era Príncep de Gal·les l'any 1893, als seus 52 anys, i tot perquè a la seva augusta mare, la Reina Victòria, no li donava la gana de morir-se (trigaria encara vuit anys més a fer-ho). Edward va nèixer l'any 1841 i quan va fer set anys va ser embarcat en un rigorós programa educacional dissenyat pel Príncep Albert, el seu papà. Però Edward no era precisament un cervellet, així que es va passar la infància intentant inútilment satisfer les expectatives dels seus pares, cosa que no va aconseguir i que els seus amorosos papàs es van encarregar de fer-li notar cada cinc minuts.

Seguint amb el seu propòsit de construir un futur convenient per al nen (és a dir, per a la Corona), Victoria i Albert van decidir que Edward es casaria amb la princesa Alexandra de Dinamarca, i van iniciar contactes amb la casa danesa per a convèncer-la de que aquella era una molt bona idea. Naturalment no es van molestar a demanar cap opinió a Edward. Això passava cap a 1861 quan Edward tenia vint anys. Aquell mateix any Edward va assistir a unes maniobres militars a Irlanda i aprofitant l'avinentesa (i vist i considerat que ja n'estava fart de tot i que ja li tovaca una alegria) va tenir una aventura amb una actriu. Quan la reina Victoria se'n va assabentar es va quedar horroritzada.

Dues setmanes després el Princep Albert es moria d'una malaltia que ja feia com a mínim dos anys que arrossegava; això però, no va ser obstacle per a que Victoria, la seva eterna vídua desconsolada a partir d'aquell moment, culpés a Edward per la mort del seu pare "a causa del disgut que li havia causat l'aventura amb la casquivana actriu". Victoria no es va molestar en contenir-se a l'hora de qualificar el seu fill de frívol, indiscret i irresponsable, a més de comentar a la seva filla gran que no podia evitar esgarrifar-se cada cop que el veia. Tot un exemple d'amor matern.

Com no podia ser d'altra manera Edward es va acabar casant amb qui la seva mare i el fantasma del seu pare havien decidit, és a dir amb Alexandra de Dinamarca; i com era previsible també, Edward, un cop casat, va iniciar tot un carroussel d'afers extramatrimonials; se li han calculat uns cinquanta-cinc, uns quants dels quals van ser certament difícils d'ocultar.

No és estrany doncs que les relacions entre Edward i la seva mare es poguessin qualificar de qualsevol cosa menys de cordials. A tot això cal afegir que Edward va ser el pare d'Albert Victor, Duc de Clarence, a qui algunes teories relacionen amb el confós cas de Jack the Ripper (Jack l'Esbudellador); també s'ha dit que la Reina Victoria no seria del tot aliena a la mort d'Albert Victor qui, en definitiva, ocupava un "inconvenient" lloc directe en la línia de successió a la Corona.

Per tot això és creïble i comprensible (valoracions morals apart) que l'any 1893 el futur rei Edward VII d'Anglaterra fos el Príncep de Gal·les playboy, impresentable i amb pànic a la seva mamà que pinta la senyora Perry a la seva novel·la, i que la combinació entre aquest senyor i els homes de negocis fets a imatge de l'animal de Cecil Rhodes donés com a resultat la troballa d'una prostituta morta dins d'un armari de Buckingham Palace. Que aquesta novel·la és ficció? Sí. Que probablement la realitat és molt més florida? També.

PAPI, EL ESCÁNDALO BERLUSCONI

2010-12-12T18:33:00.000+01:00

Títol original: Papi. Uno scandalo politico
Autors: Marco Travaglio, Peter Gomez, Marco Lillo
Editorial: Duomo ediciones
Any primera edició original: 2009

Seria un gran error dir que Silvio Berlusconi és polifacètic. Només té dues facetes: la delinqüent i la repugnant. Comença a haver-hi ja (a desembre de 2010, data d'aquest comentari) un consistent fons editorial que il·lustra sobre la qüestió, fàcilment accessible per a tothom que no visqui a Itàlia. A Itàlia els mitjans audiovisuals i editorials no són lliures: són de Silvio.

José Saramago, en un article titulat "La cosa Berlusconi" i publicat l'any 2009 va dir d'ell: "Una cosa perillosament semblant a un ésser humà, una cosa que munta festes, organitza orgies y mana en un país que es diu Italia. Aquesta cosa, aquesta malaltia, aquest virus, amenaça amb ser la causa de la mort moral del país de Verdi si un vòmit profund no aconsegueix arrancar-lo de la consciència dels italians abans que el verí acabi rosegant les venes y trossejant el cor d'una de las més riques cultures europees". I aquell dia Saramago no estava especialment alterat.

De la faceta delinqüent del personatge ja en parla un llibre resenyat aquí mateix, "El saqueo de Roma", del senyor Alexander Stille. I per a la faceta repugnant tenim el volum comentat en aquesta entrada, "Papi. Uno scandalo politico" (en la versió original del títol; si l'infern existeix espero que tingui un departament especial per als nans mentals que es dediquen a canviar els títols originals dels llibres)

L'abril de l'any 2009 l'amic Silvio, propietari i Primer Ministre (per aquest ordre) d'Itàlia, es va presentar "per sorpresa" a la festa del 18 aniversari d'una pseudoadolescent arrabalera de nom Noemi. Segons la tal Noemi, Berlusconi, a qui ella anomenava "papi", havia estat com un segon pare per a ella "perquè pràcticament l'havia pujat". Entre això i la veritat hi ha tanta semblança com entre el propi Berlusconi i la democràcia. De fet, el papà real de la nena (el que sí que l'havia pujat, i sense gaire èxit pel que sembla), havia utilitzat el convit de la seva descerebradeta per a obtenir favors polítics del Gran Silvio, i el Gran Silvio s'hi va prestar. Per cert, que un dels regals que aquesta "afillada" friqui esperava era, a escollir (o no), una feina de nena mona a Mediaset, o a la RAI, o una acta de diputada al congrés italià (no m'ho invento; no hauria estat el primer cas, hi ha unes quantes mamachichos en el parlament italià)

Aquesta història, per allò del "papi", és la que dóna orígen al títol del llibre, però no és ni l'única i ni molt menys la més escandalosa. "Papi. Uno scandalo politico" és el retrat d'un vell sàtir i babós que sense cap mena de problema moral es fa organitzar festes, previ casting rigorós de les odalisques, a càrrec de l'Estat -transport aeri inclòs- per a la seva pròpia diversió i la dels seus finíssims amics.

Però no només això: Berlusconi, a més de ser el primer propietari dels media del país, de la televisió pública, del Parlament i d'altres nimietats semblants, també és la Primera Madame d'Itàlia. Unes quantes d'aquestes festes on l'harem és l'eix central han estat organitzades per Silvio per a obsequiar amb un punt d'alegria les "grises i desgraciades existències" d'uns quants magnats i polítics d'alta volada nacionals i estrangers. I és que ja se sap, quan homes de negocis i polítics van ben servits, signen pactes i contractes amb més desimboltura.

És clar que tot això pot comportar conseqüencies una mica molestes i poc desitjades, com per exemple, convertir al Primer Ministre d'Itàlia en el personatge més vulnerable al xantatge del país, cosa que possibilita, en segons quines circumstàncies, tenir-lo ben agafat per determinades parts que mareja imaginar, amb les conseqüències pertinents per a la seguretat de l'Estat. I és que, dut per la seva patològica necessitat de fer-se veure, Silvio ha ignorat completament en més d'una ocasió les més bàsiques normes de seguretat i sentit comú. Pel que fa a Silvio, ser hàbil i ser imbècil no és en absolut incompatible.

Llibre força entretingut i il·lustratiu. Això sí, tinguin un estomacal a mà.

LOS ANARQUISTAS DE LONG SPOON LANE

2010-12-01T22:26:00.000+01:00

Sèrie Pitt nº 24

Títol original: Long Spoon Lane
Autor: Anne Perry
Editorial: Debolsillo (Random House Mondadori)
Any primera edició original: 2005

Els moviments anarquistes de finals del segle XIX i començament del segle XX conformen un d'aquells capítols de la Història que són, per la seva complexitat, francament difícils d'explicar, i que segurament per això s'han explicat poc i rematadament malament.

D'una manera molt genèrica es podria dir que el pensament anarquista es fonamenta en idees com les següents:

L'home és bo per naturalesa. Aquesta bondat natural ha estat pervertida per la religió, l'educació i els interessos econòmics.

L'home és un animal social. La societat és natural, l'Estat no.

Institucions com la propietat i l'Estat són font de corrupció.

El canvi social ha de ser espontani, sense direcció externa. L'autoritat esclavitza.

Una societat basada en una estructura industrial corromp l'individu.

D'altra banda l'anarquisme no propugna necessàriament l'ús de la violència (i molt menys de la violència indiscriminada) com a eina per a impulsar el canvi social i l'alliberament de l'home. La identificació entre anarquisme i violència ha acostumat a ser una interpretació interessada feta per qui ha format part de les classes dominants per tal de defensar les seves posicions de privilegi.

En aquest llibre la senyora Perry il·lustra precisament aquesta manipulació de l'anarquisme per part de l'autoritat dirigent establerta. L'esquema és fàcil: provoquem el caos, atribuïm-lo a forces hostils (en aquest cas el moviment anarquista), fem que el poble ens autoritzi a utilitzar medis extraordinaris per a "salvar-lo", "salvem" el poble, i després continuem usant aquest medis extraordinaris per a perpetuar-nos en el poder de manera segura i incontestable.

És veritat que la senyora Perry pinta als seus anarquistes de Long Spoon Lane com a una colla de desorientats completament ingenus, i això, en certa manera, arriba a molestar una mica; però molt probablement hi ha hagut molts anarquistes que han estat realment victimes d'aquesta ingenuïtat que descriu la senyora Perry i que han mort de manera violenta sense ni tan sols sospitar que en realitat havien servit -amb gran efectivitat, per cert- als interessos que justament combatien.

Proposta atractiva i trama interessant. Llibre aprofitable.

VATICANO, S.A.

2010-11-21T14:06:00.000+01:00

Títol original: Vaticano S.p.A.
Autor: Gianliugi Nuzzi
Editorial: Ediciones Martínez Roca
Any primera edició: 2010

L'Engany, la Mentida, la Hipocresia i l'Ocultació, tot en majúscules, són quatre de les Grans Arts en les que l'església catòlica és Mestra de Mestres. Des del primer dia. Per cert, per si algú no ho ha notat, aquest blog no és neutral ni pretén ser-ho. Fet l'aclariment, continuem. Un dels exercicis d'ocultació que l'església catòlica ha practicat amb més alegria des de la seva fundació, és el de l'emmascarament més descarat (valgui la contradicció) de les seves pròpies institucions internes, començant pels noms que els ha atorgat.

Per exemple, rere el nom de "Santa Aliança" s'amaguen els Serveis Secrets del Vaticà, que existeixen des de 1556 i a hores d'ara són plenament actius; el "Sodalitium Pianum" ("Associació de Pius", i el tal Pius és Pius X) és el servei de contraespionatge del Vaticà, fundat l'any 1906 i que es dedica a espiar als seus propis correligionaris; la "Congregació per a la Doctrina de la Fe" és la successora de la Inquisició; i l'Institut per a les Obres de Religió (IOR) és una entitat bancària, probablement una de les més brutes, delictives i corruptes que han existit mai: és el Banc del Vaticà.

Doncs bé, aquest llibre tracta exclusivament del IOR (per a informació sobre els Serveis Secrets, si els ha fet gràcia la referència -amb assassinats i altres delictes encoberts inclosos- no deixin de llegir "La Santa Alianza", d'Eric Frattini; no té desperdici).

L'IOR va ser creat oficialment l'any 1942, però això no vol dir que abans no existís cap estructura bancària depenent de l'església catòlica, ni tampoc que en el sí de l'església catòlica no es cometessin pecats de molt alta volada contra aquell manament que diu "no robaràs". De fet cap a mitjan segle XVIII, un tal Niccolò Coscia, nomenat cardenal per un papa que curiosament va adoptar el nom de Benedictus (Benedictus XIII, el de veritat, no el Papa Luna) va protagonitzar el primer Sant Escàndol financer en enriquir-se de manera fulgurant i fraudulenta gràcies a les finances vaticanes. El papa següent, Clemente XII, ple de santa indignació, el va fer detenir, jutjar i tancar en el Castell de Sant'Angelo; però el successor de Clemente XII, que casualment (o no) també es deia Benedictus (el XIV), el va alliberar poc després d'arribar a la trona pontifícia. Curiosos, els papes que es diuen Benedictus.

Tres segles i mig després, en els anys 80 del segle XX, l'IOR es va fer famós per la seva relació amb un dels escàndols financers més rocambolescos i majúsculs del temps de la Guerra Freda, l'escàndol del Banco Ambrosiano, que va elevar a la categoria d'estrelles mediàtiques a grans delinqüents com l'arquebisbe Paul Marcinkus -director de l'IOR-, Roberto Calvi -director del Banco Ambrosiano-, Licio Gelli -Venerable Mestre de la Logia Propaganda Due- o Michelle Sindona -banquer, membre de la Logia Propaganda Due, relacionat amb l'IOR per via del Papa Paulus VI, instigador de l'assasinat d'un advocat, etc, etc-.

Seria un gran error pensar que aquest va ser el gran escàndol de l'IOR. No; aquest va ser el gran escàndol publicitat de l'IOR, la punta de l'iceberg, un iceberg que encara existeix i que està fet de trames de blanqueig de diners, col·laboració necessària en l'evasió de capitals, fraus a gran escala amb bons de l'estat (de l'estat italià, no del Vaticà), dipòsits en paradisos fiscals (el propi Vaticà és un paradís fiscal), manipulacions polítiques (sobre el sindicat Solidarnosc de Lech Walesa, sobre la Democràcia Cristiana italiana...), ocultació d'operacions econòmiques il·legítimes fetes per tercers (entre ells Giulio Andreotti, set vegades Primer Ministre d'Itàlia) i altres menudències que causen meravella.

Curiosament en aquest llibre gairebé no es parla de Silvio Berlusconi i el seu entorn. Això pot ser degut a que Silvio Berlusconi no hagi estat mai involucrat en cap trama vaticana (si us plau, no riguin tan fort), o bé a que a hores d'ara (2010) tenir la gosadia de parlar de Silvio Berlusconi pot sortir molt car (vegin "El Saqueo de Roma", d'Alexander Stille).

Dues notes finals. La primera: el mes de novembre de 2010 la cúria vaticana, amb Benedictus XVI -un altre Benedictus- al capdavant) va anunciar que no pensava pagar ni borratxa cap indemnització a les víctimes (o familiars, en el cas de les víctimes suïcidades) de la violència sexual perpetrada per capellans i bisbes catòlics sobre nens urbi et orbe. "Ho han de pagar les diòcesis", van dir, no les finances vaticanes; tenint en compte la facilitat que tenen les diòcesis per a declarar-se insolvents, el negoci és rodó.

I segona, a tenir bastant en compte: aquest llibre està escrit per a ser entès per persones que tinguin nocions d'economia més que inicials. El comú dels mortals, com qui escriu aquesta resenya, s'arrisca a no entendre el noranta per cent dels embolics que s'hi expliquen. Tot i així, val a dir que si un té la moral d'arribar fins al final (i creguin-me que se'n necessita), acaba amb un atac d'indignació més que considerable.

LOS SECRETOS DE CONNAUGHT SQUARE

2010-11-13T13:54:00.000+01:00

Sèrie Pitt nº 23

Títol original: Seven Dials
Autor: Anne Perry
Editorial: Debolsillo (Random House Mondadori)
Any primera edició original: 2003

No faré cap comentari sobre el fet de que el títol original d'aquesta novel·la, "Seven Dials" (nom d'un barri del West End de Londres), s'hagi convertit en "Los secretos de Connaught Square". És inútil. Demanar que en aquest país es respectin els títols originals dels llibres traduïts és com demanar que l'església catòlica es cregui l'Evangeli. No val la pena perdre el temps en impossibles.

Aquest cop la senyora Perry ens planteja dues històries paral·leles: d'una banda, l'assassinat d'un diplomàtic britànic de segona fila -del que en resulten sospitosos una dona egípcia i un ministre del govern de Sa Victoriana Majestat- i d'una altra banda la desaparició inexplicable d'un ajut de cambra.

Com sol ser habitual en els darrers episodis de la sèrie Pitt, aquest cop també hi ha un rerafons històric del que és convenient estar-ne informat per a seguir la trama amb un millor coneixement de causa.

Aquesta vegada ens hem de remuntar a finals del segle XVIII, concretament a 1798. Aquell any Napoleon Bonaparte va envair Egipte i no es va carregar a canonades el nas de l'Esfinx, contràriament al que s'ha sostingut durant dècades. De tota manera tampoc no va tenir gaire temps de depredar gran cosa perquè tres anys després, el 1801, els otomans, els mamelucs (èlite militar sorgida d'esclaus al servei dels musulmans durant l'edat mitjana i que va governar Egipte durant centúries) i els britànics el van fer fora del país de les piràmides milenàries.

Estranyament els britànics no es van quedar a Egipte, però els mamelucs i els otomans, sí, i a ells s'hi van afegir els albanesos que, teòricament, estaven subordinats als otomans, però només teòricament, de tal manera que va ser un comandant de regiment albanès, un tal Muhammad Alí Pasha, qui l'any 1805 es va acabar imposant i es va fer reconèixer governador d'Egipte per part del soldà otomà (si s'han perdut tornin a rellegir el paràgraf; la Història mai ha estat una disciplina fàcil).

Però a Muhammad Alí Pasha això de ser governador li semblava poca cosa així que poc temps després va decidir proclamar-se virrei i fundar una dinastia pròpia de tal manera que el succeïssin els seus fills i els fills dels seus fills independentment del què pensés el soldà otomà de torn. És a dir, que teòricament Egipte formava part de l'Imperi Otomà, però a la pràctica no.

D'aquesta manera Muhammad Alí Pasha es va convertir en el creador del que se'n podria dir l'Egipte modern, reformant economia, política i estructura social i aproximant-les als estils europeus.

Una de les coses que va fer (1820) Muhammad Alí Pasha va ser introduir a Egipte la fibra llarga de cotó, que cap a finals de segle XIX acabaria per convertir l'agricultura del país en una mena de monocultiu. Aquest monocultiu va quedar repartit entre uns quans latifundis que, al seu torn, van caure en mans de propietaris estrangers que es van dedicar a canalitzar la producció cap als mercats internacionals. Atenció al detall perquè és justament un dels que dóna pes a la novel·la de la senyora Perry.

D'altra banda Alí Pasha va iniciar una sèrie de conquestes militars (nord del Sudan, Síria i parts d'Aràbia i Anatòlia) que van posar molt nerviosos als europeus, que temien que l'hiperactiu virrei acabés per conquerir el propi Imperi Otomà, cosa que pel que sembla no els convenia gaire, així que fent ús de la diplomàcia ("o deixes de fer animalades o t'enviem a l'altre barri"), el van obligar a retornar els territoris envaïts, permetent-li però que és quedés amb Sudan i el control d'Egipte. Corria l'any 1841.

Passa el temps i Saïd, un dels successors de Muhammad Alí, s'embarca en una empresa que resultaria ser ruïnosa: la construcció del Canal de Suez. El finançament de la construcció va quedar repartit entre la societat constituïda pel constructor, Ferdinand de Lesseps, i el govern de Saïd, qui a més va aportar terres, pedreres, subministrament d'aigua potable i les quatre cinquenes parts dels treballadors, tots forçats, cosa que no va beneficiar precisament els seus índexs de popularitat.

El canal va quedar acabat l'any 1869. Conseqüències immediates: el país queda terriblement endeutat amb els bancs europeus per culpa dels costos econòmics de la construcció, i la població, que ja estava una mica alterada per allò dels treballs forçosos, acaba per alterar-se del tot quan el govern -en un intent d'eixugar el deute- li incrementa els impostos fins a extrems impossibles.

La situació és fa tan insostenible que l'any 1875, Ismail, successor de Saïd, es veu obligat a posar a la venda la participació egípcia del Canal de Suez. I aquí, per fi!... arriben els britànics per a quedar-s'hi. Va ser el Primer Ministre britànic de l'època, el senyor Disraeli, qui va convèncer a la reina Victòria de que comprar la participació egípcia en el canal era un negoci imprescindible, ja que així l'Imperi Britànic passaria a controlar definitivament les rutes comercials cap a la seva megacolònia, l'Índia.

Primera conseqüència: en tres anys el govern d'Egipte queda controlat per francesos i britànics.

Segona conseqüència (1879): sorgeixen els primers grups nacionalistes, contraris a Ismail i la ingerència europea.

Tercera conseqüència (1882): França i Gran Bretanya reaccionen intervenint militarment i bombardejant Alexandria. Finalment Gran Bretanya es fa amb el control de la situació, instaura un govern titella i converteix Egipte en un protectorat seu. Tan "benemèrita" i lucrativa influència britànica sobre Egipte es va mantenir fins l'any 1952, en què Gamal Abdel Nasser va dir que ja n'hi havia prou de tanta tonteria.

I tornem a la novel·la de la senyora Perry. La trama se situa l'any 1893 o 94. En aquell moment Egipte és protectorat britànic en les condicions que ja hem vist, i produeix quantitats més que considerables de cotó (recorden allò del cotó de 1820?). Aquest cotó és comprat a preu irrisori per la metròpoli, Gran Bretanya, que el manufactura dins les seves factories tèxtils i el revèn a tot l'Imperi, inclòs Egipte, a preus que d'irrisoris no en tenen res. Es beneficien els empresaris britànics, és a dir, Lord Tal i Sir Qual. En surten perjudicats els treballadors de les fàbriques britàniques, que treballen més hores que un rellotge per a cobrar sous d'autèntica misèria, i els egipcis, a qui no se'ls permet manufacturar res i que cada vegada estan més furiosos per la presa de pèl i l'explotació impune a que se'ls sotmet.

Doncs bé, ara ja estan vostès situats. Ja poden llegir còmodament, si els ve de gust, "Seven Dials" (o "Los secretos de Connaught Square", segons la delirant transformació que Random House - Mondadori ha fet del títol original). Segurament la part inventada de la història de la senyora Perry no és tan interessant com la part real de la Història amb majúscules, però té el seu punt. Ah, i les pràctiques político-econòmiques que descriu el llibre, situades a finals del segle XIX, continuen vigents en l'actualitat i gaudeixen d'un immillorable estat de salut. No ho perdin de vista.

EL SAQUEO DE ROMA

2010-10-31T11:41:00.001+01:00

Títol original: The Sack of Rome
Autor: Alexander Stille
Editorial: Papel de liar
Any primera edició original: 2006

Que Silvio Berlusconi accedís al lloc de Primer Ministre d'Itàlia l'any 1994 podia tenir una explicació. Que Silvio Berlusconi accedís al lloc de Primer Ministre d'Itàlia l'any 2001, es feia difícilment explicable. Que Silvio Berlusconi accedís al lloc de Primer Ministre d'Itàlia l'any 2008 ja sembla directament paranormal. O no.

Per a una immensa legió de mortals sempre ha estat molt difícil entendre com és que l'electorat italià va ensopegar, no dues, sino tres vegades amb la mateixa pedra, i més tenint en compte que aquesta pedra era un roc enormement evident, si més no vist des de fora. Doncs bé, aquest llibre aporta una mica de llum sobre la qüestió. No és que després de llegir-lo s'entengui tot perfectament, però sí que la cosa ja no queda tan inexplicable com havia semblat fins ara. La història, resumidíssima, seria més o menys així:

Immediatament després de la Segona Guerra Mundial la República Italiana va començar a ser gestionada per la Democràcia Cristiana. El primer cap de govern de la nova època, Alcide de Gasperi, era un senyor de missa diària però amb una certa honestedat política per molt mediatitzat pel Vaticà que estigués. A partir d'aquí el panorama polític italià es va anar deteriorant, és a dir, després de De Gasperi, el caos, d'una manera lenta però constant.

La Democràcia Cristiana va seguir en el poder, però podrint tot el que tocava. La corrupció política es va anar convertint en una mena de signe identitari nacional, de tal manera que els propis ciutadans van acabar trobant-la "normal" i van anar trobant vies per a adaptar-s'hi, ja que es veia impossible eliminar-la.

L'any 1983 el diem-ne socialista Bettino Craxi va aconseguir arraconar la Democràcia Cristiana i va esdevenir Primer Ministre. És a dir, que la corrupció va seguir essent la mateixa, però gestionada per altres mans.

Paral·lelament a tot això, l'any 1952 la Democràcia Cristiana es va inventar la RAI televisió. La RAI televisió constava d'un sol canal, en rigorós blanc i negre, naturalment, amb informatius mediatitzats, pel·lícules astracanoses i capellans per totes bandes. Això sí, sense publicitat. A mesura que la Democràcia Cristiana va anar necessitant suports polítics d'altres colors per a intentar mantenir-se en el poder, va procedir a inventarse RAI-2 i RAI-3. El tracte era el següent: la Democràcia Cristiana es quedava amb RAI-1, li cedia RAI-2 als diem-ne socialdemòcrates pels serveis prestats, i li passava el control de RAI-3 al Partit Comunista per idèntics motius. I el poble seguia provant de sobreviure com podia a la corrupció democristiana / socialdemòcrata / comunista i avorrint-se sobiranament amb una televisió capellanístico-pamfletària que per no tenir, no tenia ni anuncis. Futbol tampoc, perquè si la RAI televisava el futbol "la gent no aniria als estadis" (autèntic, no es broma).

Fins que a començaments dels anys noranta... TA-TXÀÀÀN!: apareix un individu anomenat Silvio Berlusconi! (aplaudiments, aplaudiments...). El tal Silvio va fer exactament el que feia la pràctica totalitat dels seus conciutadans: aprofitar-se de la millor manera possible de la corrupció imperant; i va començar... per on? Pel totxo, és clar! Així doncs, amb l'especulació immobiliària va fer la primera pela (o millor dit, la primera lira). Però molt aviat Silvio, que no tenia un pel d'estúpid, es va adonar que això de la televisió tenia futur, sobretot en un país en què la televisió era espantosament infumable, i aleshores, saltant-se a la torera totes les lleis audiovisuals hagudes i per haver (a més d'un suborn per aquí... i un favor per allà...), va posar en marxa el primer canal privat (i il·legal) de televisió d'Itàlia. I com que el noi era molt espavilat va canviar els telecapellans i els camarades proletaris habituals de la RAI 1, 2 i 3, per les senyores despilotades de Telecinco (les mama-chichos, recorden?). I Itàlia tota va caure rendida a Berlusconi. Amén.

De com el diem-ne senyor Berlusconi va passar de "madame" primigènia de les mama-chichos a controlar tota la televisió (inclosa la RAI-1-2-3), la pràctica totalitat de la premsa, els grups editorials (des de Mondadori fins el llibreter de la cantonada), els telèfons i el proveïment a internet... de tot això tracta aquest llibre. Naturalment, d'aquí a controlar l'opinió pública hi havia un pas, i Silvio el va fer. I a més es va carregar el Parlament (Las Cortes Españolas del general Franco eran més plurals que el Parlament de Berlusconi, i amb això ja està tot dit) i la Judicatura (anar a judici a Itàlia contra Silvio Berlusconi s'ha convertit en un esport de risc gairebé suïcida i de tot punt idiota).

Deixant de banda el Codi Penal, aquest és el llibre amb més delictes per paràgraf quadrat que s'ha publicat mai, i amb un responsable últim únic, l'amic Silvio, que aconsegueix deixar a Al Capone a l'alçada d'una ursulina sedada.

A més, Silvio, un mentider compulsiu amb deliris més que messiànics, és creu tot el que s'inventa, paranoies incloses (segons ell, el persegueixen per totes bandes, fins i tot els comunistes, tot i que fa temps que no n'hi ha de comunistes). El seu lema: el què és bo per a Berlusconi, és bo per a Itàlia, i el què es bo per a Itàlia és bo per al Món. Apliquin la propietat transitiva i a veure que els surt.

En fi, que el que es llegeix en aquest llibre és indignant, però no es pot negar que és molt il·lustratiu i aprofitable. Bon profit, si tenen prou estómac.

LA MEDIUM DE SOUTHAMPTON ROW

2010-10-17T18:35:00.000+02:00

Sèrie Pitt nº 22

Títol original: Southampton Row
Autor: Anne Perry
Editorial: Debolsillo (Random House Mondadori)
Any primera edició original: 2002

Continuació del llibre anterior de la sèrie Pitt, "El complot de Whitechapel". Si el llibre anterior plantejava una conspiració a gran escala, aquest no es queda curt. Malgrat que aquest cop el complot tingui dimensions bastant més modestes l'energia que hi dediquen els personatges segueix essent notablement intensa.

L'argument comença amb una situació aparentment simple: una selecta mèdium és assassinada en una de les seves sessions i naturalment les preguntes "qui?" i "per què?" semblen no tenir resposta. A partir d'aquí la cosa deriva cap a altres vies que fan que l'assassinat inicial sigui una simple anècdota, cosa que sembla que no sàpiga l'imbècil que ha canviat el títol original de l'obra per aquesta altra cosa de "La medium de Southampton Row".

Pel que explica la senyora Perry, la corrupció i el maquiavelisme polític de finals de l'època victoriana no té res a envejar als que es veuen i viuen actualment (de fet, Maquiavel és bastant més antic). Potser a finals del segle XIX tot era més ingenu, però segur que era igual de bèstia que ara. Quan es tracta del poder els escrúpols no existeixen.

Com tampoc existeixen els escrúpols d'un editor quan canvia estúpidament el títol d'un llibre, permet que surti publicat amb una quantitat intolerable d'errades d'impremta (especialment a la segona meitat del volum) i permet també que la traducció provoqui atacs d'ira de tant nefasta com arriba a ser. Absolutament indignant. El llibre està bé, i en segons quins passatges jo diria que està més que bé, però si us plau, si el volen llegir i poden fer-ho, vagin a l'original o a qualsevol altra edició que no sigui la de Random House Mondadori. De res.

LOS HOMBRES QUE NO ATABAN A LAS MUJERES

2010-10-08T19:17:00.000+02:00

Títol original: Los hombres que no ataban a las mujeres
Autor, segons la portada: Ste Arsson
Traductor, segons la portada: Miguel Serrano Larraz
Autor real: Miguel Serrano Larraz
Editorial: 1001 Ediciones
Any primera edició: 2010

Segons la pestanya de la portada, Ste Arsson és un autor suec que va morir sobtadament sense haver pogut fer realitat el seu somni infantil: ser escriptor de best sellers. La seva primera i única obra va ser "Los hombres que no ataban a las mujeres". En un pròleg escrit des del més enllà Ste Arsson ens explica que, un cop mort, els seus hereus es van aprofitar de les escasses cent cinquanta pàgines que en realitat va escriure, les havien inflat de palla, havien canviat els noms dels personatges, i les havien convertit en una trilogia fraudulenta que, això sí, els havia reportat pasta a mansalva, la qual cosa el tenia una mica cabrejat.

L'obra real, "Los hombres que no ataban a las mujeres" (no l'adulterada: "Los hombres que no amaban a las mujeres") tracta del cas en què es veu involucrat Fil Ëmon (i no Mikael Blomkvist), editor de la revista Muylleno (i no Millenium), quan un important ex-empresari de nom Trötötötötösön (i no Vanger) li demana que investigui l'estranya desaparició de la seva neboda-néta Jarriet (i no Harriet).

Altres personatges que hi intervenen, com per exemple Luzbel Malander (i no Lisbeth Salander), que treballa sense saber perquè per al detectiu Skjkjgjkanskij (i no Armanskij), o la més que centenària Hörtensia (i no Cecilia) aconsegueixen envoltar la història de tota una atmosfera... absurda.

Es tracta naturalment d'una sàtira immisericorde del primer llibre de la trilogia Millenium de Stieg Larsson. Ja des de les primeres línies de la suposada novel·la autèntica es veu clar que l'autor, Serrano Larraz, li té una especial mania al protagonista masculí principal, l'editor Mikael Blomkvist. Fa tot l'efecte que més aviat l'odia. Pel que fa a la mítica Lisbeth Salander, el fet de convertirla en una mexicana afincada a Andorra i fer-la semblar mig autista perquè no en té ni punyetera idea de suec, ja és tota una declaració de principis.

El llibre no té gaire sentit si hom no s'ha llegit l'obra de referència, però si vosté ha llegit "Los hombres que no amaban a las mujeres", és entretingut. Fins i tot vosté mateix li agafarà una mica de mania a Mikael Blomkvist si no és que ja la hi tenia.

EL COMPLOT DE WHITECHAPEL

2010-09-24T13:22:00.000+02:00

Sèrie Pitt nº 21

Títol original: The Whitechapel Conspiracy
Autor: Anne Perry
Editorial: Debolsillo (Random House Mondadori)
Any primera edició original: 2001

El cas que ocupa aquesta vegada a Thomas Pitt se situa a la primavera de 1892 i, com ha passat en altres ocasions, és convenient familiaritzar-se prèviament amb el context abans de començar la seva lectura. Per a tal finalitat cal remuntar-se al començament del segle XIX.

L'any 1815, després de l'apartament definitiu de Napoleó Bonaparte ("Waterloo" no és només el títol d'un primer premi del festival d'Eurovision), es va convocar un congrés internacional, el Congrés de Viena (celebrat, curiosament, a Viena) en el que es va decidir la restauració de les monarquies absolutes europees que Napoleó va tenir a bé escombrar en el seu moment.

Les monarquies restaurades, sempre tan poc pràctiques i curtes de mires, van reproduir els esquemes d'abans de Napoleó, és a dir, retorn dels privilegis de l'alta aristocràcia i de les condicions de semi-esclavatge del poble. Però el poble i la petita burgesia ja havia vist, amb Napoleó, que els privilegis aristocràtics no eren intocables i que tenien dret a exigir i obtenir millors condicions de vida i d'organització social.

Naturalment les minoritàries classes privilegiades es van entossudir en ignorar les demandes populars i burgeses de millores i això va fer que es produís un augment progressiu del descontentament per part de la "majoria damnificada". Com a conseqüència d'això es van generar diversos moviments i aixecaments de protesta, el més sonat dels quals es coneix com les "Revolucions de 1848".

La primera "revolució de 1848" va tenir lloc a França -com no podia ser d'una altra manera- i va aconseguir acabar amb la monarquia de Louis Phillippe d'Orleans, que va ser substituïda per una república. Aquesta nova "revolució francesa" va donar lloc a les altres "revolucions de 1848", que es van estendre a l'Imperi Austríac, Alemanya i Itàlia -aquestes dues últimes encara no unificades-, però allà els resultats van ser molt diferents: els aixecaments van poder ser dominats pels privilegiats en el poder; tot i així aquests es van veure obligats a fer algunes concessions que, a la llarga, derivarien en la desaparició de l'absolutisme i la instauració de règims incipientment democràtics.

Les "Revolucions de 1848" no van arribar a la Gran Bretanya, governada des de 1837 per l'eterna Reina Victoria i el seu entorn. Això no vol dir que no hi haguessin problemes socials. N'hi havia, i molts. Les desigualtats socials eren escandaloses, i a Londres eren especialment notòries. Per tant, l'any 1892, any en que se situa la novel·la de la senyora Perry, si bé a la Gran Bretanya no s'havia produït cap revolució, sí que hi havia la por, des de feia dècades, de que n'esclatés una. I amb raó.

D'una altra banda, i sense tenir necessàriament cap relació amb tot el que s'ha explicat fins ara, l'any 1888 Londres va viure uns successos macabres que han passat a la Història: els assassinats en sèrie de Jack the Ripper (Jack l'Esbudellador). Entre agost i novembre de 1888 cinc prostitutes van ser brutalment assassinades a Whitechapel, districte de l'East End de Londres. L'autor del crim no va ser mai oficialment identificat i el cas ha quedat marcat com un dels misteris més famosos en el camp de la criminologia. Naturalment -potser per allò de l'horror vacui- la no identificació de l'assassí o assassins ha donat lloc a l'aparició d'un allau de teories que han provat d'establir qui hi havia realment darrera de tot l'afer. Algunes d'aquestes teories apunten ni més ni menys que a Buckingham Palace. Per a més informació poden seguir aquest enllaç on poden trobar la teoria que sembla que és la preferida de la senyora Perry, la "Teoria Reial"; si més no, tot s'ha de dir, sabent com funcionen els Serveis Secrets, avui dia en ple segle XXI la "Teoria Reial" seria perfectament creïble.

Tornem a l'actualitat: l'any 2001 la senyora Perry va decidir agafar la història de les Revolucions de 1848 i la dels assassinats de 1888, les va passar pel turmix (o per la liquadora Moulinex, si ho prefereixen) i, voilà!... va publicar "El complot de Whitechapel". La veritat és que l'invent no li ha sortit del tot malament. I ara que vostés ja estan informats dels previs imprescindibles que fan al cas, ja el poden llegir amb un mínim de condicions i de dignitat, si volen. Bon appétit.

LOS AÑOS DEL MIEDO

2010-09-18T13:04:00.003+02:00

Títol original: Los años del miedo
Autor: Juan Eslava Galán
Editorial: Planeta
Any primera edició: 2009

Si la Guerra Civil Espanyola va ser una barbaritat inenarrable que va durar tres anys, la post-guerra civil va ser un exercici criminal de tot punt injustificable que es va estendre durant dècades.

Les cròniques més reputades parlen de fam, misèria, militarisme, manca de tota mena de drets, repressió multiforme etc. Aquest llibre també parla de tot això, però a nivell de carrer; explica amb noms i cognoms, tant se val si són inventats o no (que sembla que no), el dia a dia de la immensa majoria dels ciutadants que es van trobar que els havien "salvat" de ves a saber què sense que ningú ho demanés.

L'arrogància -i la perillositat real- dels que es consideraven vencedors de la guerra, ja fossin generals de brigada o conserges, fa esgarrifar i fa tremolar d'indignació. Bé, és ara que fa tremolar d'indignació; en el seu moment feia tremolar de terror. Els saquejos físics, morals i econòmics dels que es van aprofitar de les circumstàncies no tenen nom, i entre tota la caterva de saquejadors l'església catòlica es va guanyar un lloc més que destacat.

La immoralitat del Generalito va ser il·limitada i ignominiosa des del primer fins l'ultim dia del seu regnat sense corona. I parlant de corona, el pretendent al tron, Juan de Borbón, i la seva senyora esposa, María de las Mercedes de Borbón Dos Sicilas y Orleans tampoc no van ser precisament un aparador de virtuts. Si més no, com a pares, eren de jutjat de guàrdia, pel que sembla.

Doncs bé, de tot això parla aquest llibre, que fa tota la pinta de que està ben documentat. Esgarrifa pensar que durant un llarg periode del segle XX l'Edat Mitjana va renéixer en tot el seu esplendor al sud dels Pirineus per a uns quants milions de persones.

Llibre aprofitable, encara que qui no hagi viscut ni un sol any d'aquella època no podrà acabar d'entendre l'horror que s'hi narra, simplement perquè tal horror és intel·lectualment inconcebible.

LOS ESCÁNDALOS DE HALF MOON STREET

2010-08-29T14:41:00.001+02:00

Sèrie Pitt nº 20

Títol original: Half Moon Street
Autor: Anne Perry
Editorial: Debolsillo (Random House Mondadori)
Any primera edició original: 2000

A començaments del segle XIX algú va inventar la fotografia; cinc minuts després, algú va inventar la fotografia pornogràfica. Era l'evolució natural, no facin veure que s'escandalitzen, ara. Consultin Darwin i Eastman-Kodak, obres completes.

Ens trobem a Londres, any 1891, quan això de la fotografia encara és un invent relativament recent que no s'ha acabat de pair, i el superintendent Pitt es troba amb un cas en què d'entrada no se sap si el mort és un fotògraf o un diplomàtic francès. Segons l'inspector Tellman tant els fotògrafs com els francesos (diplomàtics o no) pertanyen a la categoria dels degenerats; és curiós, hi ha gent ara mateix, més de cent anys després, que encara hi està d'acord; no és el cas d'aquesta web, que consti.

Aquesta vegada la senyora Perry ens il·lustra sobre la censura, la pornografia fotogràfica del segle XIX, la imposició de la hipocresia moral d'una minoria privilegiada sobre el comú dels mortals i, cosa meritòria, les nefastes conseqüències que es poden derivar de portar la bandera progressista d'una manera tan inepta, per mesiànica, que arribes a causar baixes entre les teves pròpies files.

Com ja s'ha dit des d'aquí en més d'una ocasió, l'aspecte més interessant dels llibres de la senyora Perry no és tant la trama policiaca (que francament no acostuma a ser gaire consistent) com la descripció de l'entorn històric en què situa les seves narracions. En aquest cas, les descripcions que fa sobre les activitats dels primers fotògrafs amateurs, les primeres tècniques i els primers circuits de comercialització fotogràfica no tenen preu.

"Special gest stars" en aquest llibre: Oscar Wilde (una altra vegada, ja havia aparegut en "El caso de Farrier's Lane", nº 13 de la sèrie); el senyor Eastman (per alusions, en la seva qualitat d'inventor del carret de pel·lícula fotogràfica i creador de la marca Kodak); Caroline Fielding (la sogra de Pitt, que cada cop veu més clar que l'han tingut miserablement enganyada durant mitja vida); i sobretot Mariah Ellison (la vella i horrible ex-sogra de Caroline, de qui descobrim un secret espantós que explica, en bona part, per què és tan harpia).

Aquesta vegada fins i tot el final té un notable punt poètic, a més de considerablement patètic. Per algun misteriós motiu la senyora Perry estava més inspirada del què és habitual en ella. Llibre aprofitable (curiosament l'altre llibre en què apareixía Oscar Wilde també ho era, i això que l'home només hi surt de passada en totes dues ocasions).

ADDENDA

La primera fotografia documentada de la Història (1826): representa uns terrats vistos des d'una finestra. Hi havia una fotografia anterior, de 1822, però es va perdre accidentalment. Per cert, cap de les dues fotografies és de Daguerre, de la mateixa manera que Graham Bell tampoc va inventar el telèfon.

UNA HISTORIA DE LA GUERRA CIVIL QUE NO VA A GUSTAR A NADIE

2010-08-26T00:00:00.000+02:00

Títol original: Una Historia de la Guerra Civil que no va a gustar a nadie
Autor: Juan Eslava Galán
Editorial: Planeta
Any primera edició: 2005

Entre les nombroses virtuts que ornen al senyor Eslava Galán sospito que no s'hi troba la modèstia. Llegint els seus llibres hom té la impressió de que és un senyor que està encantat d'haver-se conegut, i si llegim el motiu que addueix per a haver-se decidit a batejar aquesta obra amb un títol tan llarg, tan pedant i tan fals, la impressió es converteix gairebé en certesa.

I és que és cert, el títol és llarg, pedant i fals. Sobretot fals, perquè aquesta història està molt ben escrita. No té res a veure amb com escriuen Hugh Thomas o Paul Preston, per exemple, però complementa a aquests dos extraordinaris autors d'una manera magnífica i gosaria dir que imprescindible, per via d'aportar una visió humana molt especial i difícil de plasmar quan es tracta d'una situació tan horrible com és una guerra civil.

Et fa veure la malícia i la immoralitat del general Franco; l'estupidesa del general Sanjurjo; la bogeria perillosa de Millán-Astray; la garruleria de Queipo de Llano; l'amargor d'Unamuno quan va veure que havia ficat la pota del tot i literalment es va morir del disgust; la irresponsabilitat dels anarquistes; la tonteria idiota dels comunistes; la inconsciència de Largo Caballero; la poca vista del doctor Negrín; la depressió d'Azaña quan va veure (molt aviat i no es va equivocar gens) que amb tota aquella colla d'animals allò no tenia remei; i la tragèdia del poble, enganyat i portat a l'escorxador durant tres anys de guerra i molts més de post-guerra.

No dubto que hi haurà gent a qui no li agradi aquesta història de la guerra civil, però penso que estadísticament guanyem aquells a qui sí que ens agrada. Així que li diria al senyora Eslava Galán que no cal que sigui tan fantasma; és innecessari.

Post Scriptum:

ÀLBUM DE FOTOS

El maliciós immoral i el boig perillós. Sobren les paraules.

LA AMENAZA DE BEDFORD SQUARE

2010-08-13T00:14:00.001+02:00

Sèrie Pitt nº 19

Títol original: Bedford Square
Autor: Anne Perry
Editorial: Debolsillo (Random House Mondadori)
Any primera edició original: 1999

Algú amb un mal gust evident planta un cadàver davant de la porta de la residència del general Balantyne. Al general se li talla la digestió de l'esmorzar que estava prenent en el saló del matí. Comprensible. La vaca de lady Augusta, la seva dona, directament se sulfura: és una vergonya, aquell cadàver no lliga gens amb la decoració del vestíbul, deixant apart que ella no l'havia encarregat. La senyora Perry no ho explica ben bé així, però la idea és aquesta.

A partir d'aquí el comissari Pitt comença a investigar el cas que, de fet, va d'un xantatge múltiple dirigit a diversos prohoms de l'aristocràtica alta societat de Londres. Prodones, exceptuant la Reina Victòria, no n'hi havia. Com a molt, "senyores de".

Aquest cop Thomas Pitt compta amb la col·laboració esgarrifada de tot el seu staff col·lateral: Charlotte, la seva dona; Gracie, l'assistenta domèstica; Tellman, que en segons quins llibres de la sèrie és inspector, i segons en quins altres és sergent (depèn de l'il·luminat criteri del traductor corresponent); i naturalment lady Vespasia Cumming-Gould qui, creguin-s'ho o no, té un perfil en el Facebook.

Admetem-ho d'una vegada per totes, si no és que no ho teniem clar: com a escriptora de novel·les policíaques la senyora Perry és francament mediocre. Cert que descriu molt bé el paisatge social de l'època -o possiblement cert, vist i considerat que no queda ningú viu que la pugui avalar o desmentir- però el génere policial se li escapa. En aquest llibre passa el que tantes vegades ha passat anteriorment: el delinqüent és qui ella diu només perquè en un moment donat ella ho diu; pel mateix preu podria haver estat qualsevol altre, i sí molt m'apuren, en aquesta història hi ha més d'un candidat que podria haver donat un joc molt més enginyós, inclosa la vaca de lady Augusta (no, lady Augusta no és la bandarra de la pel·lícula, ho lamento). Però sembla ser que a la senyora Perry li falta precisament aixó: enginy. Diguem que sap "pintar", però només si li posen el model al davant. Si se l'ha d'inventar ella, comença el quadre, però no té ni idea de com acabar-lo.

Llibre prescindible. Ara bé, si vostè és un maniàtic de les col·leccions i s'ha llegit els divuit anteriors, ningú el culparà si diu en públic que també vol llegir aquest; però si pot evitar-ho, no ho digui, la gent l'estimarà igual. De veritat.

LA CONJETURA DE FERMAT

2010-07-28T13:22:00.000+02:00

Títol original: La conjecture de Fermat
Autor: Jean d'Aillon
Editorial: Alianza Editorial
Any primera edició: 2009

Novembre de 1643. Fa onze mesos que el cardenal Richelieu ha passat a millor vida per a descans espiritual de la fe catòlica i per a alegria desfermada de milers de persones que consideraven, amb tota la raó, que s'Eminència era greument perjudicial per a la salut. Per cert, que el fill de puta va deixar per als seus gats, en herència, una casa i una respectable assignació econòmica.

D'altra banda també fa sis mesos que Lluís XIII ha anat a fer companyia a Richelieu, curiosament a causa d'una malaltia, no d'un assassinat; això del traspàs biològic gairebé va ser pura casualitat perquè conspiradors per a enviar-lo a l'altre barri no van faltar; el que passa és que els tals conspiradors eren exasperantment torpes.

Per tant ara França està governada per Anna d'Àustria, la vídua gens desconsolada de Luís XIII -va ser una de les conspiradores torpes-, en qualitat de regent per Lluís XIV; i pel cardenal Mazarino, una altra "joia de la corona". Diuen les males llengües -i en aquest cas sembla que és cert- que entre la reina i el cardenal hi havia un marro considerable, i que fins i tot es van arribar a casar en secret; ja se sap: els designis del Senyor són impresentables (la frase és així, oi?)

És en aquest escenari on el govern del cardenal Mazarino descobreix que hi ha filtracions en els seus serveis secrets (es veu que això és una constant històrica; els serveis secrets, vull dir; i les filtracions) així que un cop més l'ara ex-notari Louis Fronsac es veu embolicat en una trama francament complicada.

És aconsellable llegir aquest llibre amb un bloc de notes al costat, més que res perquè el festival de personatges és tal i tan enrevesat que arriba un moment que ni el propi lector sap qui és ell mateix. Una enciclopedia a prop també ajuda; per a situar, més que res. I si més no, el suport més fàcil, i jo diria que gairebé imprescindible, és el llistat de personatges que hi ha al final del llibre. Usint-lo. Jo em vaig adonar que hi era després d'acabar la història i em vaig recordar de tota la família del senyor d'Aillon i de la dels propietaris d'Alianza Editorial. Si haguéssin posat la llista al començament m'hagues estalviat uns quants comprimits de paracetamol.

Anècdotes a destacar: la curiosa versió de per què la demostració del Teorema de Fermat no s'ha trobat mai i han calgut tres segles i mig per a que algú fos capaç de reconfirmar-la, que no de reproduir-la; i també la referència -històrica- de què de fet la calculadora va ser inventada per Pascal, però no va ser viable en el seu temps perquè era caríssima de fabricar, ja veus tu. Tampoc no està gens malament l'al·lusió a la televisió; "això no s'inventarà mai", ve a dir un dels personatges (se li pot perdonar: estem parlant de 1643)

I una nota final: entre aquest llibre i "El misterio de la Cámara Azul" n'hi ha d'altres, però aquí, a hores d'ara (juliol de 2010) no els han publicat. La política editorial d'aquest país és impresentable, com els designis del Senyor.

Llibre aprofitable, però un pèl marejador.

EL MISTERIO DE BRUNSWICK GARDENS

2010-07-05T22:33:00.000+02:00

Sèrie Pitt nº 18

Títol original: Brunswick Gardens
Autor: Anne Perry
Editorial: Debolsillo (Random House Mondadori)
Any primera edició original: 1998

Una dona, ajudant d'un clergue erudit de l'església anglicana, cau per una escala i es mata. Al començament tothom culpa a la llei de la gravetat, cosa que, dit sigui de passada, és la hipòtesi més versemblant, però arriba el comissari Pitt i, tocant els nassos com només ell ho sap fer, diu que no, que ell no ho té tan clar. Pitt sospita que en tot cas la llei de la gravetat pot haver estat còmplice involuntària del fet, com en tantes altres ocasions, però que en definitiva algú més hi ha intervingut i d'una manera prou determinant. Fins aquí l'escenari i l'argument explícit, però com sol passar darrerament en les novel·les de la senyora Perry, hi ha un rerafons.

Aquest cop el rerafons és múltiple. D'una banda hi ha una crítica a la religió que no és precisament subtil. Els capitostos de l'església anglicana queden retratats com a hipòcrites, insensibles i impresentables; l'església catòlica queda com a una manipuladora mentidera que fa ús de supersticions tirant a medievals per a tenir ben collats als curts de gambals; i tant una confessió com l'altra queden com una colla d'aprofitats bàsicament interessats en mantenir les formes i el poder.

D'altra banda, en aquest llibre, com en d'altres anteriors, es tornen a posar en solfa les formes més ràncies del patriarcat i la seva actitud amb les dones, a qui pel sol fet de ser-ho, no se'ls reconeix un status que vagi més enllà que el que pugui tenir un animal de companyia.

I finalment, el toc d'originalitat en aquesta novel·la el posa ni més ni menys que el senyor Charles Darwin (el que surt escarnit en efígie a les etiquetes de les ampolles d'Anís del Mono, per si no ho sabien). Charles Darwin va publicar l'Origen de les Espècies l'any 1859, i va morir l'any 1882; és a dir, va ser contemporani de la Reina Victòria, de l'inspector Pitt i de la foca de lady Augusta Balantyne. Tant l'inspector Pitt com la foca de lady Augusta són ficticis (i hi ha vegades que la reina Victòria també ho sembla, francament) però el que no és gens fictici és el daltabaix que va causar Darwin amb les seves teories sobre l'evolució. L'any 1891 (any en què la senyora Perry situa aquesta narració) l'huracà Darwin bufava encara a plena potència. Una part de la humanitat va haver de replantejar-se els seus conceptes sobre ella mateixa; una altra part s'hi va resistir aferrissadament, i encara ara s'hi resisteix (hi ha estats dels Estats Units en què està prohibit ensenyar a les escoles la teoria de l'evolució); i a una altra part de la humanitat (Àfrica, per exemple) li va ser ben be igual perquè altra feina tenia (intentant sobreviure a les salvatjades dels colonitzadors europeus, també per exemple). El cas és que el darwinisme va arribar a provocar fins i tot autèntiques crisis de fe en creients de tota la vida... i alguns d'aquests creients tenien càrrecs eclesiàstics. Un cop més, doncs, això es veu ben reflectit en aquest llibre, de tal manera que aquest rerafons pot arribar a ser en ocasions més interessant que la trama principal.

Llibre aprofitable, encara que, ja els ho dic, si tenen una mica de vista (no se'n necessita gaire) podran endevinar fàcilment la identitat de l'assassí bastant abans d'acabar la història; però això és el de menys.

CALIFAS, GUERREROS, ESCLAVAS Y EUNUCOS

2010-06-20T00:47:00.000+02:00

Títol original: Califas, guerreros, esclavas y eunucos
Autor: Juan Eslava Galán
Editorial: Espasa
Any primera edició: 2009

Els romans van anomenar Hispania al territori de la península ibèrica (les actuals Espanya, Portugal, Andorra i la colònia britànica de Gibraltar), però no van cometre mai l'error de pensar seriosament que la tal Hispania conformés una unitat de cap mena. Hispania sempre ha estat tan unitària com la mateixa Europa, és a dir, gens.

Quan l'Imperi Romà es va descompondre -víctima dels papanates que el governaven i no dels bàrbars, que l'única cosa que van fer va ser aprofitar-se de la incompetència romana, tinguem-ho clar- Hispania, és a dir, la península ibèrica, va tornar al seu estat de tota la vida: un merder caòtic.

I aparegueren els gots. Els gots eren uns senyors procedents d'Escandinàvia que tampoc no destacaven precisament per tenir un sentit de l'organització mínimament passable; segurament per això els va encantar la península ibèrica: els indígenes peninsulars eren tan curts de gambals com ells. Total, que s'hi van establir i van estar-s'hi una pila d'anys barallant-se els uns amb els altres; i tan ocupats estaven fent-se mútuament la punyeta que no es van adonar que hi havia uns altres senyors al costat mateix, al nord d'Àfrica, que sí que n'estaven d'organitzats. Resultat: als senyors del nord d'Àfrica no els va costar gaire passar l'estret de Gibraltar i fer-se amb les terres ibèriques escombrant als ineptes dels gots.

Així és com aparegueren els àrabs, cap a l'any set-cents i escaig. Només que aleshores no es deien àrabs, es deien moros. "Moro" ve de "mauri", i els "mauri" eren els naturals de la Mauritània, i "Mauritània" era el nom que els romans donaven a les seves províncies nordafricanes. Els àrabs, en canvi, són els naturals d'Aràbia, de la qual cosa es desprèn, d'una manera elengantíssima, que els àrabs no van trepitjar mai la península ibèrica. Ergo, mai va haver cap invasió àrab, i menys a Espanya, que tampoc no existia.

Partint d'aquesta base històrica, el senyor Eslava Galán fa una descripció del que van ser els gairebé vuit-cents anys d'assentament moro (que no invasió àrab, insisteixo) a la península ibèrica (excepte la franja nord, Andorra inclosa). Sosté el senyor Eslava que, contràriament al que s'ha dit en més d'una ocasió, potser sí que els moros eren un pèl més civilitzats que els seus veïns del nord, però tot i així tampoc no eren el paradigma del glamour. Home, ja s'entén! No n'hi havia de glamour a l'Edat Mitjana! I per si de cas allà estava l'església catòlica, per a vetllar per tot el que s'havia de vetllar: si un home era glamourós el cremaven a la foguera per mariconàs, i si la glamourosa era una dona, la cremaven a la foguera per bruixa, només faltaria.

És aprofitable el llibre? Potser és útil per a fer una primera aproximació al tema, però per a fer-se'n una idea més fiable i rigorosa possiblement caldria consultar altres textos més solvents. I una altra cosa: jo diria que al senyor Eslava no li fan cap gràcia ni els moros ni els àrabs i això no deixa de ser un inconvenient a l'hora de procurar mantenir una certa objectivitat. És clar que començo a intuir que això de l'objectivitat no és una cosa que al senyor Eslava el preocupi gaire...

LA CONSPIRACIÓN DE ASHWORTH HALL

2010-06-04T23:47:00.000+02:00

Sèrie Pitt nº 17

Títol original: Ashworth Hall
Autor: Anne Perry
Editorial: Debolsillo (Random House Mondadori)
Any primera edició original: 1997

Si vostès prenen la decisió de llegir aquest llibre (decisió que, ja els ho dic ara, no és imprescindible) val més que se situïn prèviament en un parell de coses:

Durant la segona meitat del segle XII el rei Henry II d'Anglaterra va demanar permís al Papa Adrià IV per a envair Irlanda, que estava "desgovernada" des de feia anys per una colla de normands que es dedicaven a matar el temps fent-se la punyeta els uns als altres per a veure "qui la tenia més llarga". La raó per la qual Henry II va trobar convenient envair Irlanda era que alguns d'aquests normands van començar a posar-se perillosament d'acord entre ells, de tal manera que amenaçaven a arribar a constituir un regne mitjanament decent que esdevindria rival potencial d'Anglaterra.

Naturalment el Papa, encantat de la vida, va concedir la bula pertinent. I és així com Henry II es va convertir en el primer rei anglès d'Irlanda.

És clar que, per aquella mania que tenen els envaïts a oferir resistència, als anglesos no els va ser fàcil governar l'illa, pero amb l'ajuda de l'exèrcit i els col·laboracionistes de torn, la corona anglesa va seguir afincada en el país que, segles després, en el segle XX, seria famós per presentar any rere any al festival d'Eurovision els cantants més patètics del món occidental.

En el segle XV, un altre Henry, el VIII, va tenir unes certes paraules amb el Papa de torn, Climent VII, perquè a Climent no li donava la gana d'anul·lar el seu matrimoni amb Catalina de Aragón. Va ser aleshores quan Henry va decidir divorciar-se ell mateix de Catalina i divorciar Anglaterra de l'església catòlica. De passada Henry també va pretendre prohibir el catolicisme a Irlanda, però només va aconseguir-ho a mitges ja que va haver-hi una quantitat considerable d'irlandesos que no li van fer ni cas.

Henry va ser succeït per la seva filla Mary, coneguda històricament com a Bloody Mary, que va resultar ser catòlica fanàtica i per tant va voler restaurar el catolicisme utilitzant mètodes més aviat expeditius (d'aquí el qualificatiu de "bloody"); a més, Mary, va tenir la funesta idea (no tenia idees de cap altra mena) d'assegurar-se d'una vegada per totes el domini d'Irlanda pel bonic procediment d'introduir a l'illa colònies d'anglesos a qui va donar terres prèviament confiscades a la població local.

Posteriorment, la reina següent, Elizabeth I, va tornar a prohibir el catolicisme en favor de l'església anglicana. El resultat per a Irlanda va ser que els colons anglesos catòlics introduïts per la reina Bloody Mary es van acabar aliant amb els nacionalistes catòlics locals, i tots barrejats es van enfrontar amb uns altres colons, aquests protestants i patrocinats per Elizabeth I, i que es van beneficiar també d'altres terres confiscades.

I així és com va néixer el conflicte, encara inacabat a començament del segle XXI, entre els catòlics (nacionalistes) i els protestants (unionistes) irlandesos.

En època del superintendent Pitt (1890), el tal conflicte estava molt caldejadet, com sempre. Els protestants deien que els catòlics eren uns supersticiosos, adoradors d'imatges, sotmesos a una autoritat medieval (la del Papa, aleshores Lleó XIII), que es creien qualsevol cosa que vingués de Roma per absurda que fos, i que es passaven la vida parint com a conills. Per la seva banda, els catòlics deien que els protestants eren una colla d'apocaliptics, avinagrats, impresentables, divorcistes, terratinents i blasfems que es menjaven crua a la població infantil.

Enmig de tot això, a meitat del segle XIX va sorgir, dins del bàndol nacionalista catòlic irlandès, una mena de germandat secreta coneguda com "els fenians", que es podria considerar una mena d'embrió del posterior partit Fianna Fail i de l'Exercit Republicà Irlandès (Irish Republican Army: IRA).

Finalment, l'any 1997 la senyora Anne Perry dóna tooot això per sabut i fa un llibre que li surt una mica tonto, si volen la meva opinió. La cosa és que si hom no en té ni idea dels antecedents de la Història d'Irlanda, quan llegeix el llibre no pot evitar tenir la impressió de què un terç dels personatges (els irlandesos catòlics) són uns poca-soltes, un altre terç (els irlandesos protestants) són uns arrogants impresentables, i un altre terç (els anglesos, representats per Pitt i la seva família), són simplement tontos del cul.

En canvi, si hom llegeix el llibre amb uns certs coneixements previs de la Història irlandesa, el resultat és exactament el mateix, només que es constata més fàcilment que l'única religió que és vertadera i universal és l'Estupidesa.

En fi, que el llibre gaire aprofitable no és, però entre això i veure la televisió sempre és millor llegir.

LA CAÍDA DEL MURO DE BERLÍN

2010-05-25T19:37:00.001+02:00

Títol original: La chute du Mur
Autor: Jean-Marc Gonin & Olivier Guez
Editorial: Alianza Editorial
Any primera edició: 2009

Es tracta d'un assaig semi-novel·lat; per a entendre'ns, si fos un programa de televisió diriem que és un documental dramatitzat. És el relat de les circumstàncies immediates que van envoltar la caiguda del mur més famós de la guerra freda, des de trenta-quatre dies abans (6 d'octubre de 1989) fins a dos dies després (11 de novembre de 1989).

El 6 d'octubre de 1989, Erich Honecker encara era el President de la República Democràtica Alemanya. Ho havia estat, de manera indiscutida, des de 1976, però l'home, pro-soviètic de tota la vida, no podia ni sospitar que tretze anys després l'enfonsament del bloc comunista en general, i el seu en particular, vindria precisament de la maneta del Secretari General del Partit Comunista de la Unió Soviètica, el senyor Gorbatxov. L'any 1989 Honecker va fer un titànic esforç per a tancar els ulls a la realitat i es va resistir fèrriament a admetre l'existència de la perestroika, fins i tot quan ja feia mesos que la tenia a sobre. Honecker encara vivia, i volia seguir vivint, a 1945. La perestroika el va atropellar.

El 6 d'octubre de 1989 Egon Krenz era el delfí de Honecker i, encara que no destacava precisament per ser un prodigi d'intel·ligència, es va adonar que o bé la RDA s'adaptava als aires huracanats que venien de la perestroika o bé l'huracà s'enduria per davant la RDA en menys que un triga a dir "per les barbes de Lenin". L'adaptació a l'huracà passava necessàriament per defenestrar Honecker. Ho va aconseguir. Tretze dies després queia el mur de Berlín. Un mes després del mur, queia ell mateix. Deu mesos després queia la República Democràtica Alemanya en pes. Un visionari, el tal Egon.

El 6 d'octubre de 1989 Mikhail Sergeievich Gorbatxov era President de la Unió Soviètica i Secretari General del Partit Comunista. Molt probablement es llevava cada matí pensant, en la intimitat de la dutxa, "Collons, la que he organitzat...". Com diuen en castellà "le crecían los enanos por todas partes", així que l'home no tenia gaire temps per a ocupar-se de gaire tonteries. Va intentar convèncer a Honecker de que obrís els ulls d'una vegada perquè si no l'hòstia seria de les que farien època. No ho va aconseguir. Aleshores va ordenar a l'Exèrcit Roig estacionat a la RDA que es mantingués a les casernes jugant a les cartes i que ningú no es mogués ni un mil·límetre passés el que passés, així com també li va dir a l'ambaixador soviètic a Berlin que, com a molt, es dediqués a beure vodka i a mirar de tant en tant per la finestra a veure què passava; ja s'ho faria aquell cabut de Honecker. Quan el dia 10 de novembre li van dir per telèfon a Gorbatxov que el Mur de Berlin s'havia obert sense avisar i que en el Kremlin encara no hi havia ningú que sabés exactament què punyeta havia passat, al Secretari General li va agafar un atac de riure i li va costar molt restablir la compostura. A hores d'ara encara no se sap si es tractava d'un riure histèric o de si realment la cosa li va fer gràcia.

Però apart d'aquests i altres pintorescos polítics, hi havia més gent. Hi havia persones. Hi havia setze milions d'alemanys orientals vivint cadascú, i intensament, la seva pròpia història. Això també queda reflectit en el llibre. És més, bàsicament és aquesta part, desconeguda i importantíssima, la que queda reflectida en el llibre, i és aquesta part la que en determinats passatges fa emocionar. La Història l'escriuen els polítics, però la pateixen els ciutadans. Reflexionin vostès sobre la seva pròpia vida i veuran que no m'equivoco gaire.

Pot molt ben ser que aquest no sigui el millor llibre que s'ha escrit sobre la caiguda del Mur de Berlin, però llegir-lo no és cap pèrdua de temps. Sobretot si vostè és capaç de posar-se, ni que sigui una mica, en la pell d'un berlinès o un alemany oriental de l'època i a partir d'aquí també és capaç de preguntar-se "què hauria sentit jo en aquells moments?"

LA PROSTITUTA DE PENTECOST ALLEY

2010-05-23T14:21:00.000+02:00

Sèrie Pitt nº 16

Títol original: Pentecost Alley
Autor: Anne Perry
Editorial: Debolsillo (Random House Mondadori)
Any primera edició original: 1996

Londres 1890, igual que en les dues o tres darreres novel·les de la sèrie Pitt; es veu que va ser un mal any per a la seguretat pública. Una prostituta és trobada morta en el seu lloc de treball, és a dir a l'habitació d'una casa de putes (no em refereixo a una oficina del Banc de Santander o a la seu del Departament d'Educació, em refereixo a una casa de putes clàssica). No haguessin avisat al superintendent Pitt ("comissari", segons el traductor de torn) si no fos perquè en l'afer podria estar relacionat el fill d'una família de casa bona -de cognom Fitz-James, com la Duquesa de Alba, mira tu- i, és clar, l'escàndol podria arribar a ser majúscul. Realment la societat victoriana feia fàstic.

Total, que Pitt investiga i, com no podia ser d'una altra manera, l'assassí és identificat, detingut, jutjat, sentenciat i executat... i el lector comprova, estupefacte, que es troba encara a la meitat del llibre. I ara què? es pregunta l'atònit lector.

Doncs ara la cosa segueix per camins que deixen al superintendent Pitt desconcertat, al sotscap de la policia també, i al lector no diguem, però d'una manera bastant ben portada, la veritat. Té moments sorprenents aquesta senyora Perry. Aquest cop, per exemple, és com si s'hagués pres un te amb una mica de sucre, un núvol de llet... i una substància un pèl psicotròpica afegida; i apa, anem a escriure la novel·la.

Des de la primera pàgina hom ja veu que no se n'ha de refiar de ningú, però el final és francament enginyós. L'única cosa que es podria criticar si hi hagués ganes, és que en determinats passatges de la història s'hi deixa veure un cert excés de nyonyeria, però suposo que no es pot evitar: la "bona" societat victoriana, a més de vomitiva, també tenia el seu punt nyonyo, i la pròpia senyora Perry també deu patir una miqueta d'aquest mal per molt assassina que sigui ella mateixa (busquin la seva biografia al Google; fins i tot se n'ha fet una pel·lícula: "Heavently Creatures" (1994) -"Criaturas celestiales", en la versió en castellà- nominada a l'Oscar per al millor guió original i Lleó de Plata del Festival de Venècia)

En resum, llibre entretingut i aprofitable, nyonyeries apart.

EL FRAUDE DE LA SÁBANA SANTA Y LAS RELIQUIAS DE CRISTO

2010-05-12T18:34:00.000+02:00

Títol original: El fraude de la Sábana Santa y las reliquias de Cristo
Autor: Juan Eslava Galán
Editorial: Planeta
Any primera edició: 1997

Il·lustratiu llibre que explica l'opinió, sembla que prou documentada, de l'autor, sobre la part més peculiar i colorista del merchandising de l'església catòlica, és a dir, la que fa referència a la biografia de Jesucrist, des dels "Sants Bolquers" fins a tot el pack de la passió, mort i resurrecció (la Santa Col·lumna, els fragments de la Santa Creu, els Sants Claus, el Sant Sudari -protagonista del llibre-, la Santa Pedra des d'on es va produir la Santa Ascensió, la Santa Baieta de la Verònica, les Santes Tovalles del Sant Sopar, etc. etc.

De passada, i sense que ens costi ni mig cèntim més, el senyor Eslava ens explica molt didàcticament quina és la diferència entre una "ascensió" i una "assumpció": les ascensions són autopropulsades, mentre que les assumpcions necessiten grua (en altres paraules: en una ascensió tu puges; en una assumpció et pugen)

Especialment remarcable el capítol 2, que parla del Sant Prepuci i que planteja un dubte que, he de confessar, no m'havia assaltat mai, però que des de que he llegit el llibre gairebé no em deixa dormir: el Sant Prepuci va ascendir en el seu moment amb la resta del cos del Senyor? O va ascendir abans, tot just després de la Santa Circumsició? O no va ascendir sinó que simplement el van teletransportar, com a Star Trek? (opció no gens descartable perquè total, per un prepuci, per molt sant que sigui, tampoc no cal tota la parafernàlia que representa una ascensió homologada)

Un cop més constatem amb gran preocupació que el destí etern que espera al senyor Eslava Galán és l'infern, si més no segons l'església catòlica, ja que des de la primera fins a l'última pàgina del seu llibre s'entesta a sostenir que totes les santes relíquies són invencions més falses que un euro de suro; i no només això, sinó que també sosté que els Evangelis, com a exercici d'imaginació creativa no estan malament, però com a crònica fiable són francament lamentables. I el cas és que té raó. Justament per això és que se n'anirà a l'infern. El problema (per a l'església catòlica, no pas per al senyor Eslava), és que l'infern també és fals. No som res.

EL CADÁVER DE TRAITORS GATE

2010-05-08T13:47:00.000+02:00

Sèrie Pitt nº 15

Títol original: Traitors Gate
Autor: Anne Perry
Editorial: Debolsillo (Random House Mondadori)
Any primera edició original: 1995

Hi ha una enorme quantitat de llibres que tracten sobre la colonització europea d'Àfrica durant els segles XIX i XX, amb grans explicacions històriques, antropològiques, polítiques, econòmiques etc. etc.

Aquest llibre d'Anne Perry però, ens acosta al tema -encara que tangencialment- des d'una altra òptica que no deixa de ser bastant curiosa: la dels colonitzadors "de despatx" i la dels detractors (que també n´hi havia) de l'època.

Partint de l'assassinat -disfressat de mort accidental o suïcidi- d'un Par del Regne, Anne Perry ens revela un dels arguments més esgarrifosament hipòcrites de l'època de les grans colonitzacions: "O colonitzem nosaltres (els britànics) o ho faran ells (els belgues, els francesos i els alemanys); així que millor ho fem nosaltres, que serà molt millor per als colonitzats, ja que nosaltres portarem la civilització i la fe cristiana als pobres ignorants de les colònies, amb la qual cosa hi sortiran guanyant no només en la vida terrenal, sinó també en la vida eterna". De passada, naturalment, la metròpoli es forrarà com mai.

En el llibre hi surten esmentats famosos noms reals del moment, com per exemple Henry Stanley (1841-1904) i Cecil Rhodes (1853-1902). Fixem-nos en alguns apunts no precisament pintorescos de tals personatges:

Henry Morton Stanley ni es deia Henry, ni es deia Morton ni es deia Stanley. Inscrit durant molt de temps en els llibres d'Història com a gran explorador, va ser en realitat un dels farsants més grossos de la seva època i va practicar l'assassinat massiu d'indígenes africans per la via artesanal; l'home es divertia maltractant i matant personalment a traginers esclavitzats. Tot un gentleman.

Cecil Rhodes, per la seva banda, va ser un colonitzador, empresari i polític britànic que es va fer amb el 90 % del mercat de diamants del món, gràcies als seus benemèrits negocis africans, i que va deixar anar perles com aquestes: "La filantropia està molt bé, però la filantropia més un cinc per cent és una oferta millor"; o bé: "Hem de trobar noves terres que ens permetin obtenir matèries primes amb facilitat i alhora explotar la mà d'obra esclava barata que prové dels indígenes de les colònies. Les colònies també ens proporcionarien un bon abocador per als excedents produïts per les nostres fàbriques". Encantador, oi? Aquest senyor, a més, es va inventar un país a major glòria seva, Rhodesia, on es va practicar l'esclavisme i la discriminació racial més abjecta fins molt entrat el segle XX (dècada dels 60-70) en què Rhodesia com a tal va desaperèixer i va donar lloc a les actuals Zàmbia i Zimbabwe.

Aquest és doncs l'escenari de fons en què es mou la quinzena novel·la de l'inspector (ara superintendent) Pitt, juntament amb la seva dona -què ha de compaginar el seu hobby d'investigadora amateur amb les farragoses tasques domèstiques- i la inevitable Lady Vespasia Cummig-Gould -que no necessita compaginar res de res perquè per alguna cosa una és una aristòcrata amb pedigrí, només faltaria-.

Llibre interessant, tant pels assassinats com pel rerafons històric.

LOS GROPE

2010-04-23T23:10:00.000+02:00

Títol original: The Gropes
Autor: Tom Sharpe
Editorial: Anagrama
Any primera edició: 2009

"Los Grope" vol ser la història d'una dinastia matriarcal fundada fa molts segles per una dona que va segrestar un viquing danès conqueridor que es marejava com una sopa cada cop que pujava al seu vaixell.

El plantejament inicial, doncs, és francament atractiu i en la línia de les inimitables novel·les de Tom Sharpe, només que aquest cop la cosa es queda en això, en plantejament inicial.

No hi ha la força de personatges com Wilt, o de llocs com "Jacarandá Park" i tot el seu entorn sudafricà, o d'expressions inoblidables com aquella de "el Ming! el Ming!". Aquest llibre no passa de ser una lleugera ombra de tot això. Potser s'explica per la dedicatòria: Sharpe dedica el llibre a quatre metges que, segons diu, li van salvar la vida l'any 2006; per tant, més que un llibre, és un agraïment, i un agraïment fet a persones molt concretes. És a dir, no és un producte del conegut geni de Tom Sharpe. Fins i tot el final és estrany, com si el senyor Sharpe hagués dit "fins aqui arribo; no tinc ganes d'escriure més", i punt.

Consell doncs: si volen conèixer l'autèntic Tom Sharpe no comencin per aquest llibre; comencin, per ordre, per les seves històries anteriors.

EL DEGOLLADOR DE HYDE PARK

2010-04-22T22:58:00.000+02:00

Sèrie Pitt nº 14

Títol original: The Park Headsman
Autor: Anne Perry
Editorial: Debolsillo (Random House Mondadori)
Any primera edició original: 1994

Any 1890. Quan Londres encara no s'ha recuperat dels fins treballs de Jack l'Esbudellador a algú se li acut practicar el bonic esport de decapitar gent a Hyde Park. Aquest és el segon crim del llibre. El primer crim és la "traducció" del títol, bàsicament perquè entre degollar i decapitar hi ha una diferència; si més no estètica, perquè, reconeixem-ho, el resultat per a la víctima és el mateix.

Doncs això, que hi ha un decapitador bastant dedicat a la seva feina i a Pitt li toca carregar amb el mort (o millor dit, els morts). Aquest cop no hi ha cap trama sociològica digna de menció, es tracta simplement de seguir la intriga generada per aquests crims.

Novament la senyora Perry construeix un relat interessant de tal manera que sembla confirmar-se que sí, que finalment ha après a escriure novel·les d'intriga, cosa que els seus lectors agraim moltíssim.

Protagonistes: Pitt, la seva dona Charlotte, i la seva cunyada Emily. Amb l'aparició co-protagonista de l'assistenta Gracie, el bo de Jack Radley i Micah Drummond; i l'aparició especial de Lady Vespasia Cummig-Gould i de Caroline, la sogra de Pitt, que aquest cop no només aconsegueix deixar muda a l'harpia de la iaia Ellison, sinó que arriba a causar-li un memorable col·lapse; cada vegada em cau millor la tal Caroline...

Ah, i naturalment les converses entre les augustes senyores que surten en el llibre no tenen desperdici: amb només una goteta del verí que destil·len n'hi hauria prou per a causar l'extinció fulminant de qualsevol cosa que es mogués.

Llibre entretingut i interessant; i s'ha de reconèixer que Pitt té una paciència digna de Job, sense la qual segurament no sobreviuria, pobre home...

HISTORIA DE ESPAÑA CONTADA PARA ESCÉPTICOS

2010-04-14T18:12:00.000+02:00

Títol original: Historia de España contada para escépticos
Autor: Juan Eslava Galán
Editorial: Planeta
Any primera edició: 2005

L'anomenada història d'Espanya sempre ha estat un embolic increïble de difícil comprensió i digestió, probablement perquè la tal Espanya es troba geogràficament en un lloc de pas densament transitat des de l'època de Pangea fins ara, i a tothom li ha semblat estratègica, des dels romans imperials fins als nordamericans, també imperials, passant pels àrabs, tant partidaris ells, en altres temps, de la bona vida.

D'altra banda, des del matrimoni de Ses Catòliques Majestats (ja saben: "de Isabel y Fernando, el espíritu impera, moriremos besando, la sagrada bandera"; quina animalada, senyor...), des del matrimoni de Ses Catòliques Majestats, deia, sempre hi ha hagut personatges de tota mena que s'han empenyat en sostenir que Espanya era "una e indivisible", a més de "grande y libre", és clar, quan mai ha estat res de tot això, com ho demostren totes les cròniques que s'han anat acumulant al llarg del temps.

Doncs bé, el senyor Eslava Galán tampoc ha pogut evitar la temptació d'escriure (com tants d'altres) una Història d'Espanya, i aquest llibre n'és el resultat. L'ha resumit en 460 pàgines en les què ha pretès encabir-ho tot, des del primer mico salvatge (l'Australopithecus Afarensis) fins el penúltim mico salvatge (José María Aznar).

I què passa quan es prova de ficar tan immensa quantitat de coses en una capsa tant petita? Doncs d'entrada que no hi caben totes, i per tant se n'ha de fer una tria. Hi ha diverses vegades en aquest llibre que es passa d'una etapa a l'altra a tal velocitat i amb tal superficialitat, que allò que sobreviu no s'acaba d'entendre, com sempre, i és clar, ens quedem més o menys com estàvem abans.

Això sí, hi ha coses curioses, com la llista completa dels reis gots, que l'autor inclou aquí amb l'unic objectiu de què qui la sabia i se n'havia mig oblidat la refresqui, o qui no en tenia ni idea de què era això quedi convenientment informat...; o bé la revelació de què la resistència de Numància va durar... fins que els propis numantins van obrir les portes als romans al crit de "passin i serveixin-se vostès mateixos", cosa que els romans van fer sense manies; o que la batalla de Covadonga no va ser tal batalla sinó, com a molt, una mena de botellón -i no dels més espectaculars- encapçalat per un senyor que es deia Pelayo a qui simplement li anava la marxa, sense més pretensions; o de què Alfons XII, el melancòlic rei aquell de la frase "dónde vas Alfonso Doce, dónde vas triste de ti", es va acomiadar de la seva dona, la reina María Cristina, en el llit de mort, amb la gens melancòlica frase: "Cristinita, ya sabes, guarda el coño, y de Cánovas a Sagasta y de Sagasta a Cánovas". Per cert, Doña María Cristina, efectivament, guardó el coño.

En fi, que per a passar una estona entretinguda el llibre està bé, però per a informar-se realment de l'anomenada Història d'Espanya potser seria convenient consultar, a més, altres fonts.

FLAVIA DE LOS EXTRAÑOS TALENTOS

2010-03-28T12:27:00.000+02:00

Títol original: The sweetness at the bottom of the pie
Autor: Alan Bradley
Editorial: Planeta
Any primera edició: 2009

No faré comentaris sobre la discrepància entre el títol real del llibre i el que figura a la coberta de l'edició de Planeta. I Déu sap que això m'està costant un esforç sobrehumà.

"La dolçor a la base del pastís" narra la història d'una nena d'onze anys, la tal Flavia, experta en química, que troba un quasi-cadàver al jardí de la mansió victoriana-eduardiana on viu, allà per l'any 1950. En aquesta mateixa mansió hi viuen el seu pare, un senyor no precisament afectuós, que conviu amb la seva col·lecció de segells; les seves germanes Ophelia i Daphne que conviuen amb elles mateixes (cadascuna pel seu cantó); Dogger, el jardiner, que ni ell mateix sap amb què o qui conviu; i la senyora Mullet, que de fet no conviu amb ningú de la casa ja que és una treballadora domèstica que fa la seva feina i després marxa cap a casa seva on l'espera un marit típic i tòpic; de fet tan típic i tòpic com ella mateixa.

La trama consisteix en descobrir qui ha assassinat al titular del cadàver (això del quasi-cadàver dura ben poc) del jardí, i naturalment és Flàvia qui fa les deduccions pertinents i resol el cas, deixant a la policia a l'alçada d'entitat secundària anecdòtica.

El llibre no és especialment brillant; és més aviat un d'aquells llibres que al cap de poc temps s'oblida fàcilment i que si no s'ha llegit tampoc no passa res. Entretingut només fins a cert punt; tirant a soso diria jo. A les llibreries s'hi poden trobar coses bastant millors sense regirar gaire.

EL CASO DE FARRIER'S LANE

2010-03-14T18:36:00.000+01:00

Sèrie Pitt nº 13

Títol original: Farrier's Lane
Autor: Anne Perry
Editorial: Debolsillo (Random House Mondadori)
Any primera edició original: 1993

L'estil del redactat confirma que el llibre l'ha escrit la senyora Perry, encara que costi de creure: és interessant, el final (o els finals, segons com es miri) està ben trobat i a més fa pensar, no només en l'Anglaterra victoriana, sinó en ara mateix.

Un jutge és assassinat mentre assisteix a una representació teatral. Amb aquesta excusa la senyora Perry parla de la xenofòbia, de la pena de mort, dels prejudicis amb majúscules, de com la justícia no és (ni ha estat mai) igual per a tothom, de com poden ser de letals les persones quan estan diluïdes en una massa, de com poden ser de vergonyantment miserables els càrrecs polítics... de tot això, ni més ni menys. I el que és realment horrible és que encara que l'acció d'aquesta novel·la estigui situada a finals del segle XIX, tot el que s'explica és absolutament vigent en la mentalitat de milions de persones (?) del segle XXI.

Pel que fa a la vida privada dels protagonistes, l'inspector Pitt i la seva dona Charlotte segueixen tan acaramelats com sempre (sort que tenen), la mare de Charlotte ens sorprèn revelant-nos que també és humana (mooolt humana) i arriba a fer callar a la seva sogra (cosa que provoca unes terribles ganes d'ovacionar-la), i Lady Cumming-Gould aquesta vegada no hi surt. Això sí, hi ha una aparició tipus "special gest star", encara que molt breu però important, del propi Oscar Wilde in person!

En fi, ja tenia ganes de dir-ho d'un llibre de la senyora Perry: llibre recomanable, i no només per a distreure's.

EL SÍMBOLO PERDIDO

2010-03-09T17:49:00.000+01:00

DAN BROWN-5

Títol original: The Lost Symbol
Autor: Dan Brown
Editorial: Planeta
Any primera edició: 2009

A la portada d'aquesta edició de l'editorial Planeta hi ha una frase que diu: "La novela más esperada después de El Código da Vinci". Estic segur que això és totalment cert per a aquelles persones que tinguin a casa una taula de quatre potes, una de les quals sigui notablement més curta que les altres tres; el gruix del llibre podria resoldre d'una manera eficaç el molest balanceig de la taula en qüestió i fer possible la seva recuperació per a ser usada novament de cara a les finalitats per a les què va ser dissenyada.

És una americanada. És una tonteria. És fum. És una presa de pèl. És infantil. És un guió de Hollywood de quarta categoria. No sé quin concepte tindran de sí mateixos els honorables membres de les lògies masòniques repartides arreu del món, però si jo fos ells posaria una denúncia al senyor Brown per pintar-los com si fossin una mena d'il·luminats mig idiotes tocats del bolet. I el cas és que el senyor Brown no pretenia donar aquesta imatge, però li ha sortit així.

És un llibre trampós fins a la sacietat, amb morts que no són morts, deduccions absolutament gratuïtes i inversemblants, girs injustificats, situacions que s'estiren desenes de capítols quan en realitat no donen ni per a mitja pàgina, personatges completament estúpids, com la tarada de la capomàfia de la CIA i, en moltes ocasions, el propi protagonista de la novel·la. Si fins i tot el propi George Washington -conegut terratinent esclavista del segle XVIII- sembla una mena de Bruixa Pirula elevada als altars!

És en definitiva el treball d'un senyor que ha prostituït l'escriptura a major glòria del dòlar. És un llibre innecessari.

CHANTAJE EN BELGRAVE SQUARE

2010-02-07T12:41:00.000+01:00

Sèrie Pitt nº 12

Títol original: Belgrave Square
Autor: Anne Perry
Editorial: Debolsillo (Random House Mondadori)
Any primera edició original: 1992

Un usurer xantatgista és assassinat i a l'inspector Pitt se li encarrega la feina de demostrar... que un membre de l'alta societat no hi té res a veure. Notem el petit detall: no es tracta de demostrar qui ha estat el culpable, sino qui no ho ha estat. Realment la reina Victòria es va lluir amb el seu model de societat; la justícia social no era el seu fort, precisament. Si les sospites haguessin recaigut sobre qualsevol altre pobre desgraciat l'haurien penjat sense fer gaire preguntes i prou. Però com que està en joc la reputació d'un lord (això de l'assassinat, queda fatal en determinats cercles... si es descobreix; si no es descobreix, no), la policia remou cel i terra per a demostrar que les proves inculpatòries de que disposen no se sostenen. Preciós, oi?

Apart de les corresponents defuncions, en el llibre trobem també situacions d'amors impossibles bastant rocambolesques i la inefable participació justiciera de la senyora Pitt, la seva germana i la "special gest star" habitual, Lady Cumming-Gould (és eterna aquesta dona).

Pel que fa al final s'ha de reconeixer que aquest cop la senyora Perry sorprèn. Amb un cert mal gust, però sorprèn. En fi, llibre entretingut per a distreure'ns una mica de les absurditats gens aristocràtiques que ens trobem cada dia.

CONFESIONES DE UNA VIEJA DAMA INDIGNA

2010-02-06T12:50:00.000+01:00

Títol original: Confesiones de una vieja dama indigna
Autor: Esther Tusquets
Editorial: Bruguera
Any primera edició: 2009

Segona part del collage autobiogràfic de l'autora (la primera és "Habíamos ganado la guerra", també comentada aquí). Aquest cop Esther Tusquets examina les seves experiències des dels anys 60 fins ara. Hi ha coses força curioses, com per exemple la història de l'editorial Lumen (la que va publicar en el seu moment les impagables tires de Mafalda), les raons per les quals Esther Tusquets no va formar part mai de l'editorial Tusquets, les fragilitats d'Ana María Matute o algunes peculiaritas -en opinió de l'autora- de la personalitat de Carlos Barral, també anomenat "Carlos el Magnífico".

Com en l'entrega anterior, Esther Tusquets segueix en la línia del títol d'aquella mítica radionovel·la que es deia "Los ricos también lloran". No seré jo qui negui als rics el dret de plorar, només faltaria, però més d'una vegada ja ens agradaria als que no som rics estar en les seves desafortunades situacions (si més no, en les de la senyora Tusquets); no sé per què, però quan els "rics" fan el ploricó a mi m'agafa un certa irritació intestinal.

Això sí, s'ha de reconeixer que la senyora Tusquets explica les seves aventures i desventures d'una manera molt digna, la qual cosa, paradoxalment, l'acosta moltíssim a la categoria de vella dama indigna a la que aspira. I saben què? quan sigui gran jo també vull ser una "vella dama indigna". Llàstima que econòmicament no m'ho podré permetre mai.

INCENDIOS EN HIGHGATE RISE

2010-01-17T14:06:00.000+01:00

Sèrie Pitt nº 11

Títol original: Highgate Rise
Autor: Anne Perry
Editorial: Debolsillo (Random House Mondadori)
Any primera edició original: 1991

Els finals de la senyora Perry segueixen essent anèmics, però s'ha de reconèixer que les seves descripcions històrico-socials no tenen preu. Aquest cop l'inefable inspector Pitt es topa ni més ni menys, sense que ell en tingui ni la més mínima idea, amb els orígens del socialisme britànic. Amb l'excusa d'un incendi provocat a casa d'un metge un pel massa exaltat pels gustos de Lady Augusta Balantyne (que gràcies a Déu tampoc no surt en aquest llibre), la senyora Perry ens descriu els primers temps de la Societat Fabiana, que esdevindria una de les fonts que alimentarien el futur Partit Laborista de la Gran Bretanya.

Des de la ignorància en què la majoria dels pobres mortals ens movem, és difícil saber què hi ha de real i què d'imaginari en les descripcions que fa la senyora Perry sobre les topades verbals, i no tan verbals, entre la societat victoriana benestant de tota la vida i els primers contestataris de classe mitjana que van decidir que ja era hora de que les coses comencessin a canviar cap a models socials més justos.

En aquesta història, molt més que en d'altres anteriors de la mateixa sèrie, cada personatge és un món, la seva vida s'ha construït en base a aquest món, i els móns de tots els altres són enemics més reals que potencials i, sobretot, molt perillosos. Les descripcions que la senyora Perry fa de tot això són molt creïbles i, per això mateix, molt interessants. Hi ha paràgrafs exaltadíssims, d'alguns personatges defensant els seus punts de vista, que no tenen desperdici.

El que potser ja costa una miqueta més de creure és que una octogenària Lady Vespasia Cumming-Gould tingui sospitoses tendències socialdemòcrates. Ens podem creure que en comparació als personatges del seu cercle social sigui una excèntrica, però tot té un límit. Ara, això sí, de tota manera si Lady Vespasia no existis caldria inventar-la (que en definitiva és el que ha fet la senyora Perry)

Interessant. Fa gràcia. I com sempre, el final és anecdòtic.

LOS ASESINATOS DE BETHLEHEM ROAD

2010-01-17T14:00:00.000+01:00

Sèrie Pitt nº 10

Títol original: Bethlehem Road
Autor: Anne Perry
Editorial: Debolsillo (Random House Mondadori)
Any primera edició original: 1990

Nota prèvia: el títol original -"Bethlehem Road"- té sentit perquè el carrer Bethlehem hi té un paper en el cas; el títol que s'ha tret de la màniga el nan mental de Debolsillo / Random House Mondadori -"Los asesinatos de Bethlehem Road"- és completament absurd perquè no es produeix cap assassinat al carrer Bethlehem. Cap ni un. Dit això, passem al què ens ocupa...

En poques paraules, aquest cop l'inspector Pitt ha d'investigar les pintoresques morts d'uns honorables diputats de la Cambra dels Comuns als que troben creativament arrepenjats a un fanal del pont de Westminster, a quatre passes del Parlament, més secs que un bacallà.

Si la trama té un interès relatiu, el rerafons ja és una altra cosa. Aquest cop la senyora Perry aprofita l'avinentesa per a fer un retrat de la situació de la dona allà per l'epoca de l'Anglaterra victoriana. Llegit ara, fa esgarrifar, la veritat. No és només que no poguessin votar, és que no podien fer res de res; tenien la mateixa categoria jurídica que una tetera. Si no estaven casades, les seves possessions no eren legalment seves: eren del pare o dels germans mascles; si estaven casades les seves possessions eren, naturalment, del marit... total, que la situació jurídica més favorable per a una dona en aquell moment era o bé esser filla única òrfena i soltera, o bé vídua sense tornar-se a casar, i encara en aquests casos havien de sortir de casa el mínim possible i degudament acompanyades per una altra senyora respectable ja que si no, automàticament, eren putes.

Això pel que fa a la classe alta i mitjana, totes dues poc nombroses. Pel què fa a la classe desastrada de la societat, és a dir, la classe majoritària, no hi havia gaire problema sobre qui era que administrava les possessions de les dones, simplement perquè les dones no tenien possessions; ah, i sortien bastant més de casa sense necessitat de companyia, perquè, és clar, no es necessita cap companyia per a anar a treballar a fàbriques insalubres vint-i-cinc hores al dia o per a vendre's pels carrers al primer que passi.

En aquesta novel·la Anne Perry descriu l'inici del moviment sufragista i l'impacte que va tenir en la societat del moment. Impressiona llegir els arguments dels qui estaven en contra de concedir el vot i altres drets a les dones (la majoria era contrària) i encara impacta més llegir què deien les pròpies dones que estaven convençudes de que "l'estat natural de les coses no s'havia de tocar"; aquest "estat natural" consistia, és clar, en que les dones eren propietat del pare, el germà o el marit, propietat que s'exercia "en benefici de les pròpies dones" les quals eren completament incapaces, per naturalesa, de saber què els convenia i què no.

És clar que això és una novel·la i que tots els diàlegs i situacions que hi surten sobre el tema són ficció, però molt em temo que aquesta ficció està bastant ben basada en el que va ser aquella realitat.

I per cert, a l'Espanya de no fa ni cinquanta anys, el concepte que es tenia de la dona era si fa no fa el mateix que el que existia a l'Anglaterra victoriana de finals del segle XIX. Preguntin-ho a les supervivents i ja m'ho explicaran.

Com a novel·la d'intriga "Bethlehem Road" potser no és cap meravella, però com a tractat sociològic no té preu.

TESTAMENTO

2010-01-16T13:32:00.000+01:00

Títol original: Testament
Autor: Alis Hawkins
Traducció perpetrada per: María Teresa Villares
Editorial: ViaMagna
Any primera edició: 2008

Dues històries paral·leles: una, a finals del segle XIV; l'altra, a començament del segle XXI. El vincle que les uneix és un col·legi universitari, el com i el per què de la seva creació i construcció (segle XIV), i el perill imminent de que perdi el seu caràcter humanista fundacional i es converteixi en una peça gris més de l'engranantge utilitarista dels inicis del segle XXI.

La història del segle XIV és molt més rica en matisos, en sentiments... en tot, que la del segle XXI; de fet, la primera gairebé "es menja" la segona, que queda com un complement que no molesta. Un cop més, en la història del segle XIV, interessant i humana, queda ben manifesta la brutalitat eterna dels interèssos i ànsies de poder de l'església, no de l'església anglicana, que aleshores encara no existia, sino de "l'única i vertadera".

El que sí molesta, i en ocasions pot arribar a causar algún accés d'agressivitat perillosa, és la traducció de la senyora Villares. Personalment m'ha semblat abominablement nefasta. Fa l'efecte que l'idioma matern de la senyora Villares sigui alguna varietat sudamericana del castellà, i fins aquí res a dir, naturalment. Però és que també fa l'efecte de que la senyora Villares hagi volgut traduir el llibre al castellà europeu sense tenir ni idea de com funciona i sense consultar-ho amb ningú que hi entengui, i d'altra banda en més d'una ocasió assassina la sintaxi d'una manera terrorífica, sense parlar ja de l'embolic indescriptible que es pot arribar a fer amb l'ús del "vosotros" i similars. I l'editorial ho ha permès!

En definitiva: la història, bé; la traducció, espantosa.

SILENCIO EN HANOVER CLOSE

2009-12-16T22:50:00.000+01:00

Sèrie Pitt nº 9

Títol original: Silence in Hanover Close
Autor: Anne Perry
Editorial: Debolsillo (Random House Mondadori)
Any primera edició original: 1988

Un funcionari del Foreing Office del Londres victorià és assassinat a la biblioteca de casa seva. Més britànic, impossible. L'inspector Pitt és requerit, tres anys després, per a investigar el cas i acabar-lo de tancar. Se li demana que hi faci una ullada per sobre i que no aprofundeixi massa; just el que calgui per a confirmar la investigació que ja es va obrir en el seu moment i que va concloure que la mort del funcionari no va ser més que el fatal desenllaç d'una casualitat: un robatori amb resultat de mort involuntària (involuntària per part del lladre... i també per part del mort, obviament).

El cas és que, com no podia ser d'una altra manera (si no, no hi hauria llibre), Pitt no es conforma amb el que tothom ha acordat que era evident, i la cosa s'enreda. "La cosa" i la senyora Perry, perquè, oh miracle, aquest cop la senyora Perry, comparat amb el que sol fer habitualment, comença a complicar-ho tot molt. Fins i tot hi ha moments en què el llibre no només sembla entretingut, sinó que també sembla interessant (increïble, però cert).

Novament, la dona i la cunyada de Pitt són les protagonistes de la investigació. Desgraciadament Lady Vespasia Cumming-Gould s'està recuperant d'un refredat, pobre dona, i no pot fer gaire meravelles. D'altra banda, la foca de Lady Augusta Balantyne, gràcies a Déu, no apareix per a res en tot el llibre.

Una de les notes exòtiques d'aquesta novena novel·la de l'inspector Pitt (que segueix essent una bleda asollellada) és justament el final. Sí, després que la senyora Perry hagués escrit les vuit històries anteriors, acabant-les de qualsevol manera, algú li deuria dir que, aquest cop, si podia ser, s'hi mirés una miqueta més, i aleshores la senyora Perry va decidir fer un final una mica enrevessat, fins a tal punt que hi ha paràgrafs que els has de llegir dues vegades perquè si no et perds. De tota manera, aquesta vegada el final tampoc no és mereixedor del Premi Nobel de Literatura, no llencem les campanes al vol.

En fi, encara que sigui un llibre sense pretensions, com tots els anteriors de la sèrie, fa passar bé l'estona.

1969

2009-11-25T22:46:00.000+01:00

Títol original: 1969
Autor: Jerónimo Tristante
Editorial: Maeva
Any primera edició: 2009

Murcia, nadal de 1968: una dona, complint inexorablement la llei de la gravetat universal, fa la trajectòria des de dalt de tot del campanar de la catedral fins a terra. És el seu primer vol sense motor i també serà l'últim. D'altra banda, a comissaria, el poli de guàrdia rep l'avís de tan singular succés (a Múrcia la gent no vola així com així) i es presenta al lloc dels fets.

Així comença la trama d'aquesta novel·la d'aires rancis. Dic això dels aires rancis perquè l'autor, de passada que explica la història negra pertinent, prova de pintar l'ambient del què era l'Espanya patètica de finals dels anys seixanta, la del "desarrollismo" i tot això, i si hi ha un adjectiu que li escaigui a Espanya en aquella època, apart de "patètica", és "rància".

La galeria de personatges és arquetípica: el governador civil "y jefe provincial del Movimiento", el cap de la brigada político social, la pensió tipus "13, rue del Percebe", els "americanos", la falangista de la Sección Femenina i, encara que només siguin esmentats de passada, els tecnòcrates de l'Opus Dei, el Ministro de Información y Turismo (Don Manuel Fraga Iribarne, of course), Doña Pilar Primo de Rivera i el propi Caudillo.

La trama és entretinguda; llàstima que el llenguatge emprat recordi el de les pel·lícules de Juan de Orduña o José Antonio Nieves Conde, i que hom s'imagini perfectament a Concha Velasco fent el paper de la falangista; llàstima també que el final sigui directament tonto. Llibre entretingut, com dic (excepte el famèlic final), però no imprescindible.

ENVENENADO EN CARDINGTON CRESCENT

2009-11-10T18:34:00.000+01:00

Sèrie Pitt nº 8

Títol original: Cardington Crescent
Autor: Anne Perry
Editorial: Debolsillo (Random House Mondadori)
Any primera edició original: 1987

Anne Perry presenta aquest cop un eloqüent tractat de com s'ha de comportar una família victoriana com cal. "L'enverinat" del títol traduït, que no pas del títol original, només pot haver estat assassinat per algú de la família, i això queda clar (perquè ho diu la senyora Perry, no pas per una altra cosa) des del començament de la història. Naturalment, el crim s'ha produït per a tapar alguna vergonya familiar inconfessable (primera norma de la família victoriana: és comprensible que hi hagi vergonyes, però és inadmissible que se sàpiga) i per tant, no deixa d'estar justificat; sobretot, a més, el que s'ha de fer en aquests casos és tirar terra a la qüestió i mai, mai!, investigar, ja que quan hom busca s'arrisca a trobar.

La galeria de personatges és l'habitual en una família victoriana homologada: el pater-família indigerible; la iaia sobre la què hom es pregunta constantment i inútilment per què no es mor d'una punyetera vegada; el fill ja crescudet i desorientat destinat a ser l'hereu però que no hi ha manera que tingui descendència; la dóna del fill que va picant de tot arreu menys del seu marit, of course; la filla petita "que no hi ha manera de que la casem"; el presumpte nòvio de la filla petita de qui tothom (menys ell i la filla petita) està convençut que acabarà formant part de la família; la tieta àcrata a qui no diuen àcrata, es clar, sinó "peculiar" o "pintoresca", etc... i l'inspector Pitt.

Si bé amb aquesta novel·la la senyora Perry confirma un cop més que no serà mai Premi Nobel de literatura, aquest cop, si més no, la trama potser és més consistent que en les històries anteriors. Fins i tot el final té una mica més de sentit. De tota manera tot plegat tampoc no és res de l'altre barri, no s'entusiasmin ara. Això sí, l'inspector Pitt i la seva dona segueixen essent les dues bledes assolellades de sempre.

Llibre entretingut, cosa que, amb aquesta vida que portem tots plegats, ja és prou.

EL FANTASMA DE STALIN

2009-10-19T22:43:00.000+02:00

Títol original: Stalin's Ghost
Autor: Martin Cruz Smith
Editorial: Planeta
Any primera edició: 2009

La imatge que s'obté de Rússia a través de la lectura d'aquest llibre és la d'un país enormement gran, enormement fred, enormement corrupte i enormement gris. Sobretot corrupte i gris. No sé si el fet de que l'autor del llibre sigui nordamericà pot haver influït en aquesta visió.

La història comença amb un confós episodi de corrupció policial, per a continuar amb un no menys confós episodi d'aparició suposadament paranormal de Iosiv Stalin - que porta cinquanta anys mort- en una estació de metro. A tot això s'hi afegeixen unes quantes pinzellades de manipulació política a més de referències més aviat poc honorables a la guerra de Txetxènia i a la Segona Guerra Mundial. I tot segueix essent gris i confós.

Si jo fos rus suposo que aquest llibre no em faria gaire gràcia. De fet, sense ser rus tampoc no me'n fa. Massa tòpics. Massa fàcil. Potser sigui veritat que la societat russa de l'era Putin sigui així, però és com si a algú se li acudís fer una novel·la que passés a Itàlia i pintés a tots els italians cridant desaforats "a la siciliana" i menjant spaghetti a totes hores.

No sabria dir si el llibre és aprofitable o no, però està clar que no és imprescindible.

VENGANZA EN DEVIL'S ACRE

2009-10-11T18:36:00.000+02:00

Sèrie Pitt nº 7

Títol original: Death in the Devil's Acre
Autor: Anne Perry
Editorial: Debolsillo (Random House Mondadori)
Any primera edició original: 1986

Londres 1887. Aquest cop la senyora Perry ens obsequia amb una sèrie d'assassinats que tenen "bonus". Efectivament, els il·lustres -i no tan il·lustres- cadàvers que apareixen en aquesta novel·la no només han estat privats de la vida, sinó també "de lo que cuelga"; de la vida, en sentit espiritual-biològic, i de lo que cuelga en sentit literal-anatòmic. Ja estava clar que a la senyora Perry li anava el morbo, però això d'ara va més enllà del morbo: ratlla el mal gust.

Novament l'autora contrasta de manera brutal el món de l'aristocràcia victoriana i els baixos fons de Londres, i novament ens trobem amb vells coneguts, com el general Balantyne i la seva dilecta esposa, la infumable Lady Augusta ("Los cadàveres de Callander Square", sèrie Pitt nº 2).

Res de nou en l'horitzó. Aquest llibre repeteix els esquemes dels seus sis predecessors i el final, com sempre, segueix essent irrellevant. Distret, però si hom no el llegeix no es perd gran cosa.

LOS AÑOS DEL NO-DO

2009-09-26T17:21:00.000+02:00

Títol original: Los años del NO-DO
Autor: Rafael Abella & Gabriel Cardona
Editorial: Ediciones Destino
Any primera edició: 2008

El NO-DO (Noticiario Documental - "el mundo entero al alcance de todos los españoles"), neix l'any 1943 i no desapareix fins l'any 1981. És el millor testimoni franquista del franquisme que mai s'hagi pogut inventar; també és un valuós testimoni tardofranquista de la transició.

L'estrella indiscutible del No-Do va ser, naturalment, el general Franco. Fins i tot en el seu moment va córrer un acudit que deia que una vegada en què Franco va viatjar a Hollywood (cosa impossible i impensable), es va trobar amb Gary Cooper, qui se li va acostar i se li va presentar dient: "Sóc Gary Cooper, de la Metro Goldwyn Mayer", a la qual cosa el Generalito va respondre feliç: "Encantado; yo soy Francisco Franco, del No-Do"

Però de fet cap de les imatges del No-Do és gens divertida. Són les imatges d'una Espanya miserable, patètica, d'opereta i trepitjada eternament per una dictadura que va néixer com a resultat dels terribles desequilibris socials mundials de començament del segle XX, que va sobreviure gràcies a la criminal complicitat de Winston Churchill (tal com sona) i subsegüents primers ministres britànics, i que es va perllongar còmodament gràcies a la no menys criminal complaença interessada dels successius presidents dels Estats Units, des d'Eisenhower fins a Gerald Ford, passant per John F. Kennedy, a qui si hagués estat català li haurien dit "el President Màrtir" (què s'hi juguen?). Diuen que Truman (el de la bomba atòmica, anterior a Eisenhower), cada vegada que sentia el nom de Franco, vomitava. Curiós, el tal Truman.

Aquest llibre ve a ser un resum molt compactat d'aquella època, que comença poc després del cop d'estat (exitós) del 18 de juliol de 1936 i acaba pels volts del cop d'estat (fracassat) del 23 de febrer de 1981. És a dir, és un llibre de tapes dures.

D'entre les seves pàgines, com si de les profunditats d'una terrorífica caverna es tractés, tornen a sorgir noms de zombies demacrats, avui gairebé oblidats (ai la memòria... no s'ha de perdre mai!), com: Carlos Arias Navarro, Mario Beut, el padre Bulart, Enrique de la Mata Gorostizaga, Jaime de Mora y Aragón, Andrés Do Barro, Gonzalo Fernández de la Mora, Agustín de Foxá, Tomás García Rebull, Monseñor Marcelo González, Monseñor Guerra Campos, Ángel Herrera Oria, Carlos Iniesta Cano, José Legrá, José Félix de Lequerica, Fernando María Castiella, el conde de Lojendio, Gregorio López Bravo, José Mallorquí, Guillermo Sautier Casaseca, Alberto Martín Artajo, Rodolfo Martin Villa, Vicente Mortes Alfonso, Cristóbal Martínez Bordiu, Pedro Nieto Antúnez, José Luis Pecker, Carlos Pinilla, Gabriel Pita da Veiga, Alfredo Sánchez Bella, Federico Silva, José Solís Riuz, Matilde Conesa, Matilde Vilariño... ... ... ... ... help!!

DEXTER EN LA OSCURIDAD

2009-09-20T13:40:00.000+02:00

Sèrie Dexter - 3

Títol original: Dexter in the dark
Autor: Jeff Lindsay
Editorial: Umbriel Editores (Ediciones Urano)
Any primera edició: 2008

Imaginem-nos que una part fonamental de la nostra essència ens abandona sobtadament. Terrible, no? Doncs això és el què li passa en aquesta història a Dexter, el nostre estimat raret particular. De cop i volta, això d'agafar per banda un individu i fer-lo a rodanxetes com si fos una llonganissa (a fi de bé, és clar) ja no té aquella gràcia festiva, gratificant i tonificant que havia tingut tota la vida. Tristíssim.

A sobre, per si fos poc, Dexter es veu abocat a la preparació d'un casament, el seu, que no ha buscat, sinó que és producte d'un malentès d'allò més idiota (veure el llibre anterior de la sèrie, "Querido Dexter") i, aprofundint en la desgràcia, a més, el memo que prepara el catering pretén cobrar uns preus astronòmics, absolutament escandalosos.

Per a acabar-ho de rematar, mai millor dit, el pack del casament comporta dos nens de regal, fills de la bleda de la núvia; no cal dir que si Dexter no s'havia plantejat mai casar-se, encara s'havia plantejat menys ser pare (ni que fos accidental) de dues criatures.

Sort que a Dexter li agraden els nens... i aquests són uns nens molt especials...

En fi, que "Dexter en la oscuridad" és un llibre la mar d'entretingut. Advertiment: no el llegeixin si no han llegit els altres dos anteriors; no entendrien res. I un altre advertiment: la sèrie de televisió està molt ben feta però altera coses importants del referent escrit. Per què aquesta mania de reinventar-se coses quan no cal, em pregunto?

LA REINA EN EL PALACIO DE LAS CORRIENTES DE AIRE

2009-09-20T13:33:00.000+02:00

Títol original: Luftslotted som sprängdes (Millenium III)
Autor: Stieg Larsson
Editorial: Destino
Any primera edició original: 2007
Any primera edició a Destino: 2009

Tercera part de la sèrie Millenium, en la què el protagonisme està molt, però que molt repartit. I Salander és Salander, això sí. Igual que en el primer llibre, "Los hombres que no amaban a las mujeres", la història comença amb un ritme més aviat pausat, però a partir de cert punt la cosa s'accelera i un, sense saber com, ja es troba immers en aquest peculiar món de Stieg Larsson.

Novament hom podria pensar que hi ha molta fantasia en aquest llibre i que les coses que s'hi expliquen són del tot inversemblants, però després de llegir certes investigacions sobre els serveis secrets mes coneguts del planeta ("secrets i coneguts"... fa pensar), això ja no està tan clar.

Cap al darrer terç del llibre (total de pàgines: 854 en aquesta edició) l'acció és francament trepidant i la mà del lector queda feta pols (l'exemplar imprès pesa uns quants quilos).

Per a tots aquells que saben que la sèrie Millenium havia de constar de 7 volums, però que finalment va quedar en tres per la mort inesperada de l'autor, vagi el missatge tranquilitzador de que Stieg Larsson li dona un final molt digne a aquesta tercera part, de tal manera que, certament, tant de bo poguessim continuar llegint els altres quatre llibres que falten, però tal i com s'acaba aquesta història tal cosa no és imprescindible.

Per cert, i sense canviar de tema encara que ho sembli: qui va matar realment Olof Palme? L'assassinat es va produir el 28 de febrer de 1986 i el cas segueix envoltat pel misteri, igualet igualet que el cas Kennedy. Pel què fa a Palme, però, els sospitosos són uns altres, és clar: els serveis secrets de la República Sudafricana, la CIA de Ronald Reagan, els serveis secrets de Margaret Tatcher, els de Pinochet... o els propis serveis secrets suecs?

NEGAR LA EVIDENCIA

2009-08-29T13:08:00.000+02:00

Títol original: State of denial
Autor: Bob Woodward
Traducció perpetrada per: Santiago Ochoa, Yasmín (sic) López, Ángela García i Ana María Roure
Editorial: Belacqva
Any primera edició: 2007

Aquest llibre de l'il·lustre Woodward pretén trobar alguna resposta a la pregunta de per què l'idiota que vivia a la Casa Blanca fins el gener de 2009 va decidir entrar a Iraq com si fos un Geyperman de proporcions còsmiques (a març de 2003), i per què mai no va saber sortir d'allà.

La veritat és que el llibre no presenta grans revelacions. Per exemple: queda confirmat que l'idiota de la Casa Blanca era realment idiota. Curiosament, l'autor no pretén donar aquest missatge ni es refereix mai a George W. Bush faltant-li al respecte, però la sola transcripció d'alguna de les seves diem-ne converses i/o actituds no deixa cap lloc a cap dubte, per mínim que pugui ser.

Apareix aquí però, un altre personatge que és molt més protagonista que Bush; es tracta de Donald Rumsfeld, Secretari de Defensa. Aquest no és que fos idiota: era un megacregut fill de puta que es pensava, no només que era Déu, sinó que l'havien d'adorar, i que tothom, tret d'ell, era incompetent; i encara a maig de 2007 seguia essent Secretari de Defensa, tot i que membres de la pròpia administració Bush ja s'havien adonat de com era de nefast i van intentar convèncer l'idiota de la Casa Blanca per a que se'n desfés (però com que era idiota, no se'n va desfer).

També apareix uns quants cops el vicefilldeputa (perdó, el vicepresident), Dick Cheney. Curiosament també, en el llibre no es diu ni una sola paraula dels interessos econòmics particulars de Cheney en aquest indecent conflicte.

No podia faltar tampoc la nostra amiga Condolència Arròs (perdò, Condolezza Rice, Condi (sic) per als amics i el personal de la Casa Blanca). L'amiga Condolència es passava la vida, pel que sembla, empenyada en marcar territori per a que no l'envaís Rumsfeld, especialtzat en ficar-se a tot arreu on no el demanaven i en causar, per això mateix, desagradables irritacions hemorroïdals generalitzades.

Com de passada, en el llibre s'esmenten els atemptats als transports públics de Londres, relacionats amb la presència de tropes dels "tres tenors" (ja sabeu, George W., Tony i Josemari) a l'Iraq. Només un parell de lìnies. Pel que fa al tenor Josemari, res de res, com si no hagués existit mai. I pel que fa a la massacre de Madrid, ni una sola coma. Anda que no.

Dels més que possibles interessos petrolers tampoc se'n parla. Com si el terrible i amenaçador potencial estratègic de l'Iraq provingués del conreu massiu i malvat del tomaquet d'amanir.

I pel que fa als iraquians, la conclusió, de fet, és que tot seria més fàcil si no existissin. Una cosa semblant al que deia un personatge de la sèrie britànica "Sí, Ministre", quan es referia a la inauguració d'un hospital: "L'hospital està francament bé, però... ¿no podriem evitar la presència de tots aquests malalts, que només fan que nosa?"

Quant a la part diem-ne tècnica del llibre... en fi... és desoladora. Ja d'entrada es pot aventurar que el senyor Woodward no serà mai un Premi Nobel de Literatura. Els seus redactats són molt millorables, per a utilitzar una expressió amable. Jo he vist uns quants originals en anglès d'aquest senyor, i francament, o els nordamericans no saben escriure o el senyor Woodward necessita urgentment assistència estilística. I d'una altra banda, per a acabar-ho de rematar -mai millor dit-, l'equip de quatre traductors, quatre, que han "treballat" en aquest llibre, han aconseguit convertir el text en una cosa tan espantosament infumable que mouria a la violencia desfermada al més sedat dels pacifistes.

Total, que per a obtenir aquest resultat igual no valia la pena fer tant d'esforç.

EL HOMBRE SECRETO

2009-08-29T13:04:00.000+02:00

Watergate - 3

Títol original: The secret man
Autor: Bob Woodward
Editorial: Inédita Editores
Any primera edició: 2005

Durant la investigació de l'afer Watergate, Bob Woodward i Carl Bernstein, els periodistes del Washington Post que van portar el cas, van comptar amb una font informativa secreta que va ser decisiva per a treure a la llum les impresentables maniobres de l'Administració Nixon. Aquesta font secreta, la identitat de la qual només era coneguda pels periodistes i els caps màxims del diari es va mantenir en l'anonimat durant dècades. Trenta anys després dels fets, Bob Woodward, amb permís de la família de l'informador, revela la seva identitat i uns quants detalls de la seva situació en aquells moments i també ara mateix. El llibre explica doncs un dels darrers misteris d'aquell sonat cas Watergate. Conclusió quan l'acabes de llegir: "no sóm res".

LOS DÍAS FINALES

2009-08-29T13:00:00.000+02:00

Watergate - 2

Títol original: The final days
Autors: Carl Bernstein & Bob Woodward
Editorial: Mundo Actual de Ediciones
Any primera edició original: 1976

El llibre "Todos los hombres del Presidente" acaba amb el descobriment d'indicis de que el president Richard Nixon estava molt més ficat del que hom gosava pensar en les maniobres delictives descobertes a partir del recargolat i tèrbol cas Watergate. Els autors d'aquell llibre van acabar fent-ne un altre, en certa manera continuació del primer, i final de la història, en què no es van limitar a fer la narració periodística dels fets sinó que hi van afegir dramatització. Una cosa així com un docudrama, amb diàlegs corresponents a converses privades del President amb els seus col·laboradors i la seva família, als que és impossible que Bernstein i Woodward haguessin tingut accés. Valgui la llicència poètica, que fet i fet li dóna força al relat sense desvirtuar el fons. "Los días finales" és doncs la crònica de la caiguda en picat de la presidència de Richard Nixon, desde les primeres condemnes de col·laboradors seus per les derivacions del cas Watergate fins a la seva pròpia i forçada dimissió. Interessant el paper del cap de personal de la Casa Blanca, el general Alexander Haig (el que va dir anys més tard que el 23-F era un afer intern d'Espanya i que ell no opinava). Patètic el paperot del cap de premsa de la Casa Blanca Ronald Ziegler, una mena d'Ángel Acebes histèric i capaç d'acabar amb la paciència del psiquiatra més prestigiós. Depriment el paperot que es va trobar a sobre David Eisenhower, net de l'expresident Eisenhower i gendre de Richard Nixon, que segur que es va preguntar més d'una vegada per què no es va casar amb Golda Meir, per exemple, que no era tan agraciada però tenia una família més normal... comparada amb la de Nixon, és clar.

TODOS LOS HOMBRES DEL PRESIDENTE

2009-08-29T12:54:00.000+02:00

Watergate - 1

Títol original: All the President's men
Autors: Carl Bernstein & Bob Woodward
Editorial: Mundo Actual de Ediciones
Any primera edició original: 1974

La matinada del 17 de juny de 1972 cinc persones van ser detingudes dins les dependències del Partit Demòcrata a l'Hotel Watergate de Washington, on hi havien entrat il·legalment. Les primeres informacions que es van donar a conèixer sobre el cas deien que es tractava de lladres que hi havien entrat a robar. Bob Woodward, periodista del diari Washington Post, va iniciar algunes investigacions sobre aquests pressumptes lladres i es va trobar amb que tenien curioses connexions amb la CIA i el col·lectiu de cubans anticastristes exiliats als Estats Units. Aquest va ser el començament de l'anomenat cas Watergate.

Estirant del fil, van començar a descobrir-se fets cada cop més escandalosos, fins que finalment va quedar clar que el suposat intent de robatori al Hotel Watergate no era més que un episodi (i, a sobre, gairebé insignificant) de tota una trama d'espionatge il·legal i de joc brut organitzat pels principals col·laboradors del president Richard Nixon per a enfonsar les possibilitats dels candidats demòcrates en les eleccions de 1972, unes eleccions que, de tota manera, Nixon ja tenia guanyades sense necessitat de recórrer a aquestes maniobres.

Aquests col·laboradors de Nixon són "els homes del president" que esmenta el títol del llibre, uns homes poderosos i patètics, però ni de bon tros tan patètics com el propi president. El llibre és la crònica dels fets, narrada pels dos periodistes del diari Washington Post que van descobrir, investigar i publicar la trama. Difícil de seguir per la enorme quantitat de noms, càrrecs i matisos legals que són propis de la política nordamericana però totalment estranys a la política de qualsevol altre país mitjanament civilitzat. De tota manera, llibre recomanable per a intentar entendre per què Nixon va ser el primer (i únic) president dimissionari de la història dels Estats Units.

EL NAVEGANTE

2009-08-29T12:51:00.000+02:00

Títol original: The Navigator
Autor: Morris West
Editorial: Mundo Actual de Ediciones
Any primera edició: 1976

Hi ha llibres pels quals el temps no passa. Com més anys van acumulant, també van acumulant més matisos, més valors, més riquesa. No és el cas d'aquest.

"El Navegante" s'ha fet vell. Va ser escrit en plena meitat dels anys setanta i se li nota. El marc és paradigmàtic: la típica situació d'illa deserta dels mars del sud on hi va a parar un grup de persones que han de deixar enrera "la civilització" i aprendre novament a viure com "els avantpassats" (francament: els avantpassats de qui?). En el seu moment va ser un llibre molt ben acollit, i fins i tot tenia el seu punt progressista, per allò del retorn a la natura i als "valors humans"però ara mateix no resisteix gaire ni una lleugera repassada. Els "homes" són "homes" i fabriquen barques amb troncs. Les "dones" son "dones" i fan unes catifes de palla molt mones, i els bisexuals són "especials" però, això sí, tothom els respecta l'excentricitat de ser-ho (aquest és un dels punts "progresistes" del llibre). Una cosa així com Pedro Picapiedra i Betty Mármol, a la Isla de Gilligan, amb un dino-perro que no té manies però sí que té preferències. En definitiva, llibre aprofitable per qui vulgui fer arqueologia dels anys setanta.

EN EL NOMBRE DEL CERDO

2009-08-29T12:49:00.000+02:00

Títol original: En el nombre del cerdo
Autor: Pablo Tusset
Editorial: Destino
Any primera edició: 2006

De vegades la vida quotidiana t'obsequia amb acudits de mal gust, com el que m'ha fet amb aquest llibre, per exemple. Feia algunes setmanes que anava veient piles i piles d'exemplars d'aquest llibre a la gran superficie cultural corresponent; les piles estaven distribuïdes en "sector en castellà" i "sector en català". Finalment vaig picar i vaig comprar un exemplar en català: l'autor és català, bona part del llibre passa a la Catalunya profunda, havia llegit una altra cosa d'aquest senyor que m'havia agradat ("Lo mejor que le puede pasar a un cruasán"), etc. Qui m'ho havia de dir...

Quan vaig arribar a la pàgina 83 de l'edició en català ja no ho vaig resistir més; allò semblava traduït pel Patufet in person. Vaig pensar que o comprava l'edició original en castellà o em deixava d'històries i passava directament a una altra cosa. Vaig tornar a picar. Em vaig comprar l'edició en castellà. I aquí vaig descobrir que, si bé l'edició en castellà no et produïa infarts lingüístics, com l'altra, passava que el llibre tenia tanta gràcia com la música de fons del supermercat. Déu méu, quina cosa més... més... desubstanciada?... no sabria com dir-ho.

Conclusions: o bé l'autor no és el mateix que va escriure aquella cosa del cruasán o bé millor que no provi de fer res més; l'autor (i l'editor) s'han endut gairebé 40 euros meus de la manera més tonta; el llibre forma part de la col·lecció "Ancora y Delfin", quan seria més propi que formés part de la col·lecció "Pez y Anzuelo": el Pez és el lector, i el Anzuelo és el "cruasán". Comprin-lo. Va bé per a encendre la barbacoa. Si no tenen barbacoa, molestin-se a demanar-la a algú; en casos com aquest, val la pena.

HABÍAMOS GANADO LA GUERRA

2009-08-29T12:38:00.000+02:00

Títol original: Habíamos ganado la guerra
Autor: Esther Tusquets
Editorial: Bruguera
Any primera edició: 2007

Aquest és un relat autobiogràfic de l'autora, que ja comença dient: "Hace unos días oí comentar que la guerra civil española la habíamos perdido todos [...] No es verdad [...] unos la habían perdido y otros la habían ganado [...] Y yo, con mis tres añitos, pertenecía al bando de los vencedores"

I és així. Punt. Com es va viure la postguerra des de la perspectiva de la burgesia benestant i "vencedora"?. Aquest llibre no és un tractat històric, ni té cap pretensió d'estudi erudit; de cap manera. Son els records d'una nena - adolescent - jove... que va néixer en un determinat lloc i moment sense que ningú li'n demanés l'opinió, com li va passar a vostè o a mi, i que va viure el que va viure des de la seva posició; posició que teòricament era privilegiada.

El llibre passa molt bé, és interessant, sembla un bon retrat. Ara bé, com sempre, acabada la lectura cadascú treurà les seves pròpies conclusions i s'enfrontarà a les seves pròpies sensacions. Pel què a mi fa, el llibre m'ha agradat molt però no deixa de fer-me una certa ràbia. Al final, com era d'esperar, l'autora diu que en realitat ella també havia estat una vençuda, contradient les seves paraules inicials, i jo crec que no. Hi ha "vençuts" i vençuts, i Esther Tusquets, en tot cas, va ser una vençuda amb cometes. N'hi va haver molts més que ella que van ser vençuts del tot, sense cometes que valguin.

LA REINA VICTORIA

2009-08-23T18:56:00.000+02:00

Títol original: Queen Victoria
Autor: Lytton Strachey
Editorial: Lumen
Any primera edició per Editorial Lumen: 2008
Any primera edició original: 1921

L'autor d'aquest llibre tenia 21 anys quan va morir la reina Victoria, i el propi llibre va ser publicat 20 anys després de la mort de la bona senyora. Es tracta doncs d'una crònica històrica de primera mà.

La majoria de nosaltres tenim una imatge molt determinada de la reina Victòria: una iaia immensa amb cara de general de brigada, amb el cap cobert per una contundent mantellina amb un remat indescriptible, i vestida de negre rigorós. És a dir, això:

Però aquesta iaia, per increïble que sembli, també va ser nena, i adolescent, i jove; això sí, una nena, adolescent i jove molt peculiar que es va casar amb un senyor molt peculiar i que va viure envoltada de personatges tant o més peculiars que tots dos junts. Doncs bé, tot això ens ve explicat aquí per un contemporani seu, el senyor Strachey, que tot i que no era precisament victorià fa una biografia de la reina meritòriament respectuosa descrivint de manera molt didàctica les virtuts i els defectes de la persona, més que no pas de la monarca.

Llegint aquest llibre hom es pregunta (amb perplexitat encara més acusada del que és habitual) com va ser possible que la Gran Bretanya construïs un imperi com el que tenia sense despentinar-se ni una mica. És clar que si hi pensem, la resposta és fàcil: despentinant als altres. Un llibre francament aprofitable.

DG

2009-08-23T18:54:00.000+02:00

Títol original: DG
Autor: Ramon Solsona
Editorial: Quaderns Crema
Any primera edició: 1998

Any 1995, en ple regnat de Jordi Pujol I (o El Gran Barrufet, si ho prefereixen). Maruja Ruiz és una senyora de la neteja que viu al Mas Rampinyo (província de Montcada i Reixac, autèntic), amb el seu marit Dego (Degollado López).

Per circumstàncies absolutament accidentals, Maruja cau enmig d'una d'aquelles baralles típiques entre el PSC i Convergència-i-Unió de "a veure qui la té més llarga". En aquell moment Convergència la tenia més llarga (el PSC i Unió, no), i Maruja Ruiz acaba nomenada, gairebé sense saber com, Directora General (DG) de Felicitats Diverses, càrrec que s'enquadra dins de l'organigrama de la Conselleria de Felicitat Social.

En base a això l'autor construeix una sàtira impagable del funcionament (?) mesquinet -no arriba ni a mesquí- de la Catalunya sociopolítica de l'època. No se'n salva ningú: ni la Convergència montserratina i joseppladiana que governava (??), ni l'oposició (???) desnortada del PSC, ni els sindicats de defensa (????) dels treballadors, ni res de res. La foto que presenta el llibre és verídica, per molt caricaturesca que sembli, i aquesta veracitat no ha estat desmentida pel pas del temps, sinó tot el contrari, que ja és mèrit.

Llibre francament aprofitable pels que patim dia a dia una classe sociopolítica nostrada que faria millor dedicant-se a la cura botànica de les plantes de plàstic.

WILT S'HA PERDUT

2009-08-23T18:52:00.000+02:00

Títol original: Wilt in nowhere
Autor: Tom Sharpe
Editorial: Columna (de l'edició en català)
Any primera edició: 2004

Wilt és Wilt. Aquesta és la darrera història (fins ara) d'aquest personatge després d'anys que no se'n sabés res. Totalment en la línia de les històries anteriors, només que ara, és clar, es compta amb les tecnologies del segle XXI per tal que les catàstrofes siguin tan florides com sempre.